Fem Pilota - Capçalera

Xaló i els últims 40 anys del joc de la pilota al poble, per Raül Ivars

Mirava fascinat amb només 7 o 8 anys el tràfec de gent que transitava aquell tros del carrer Sant Joan Batiste no 14, ara 18, entre el carrer de l'Església i el carrer Bonaire (aleshores el canonge En Pere Maurí vivia i encara no li l'havien dedicat), transcorrien els últims anys de la dècada dels 70. Era conscient que al cantó vinent estava el cinema perquè la cartellera s'anunciava a la façana amb xicotetes imatges de la pel·lícula. Havia vist la cua de persones per entrar-hi. L'eixida sempre era més desordenada i complia uns horaris més o menys determinats i fàcils de relacionar. Era un carrer amb molt de soroll i personal transitat durant tot el dia, especialment al matí, degut a l'activitat dels nombrosos comerços de la zona (encara en queda algun d'aquella època). Les dones anaven amunt i avall, carregades amb barxes de la compra o alguna llanda per portar al forn. També de tant en tant passaven (i encara passen) els  funerals amb tot el seu acompanyament cap al cementeri, però eren fàcils de reconèixer per la solemnitat, el silenci i l’evidència del taüt. Tots aquests quefers els entenia bé, fins i tot em sembla que els havia deduït jo sol; en aquestes edats moltes vegades els pares o els adults t'expliquen les coses però no acabes d'entendre-les fins que no ho relaciones amb una lògica que podríem anomenar empírica. Però allò que no comprenia de cap manera era per què, després de dinar, una processó d’homes, alguns molt majors però també de mitjana edat i d'altres més joves, circulaven per aquell petit carrer en sentit oposat a l'església i giraven per la cantonada del cinema amb direcció cap al Benibrai.  Després, ja tard, desfilaven en sentit contrari, tal vegada més animats, o amb converses més airoses.  Encara que no li donava massa importància, aquest tràfec tenia lloc quasi totes les vesprades, però no seria fins un parell d'anys més tard quan, portat per la curiositat, em vaig decidir seguir els passos d'aquells homes que enfilaven el carrer Bonaire cap amunt, i que en arribar a la carretera (carrer la Verge), creuaven i continuaven endavant. Al capdamunt del carrer, entraven dins d'una casa per la porta que hi havia al costat d'un pou. 

Malgrat que tots eren grans, alguna cosa m'empenyia a entrar-hi. Al ficar el cap per la porta vaig notar que aquella casa era ben diferent de totes les que coneixia. Justament a l'entrada hi havia un corredor llarg i s'albirava un gran pati al fons, on s`endevinava, pel soroll, que estava ple de gent. Jo ignorava que era un trinquet, però aquells moments em van omplir d'anticipació, i en arribar quasi a la fi del passadís ja sabia que allò no era un pati normal, jugadors i públic estaven capficats en un joc desconegut per a mi, els homes cridaven, i s'escoltava un soroll especial: el so de la vaqueta impactant contra les parets o el terra; aleshores vaig treure el cap al trinquet per primera vegada, estava impressionat!, sorprès! meravellat! bocabadat! no podia creure'm allò que contemplava!, eixe espai tan gran i blanc, dividit del zero al nou amb números blavets, aquella llarga escala de quatre esglaons de generosa alçada a un costat, una corda allà al mig, i un gavell de gent asseguda en uns bancs de fusta disposats sota la corda, també a l'escala (de la corda cap al fons), i justament a la dreta de l'entrada, sobre dos esglaons de pedra que feien de banc (temps després vaig saber que s'anomenava ‘palco’).  Allà, de peu al meu costat, havia una dona amb dos gossos dins del corredor, ni me n'havia adonat, com que era tan jovenet no em deixava passar.  Em va dir que anara a la galeria, que era una cambra oberta cap al trinquet, a la qual s'accedia per unes escales pròximes, estava plena de gent, la majoria homes vells, i llavors vaig assistir a la primera partida de pilota de la meua vida. En acabar-se, vaig córrer amb gran afany cap avall, al trinquet, volia saber i palpar com era una pilota d'aquelles, sentir aquell espai clar i màgic. 
 

Trinquet de Xaló vist des de la galeria

Quan començaren la segona partida ja m'havia assegut a l'escala amagant-me darrere d'un home gran que es va fer còmplice meu perquè no m'enviaren de volta a la galeria. Estava completament emocionat, volia saber-ho tot, com era el joc, com s'anomenaven les coses allí dintre, què era el ‘resto’, el dau, el ‘palco’ o palquet, la corda, els banquets, l'escala, les muralles, els frontons…, tot, volia aprendre i entendre aquell joc on els jugadors feien ‘filigranes’ amb una piloteta menuda que feia cabrioles per tot el llarg i l'ample d'aquell receptacle anomenat Trinquet.

El descobriment feia olor a vetust, com si portara moltíssims anys allà, però al mateix temps es notava viu i dinàmic. Des d'aquell dia vaig començar a acudir regularment al trinquet, i també a assabentar-me de moltíssimes més coses pròpies del joc, com el nom de les jugades i colps que es fan a la pilota, les expressions que s'utilitzen i com no, vaig conèixer la gent, els jugadors, els aficionats, i per descomptat l'amo del trinquet i la seua família.  Aquella dona que solia romandre a l'entrada del trinquet amb els dos gossets resultà ser la dona del trinqueter, Pepica, qui després sempre em va tractar com si fos de la família, fins i tot m'obria al matí per si volia practicar.  Passava les vesprades ajudant el seu home Juan. Mentre ell marxava, s'encarregava de manar-los la feina als gossets, Turco i Menut, que cada vegada que s'escapava una pilota per dalt la muralla cap als bancals d'un costat o l'altre, corrien a buscar-la, i la tornaven agafada per la boca. Pepica la secava amb un drap i els donava un bon premi.  També preparava aigua amb sucre pels jugadors, i si li demanaven una ‘coca-cola’ o un ‘quintet’ sempre tenia la paciència de portar-los-ho. Juan, el trinqueter, era un home molt singular, amb autoritat, però no mai autoritari, més bé tot el contrari, posava d'acord a les persones i tancava fàcilment el tracte de les travesses. La gent el respectava.  De vegades, els aficionats, que sempre arreglaven la partida amb diners d'eixida, discutien i no es posaven d'acord amb les condicions que els dos bàndols volien, aleshores li demanaven opinió al trinqueter, i normalment les paraules de Juan acabaven quallant i es feia la partida com ell recomanava. Jaime o Jaimín (el fill de Juan i Pepica) ja passava la vintena, era un esquerrà molt perillós, i coneixia la pilota com ningú, però no tenia massa oportunitats de jugar perquè solien ser la resta d’aficionats i clients habituals qui copaven les vesprades. Ell entrava a alguna partida quan els de sempre el reclamaven o fallava algú.
 

Trinquet de Xaló

En aquella època havia gran quantitat d’aficionats a Xaló, alguns més ‘perillosos’ que altres, però tots molt valents i bons jugadors, la rivalitat més gran estava centrada entre dos ‘restos’ espectaculars, Martínez i el Martí de la Caixa, era la partida forta que més públic i travesses arrossegava, també estava el Minguet (que ja era un poc major però creava molta expectació ja que havia ostentat un alt nivell). Vaig a comentar-ne algun més sense fer cap ordre de qui jugava més o menys, només conforme em venen al cap i sabent que se'n quedarà més d'un per nombrar: el Martí Canya, el Sento Seguí (tenia molt de braç, arribava a tirar-les a l'era per dalt de la galeria), l'Herminio (valent i carismàtic), el Xixonero (molt bon ‘sobaquillo’), el Tete (valent i impetuós), el Gatero, Pepe el Teuladí, l'Avellà, els germans Montserrat, el Peret Pedro, Signes, el Paco Pelat, Ribereta, Francés el de la Fàbrica, el Roig (un xicot que prometia), Sergio (encara és un gran aficionat, jugava darrere però sabia fer-ho tot), Juanillo, i molts altres de Xaló i pobles de la contornada com Llíber (Miguel, etc), Benissa (Pedro Juan, etc), Murla, Pedreguer... impossible nombrar-los i recordar-los a tots.  El que si recorde és que havia molt de ‘pique’. Les discussions i les partides moltes vegades anaven repetint-se per setmanes amb a penes diferències, els homes anaven al Sindicat on, a les tertúlies, durant les partides de cartes i dominó, es parlava primer de la partida del Trinquet, i després, dels preus de l'ametlla, del raïm, dels xalets de Calp i de les festes del poble.

Varen anar passant els anys i l'ambient al trinquet anava minvant. Un hivern va caure la paret del ‘resto’, i va estar uns mesos tancat; la varen reconstruir i el trinquet va tractar de continuar. Juan el trinqueter va haver d'entrar a treballar a la Bodega perquè el trinquet ja no donava prou, els aficionats havien adoptat nous hàbits. L'Avellà va obrir el trinquet de Benidorm, alguns anaven cap allà. Quan va caure un tros de muralla de l'escala va ser el final, tot i així, encara romania certa afició. Va ser entre tots els aficionats que quedaven qui, al poliesportiu, van alçar una paret nova per fer un ‘rebotet’ al frontó gran. Herminio va portar la pintura, un altre coques per berenar i entre tots adequaren el frontonet del Poli. Allà es va concentrar l'activitat durant els darrers anys: Jan (el fill del Giner), el Riola, el Paco Cervera, Silvestre, el Pep Vicens, el Ferrandis, el Paco Trompa, el Barber de Lliber, Pere Mengual d'Altea, Ripoll el de la llum i molts que he anomenat abans i d'altres que de segur no recorde. Van fer-se desafiaments de sopades i berenars jugant al frontonet. Encara que es jugava més durant els mesos de dies llargs, varen posar llum per poder jugar de nit. Amb el pas dels anys aparegueren noves generacions, xicots amb fortalesa i gana de pilota: Jesús, l'Avellà de la granja, el Batià, Pedri, Juanma, Héctor, Riola Fill, Toni de lliber, Marti de la Venta, Pellicer, Signes fill, Alex Seguí, Quiquet, Pere Bacs, i ben jovenet, Juan Bautista, qui amb 16 anys els guanyava a tots. Al voltant de l'any 2000 formaren un nou club de pilota i decidiren tornar a fer partides al carrer, on feia ja molts anys que no es jugava. Tots els membres del club han passat pel frontonet.

Actualment el club té dos equips jugant a ratlles al carrer, i La Pilota, a nivell d'aficionats, sembla viva al poble encara que el públic abans més nombrós ara té altres prioritats. Durant l’última dècada hem viscut també la progressió de Juan Bautista, ‘alies Tomás II’ en honor a son pare, qui va començar fent partidetes de juvenil pels trinquets de la comarca i prompte es va consagrar com a professional. Ha jugat per tot el territori valencià en partides d'alt nivell.  Possiblement el jugador de pilota de la història de Xaló que més a lluït el pantaló blanc, ara el tenim recuperant-se d'una lesió i a punt de fer la reaparició. Tomás II també va ser una empenta pels vells aficionats que queden d'aquella primera època que recordava a l'inici, i es fàcil trobar-los per algun trinquet del País Valencià quan es presenta un desafiament professional o dissabtes a la partida del trinquet de Pedreguer.
 

Frontonet de Xaló

El frontonet d'estiu torna a animar-se i recull un grapat de gent nova: Morant, Grenyó, molts de jovenets, i com no, anomenar a Ferrer de Lliber  (jove valor de pantaló blanc), que de vegades ve a entrenar-se al frontó que tantes vegades a xafat i on ha guanyat a quasi tots. La pilota valenciana és un esport molt bonic i sentir-la viva a Xaló és una sort. Per descomptat cal continuar donar-li un ferm recolzament institucional per tal que aquell xiquet que s'enamore d'aquest esport mai no deixe de gaudir-lo, donant-li totes les oportunitats possibles per garantir la seua continuïtat al llarg de tota la seua vida.

Enhorabona a tots els pilotaris de Xaló per la seua afició i constància. Per últim demanar-vos disculpes a tots els qui no he nomenat. Aprofite també per fer un homenatge a les generacions encara més antigues i ancestrals, … però això mereix un altre article que reservarem per una altra ocasió.

*Article publicat al llibre de festes de Xaló 2015.
 
Raül Ivars Grimalt