Fem Pilota - Capçalera

Àlvaro per molts anys

Àlvaro plorà en el seu comiat com a pilotari professional. Demanà disculpes als que l'han patit i admirat durant tots estos anys perquè a voltes els havia faltat al respecte. Amb la retirada del bou de Faura, del dièsel de les Valls, se'n va un campió que distava molt de la resta de figures que l'havien precedit en la història de l'escala i corda. Des que començà a fer el bot en l'equip de galotxa de Faura potser ningú no veia en ell tot el que ha arribat a aconseguir. Tot i això, ja tenia aqueixa gana de guanyador, de ser el millor. Pilotari de poques maneres, de carxot demolidor, d'una sola mà: l'esquerra. Això, és el que el feia diferent de la resta d'escalaters de primera fila anteriors a ell. En un joc on es valorava l'elegància exquisida en els colps, tindre moltes maneres i moltes mans, on totes les figures havien sigut dretans, de sobte, irrompia un jove que amb només el carxot i el bot de braç arribà a la final de l'individual. Àlvaro, però, no fou flor d'un dia com molts, potser, pensaven sinó que quallà  i es feu jugador i tot i que no arribà a desplegar mai el manual, cosa de la qual ell n'era ben conscient, amb constància i voluntat es preparà per a ser el millor. Àlvaro, si més no, representa la quinta essència del pilotari modern i preparat per a rendir al màxim. Durant molts anys va acovardir a tots els seus companys, molts dels quals renunciaven a jugar l'individual sabedors que amb ell no tenien res a fer.
 

Àlvaro durant la roda de premsa del seu comiat el passat 13 de novembre. PilotaVeu
 
Amb Àlvaro arribà el temps en què les finals i semifinals de l'individual eren un simple tràmit per a ell. Els més vells, que en són molts en el trinquet, ho justificaven dient que havia abaixat molt el nivell des de la retirada del Genovés. Àlvaro, però, era el que més es preparava de tots. Aquesta diferència de preparació es palesava amb escreix en el resultat de les victòries que anava acumulant. Guanyava sense contemplacions. No deixava respirar el rival, rendit des dels primers jocs a la superioritat del de Faura.
 
Després de tanta sequera i en un esport on sempre havien coincidit dos figures, Genovés II irrompé com un tempesta de primavera. L'esclat de Genovés II en l'elit professional omplí de goig els aficionats. Arribava un jugador que tornava a emular els més grans, tenia moltes maneres i tenia dos mans: el rebot, l'esquerra per dalt, semblava acaronar les pilotes, acompanyar-les, més que colpejar-les, a més a més era el fill del més gran, del més estimat per tots. L'afició semblava desitjar que la tradicional estètica batera la maquinària industrial, que la poesia doblegara el treball en cadena, que la genètica vencera la constància. Per fi havia arribat el pilotari que li podia plantar cara de tu a tu a un Àlvaro que, fins el moment, no tenia rival; que podia desplegar el manual perquè la potent carxotà del de Faura no entrara en joc, que era capaç de contrarestar les volees del zurdo fent-se avant i entrenant-li a l'aire amb les dues mans.
 

Primera Final a Pelayo Àlvaro contra Genovés II 2004. Fotografia: Museu de la Pilota 
 
En la primera final en què Àlvaro i Genovés II s'enfronten aquest últim arriba a tindre un 55-25 a favor. A Pelayo tot el trinquet animava al xiquet del Genovés. Ja tots donaven la supremacia d'Àlvaro per acabada i això es notava en l'ambient. Tots animaven la jove promesa feta una realitat en aquella partida. Ningú, però, no gosava animar Àlvaro. Els seus, els incondicionals de les Valls, semblaven emmudits amb la frescor desafiant de Genovés II. Les maneres per fi s'imposaven a la força. Àlvaro creuava el trinquet anant cap el rest, el Genovés ja l'esperava dret al dau. Tocava la victòria i ho sabia, com tot el trinquet que aplaudia i animava el relleu en la supremacia de l'escala i corda. De sobte, una veu que isqué de l'escala gosà animar al de Faura qui, capmoix i en silenci, pensava recolzat en el frontís, amb un peu recolzat sobre el tamborí : “Àlvaro que encara eres el campeó”. Era Royo el seu monitor en l'escola de pilota de Sagunt, l'home que, probablement, el féu jugador. Àlvaro s'imposa en aquella final i Genovés fill ja mai més no gosarà acostar-se a la xifra de 55 en una final contra Àlvaro, de les cinc que es varen disputar.
 
Moltes vegades es parla de la final que Genovés pare guanyà a Àlvaro a Sagunt, mentre aquesta final en Pelayo en què Àlvaro guanyà a Genovés fill sembla que haja quedat en l'oblit. Àlvaro no només fou capaç de remuntar un 55-25 i tot un trinquet en contra sinó que continuà  durant molts anys superant les adversitats. Àlvaro sentà càtedra amb aquesta final, de la qual Genovés II semblava que no arribara a recuperar-se, i continuà la seua hegemonia com a màxima figura. Des d'aleshores que les partides on s'anunciaven els dos dauers han estat omplint els trinquets fins l'altre dia. La rivalitat entre tots dos jugant en igualtat de forces siga en trios o parelles ha estat una de les que més expectació alçava entre l'afició i els travessadors -que tanta falta fan, a hores d'ara, en el trinquet- .
 
Fins i tot, amb el pas dels anys, aquells que detestaven Àlvaro arribaren a reconèixer la seua vàlua, la seua força mental, el seu afany de superació, que ha estat una constant en la seua carrera com a pilotari.
 
Se'n va un rest que no emmudia davant cap repte, que no callava, que, fins i tot, increpava els seus companys, els aficionats i els faltava al respecte, cosa de la qual se'n penedia el dia del seu comiat. Era la gana que tenia de vèncer, de continuar guanyant, de ser el millor. Sabia, però, que això no toca fer-ho en un trinquet.
 

Àlvaro jugant. Fotografia de Juan Rodrigo Legua
 
Ara que el professionalisme en aquesta pràctica penja d'agulles d'estendre, potser amb Àlvaro se'n va el darrer professional dedicat en cos i ànima a colpejar la pilota sobre les lloses d'un trinquet, o contra el frontís d'un frontó.
 
El trinquet, sense Àlvaro, perdrà el pilotari que més pilotes demanava als mitgers, el que més joc agafava, el que més li retien els colps, el més efectiu.
 
Et trobarem a faltar en els principals cartells de Pelayo, de Massamagrell, de la Ribera i de la Plana.

Victor Durbà