Fem Pilota - Capçalera

El Genovés, molt més que un club

Avui, 9 de juliol, fa 19 anys de la partida més important de la pilota valenciana professional. El Genovés, amb 40 anys, recuperava el títol de campió individual davant d’Àlvaro, un xicot de 20 anys, després d’haver perdut durant tres edicions consecutives davant d’Enric Sarasol. Toni Mollà ha relatat en dos llibres la biografia de Paco Cabanes, el Genovés. Avui escriu, en exclusiva per a La Veu, sobre la seua relació amb Paco, sobre els llibres que li ha dedicat i sobre la necessitat de mantindre la memòria del nostre esport més noble. Totes les fotografies del reportatge pertanyen a la partida de Sagunt. Els dos llibres es poden aconseguir en : –que ara es poden aconseguir junts en Eixam Edicions.

Toni Mollà / València

El 19 de desembre vinent, Paco farà els seixanta anys –trenta i trenta, en dirà ell– i és hora de fer-ne una valoració pausada. Molts anys des d’aquell 1973 en què es va vestir de pantaló blanc. Moltes partides, de poble en poble, de trinquet en trinquet, dibuixant la perfecció artesanal del “punt dins del moviment”. Siguem clars i exactes: el Genovés ha fet un tros d’història en cada pilotada. S’ha de ser agraït, perquè s’ho ha guanyat a mans. La biologia és implacable i, com és natural, ja no és el primer guant de la pilota professional. Però és el sant de la nostra processó laica. El fris de campió l’heretaren successivament Enric Sarasol i Alvaro, Grau, Miguel i ara el Soro III. I potser espera el fill de Paco, Genovés II, com un manament de la llei de la història que no arriba. Siga com siga, el Genovés ha estat –i que siga per molts anys!– la nostra nau capitana, l’estendard més emblemàtic d’un joc de cavallers de paraula. Poca broma!
 

 
L’any 1992 arribà el moment de la derrota. Enric Sarasol prengué el relleu en una de les partides més emotives de la història de l’escala i corda. Les finals dels anys 93 i 94 confirmaren el canvi generacional. El Genovés, va sentenciar l’afició, s’havia fet gran. I nosaltres, impacients, ho vam posar negre sobre blanc en el nostre primer llibre –El Genovés–, una obra d’art nascuda de les mans de l’enyorat Paco Bascuñán i publicada amb exquisitesa per Tàndem Edicions. Però l’any 95, amb 40 anys fets, l’etern campió va trencar tots els pronòstics i totes les travesses com només ell ho podia fer. Álvaro, un jove de Faura (el Camp de Morvedre), de 20 anys d’edat, va eliminar Enric Sarasol i es va classificar per a disputar la partida més important de l’any, la final de l’individual. El Genovés, per la seua banda, s’imposava a Oltra i el Pigat respectivament en partides memorables que encara m’aborronen quan les recorde i accedia, com cada any, a la final del Trofeu President de la Generalitat –la seua partida més particular. El Genovés i Àlvaro. Àlvaro i el Genovés. S’enfrontaven dues generacions, dos móns: un que se n’anava amb tots els llorers al coll i un altre que arribava carregat de joventut. Després de dues hores de titànic i cavallerós enfrontament, el Genovés va tornar a proclamar-se campió. La partida havia començat a les 12 en punt del matí del 9 de juliol d’un estiu molt càlid, al trinquet de Sagunt. Canal 9 la va retransmetre en directe amb audiències dignes d’un partit de futbol de la Champions League. L’informatiu del migdia, com havia de ser, va obrir el sumari amb la següent notícia: El Genovés torna a ser el millor.
 


Amb la faixa roja com a penyora, Paco va declarar que se n’anava, que deixava pas a la joventut. Només el més gran se’n pot anar sent el millor, el capdavanter. És la grandesa del campió. Quan Paco baixava, suat i emocionat, de rebre el fris de campió a la llotgeta, ens abraçàrem –Paco, Manolo Fuster i jo, que sempre hem sigut un trio– i em digué, entre sanglots compartits, que el llibre que jo li havia dedicat –El Genovés– era un llibre “inacabat”. I, en efecte, el llibre tenia un mal final: s’acabava amb una derrota. La victòria davant Àlvaro exigia un capítol complementari, treballat a força de braços. El seu desig –i el de Manolo Fuster, que al cel dels artistes siga– va ser una ordre d’obligat compliment. Mans a la faena vaig posar-me i el resultat, escrit en una sessió contínua de 48 hores– va ser Una partida de llegenda, publicat pels Amics del Genovés, un llibre en què repassava aquesta darrera gesta: el retorn del Genovés al cap de dalt de la pilota valencianaUna altra joia del disseny gràfic gràcies a la complicitat de Miquel Valls.


Ara, passats els anys, recuperem aquells dos llibres com havien d’anar: junts, com si foren un sol volum, com una sola vida. El nostre campió s’ho mereixia. I jo, fins que no ho he aconseguit, no he parat. Aquest pack dels dos llibres que ara us presentem no és sinó el meu personal homenatge al millor jugador de pilota valenciana de tots els temps, el meu amic Paco, del Genovés.