La partida del dissabte: De consagracions i heroïcitats

Sense por a recrear el tòpic, sempre recurrent i empobridor, dissabte passat assistírem al trinquet de Pelayo a una d’aquelles partides que fan afició, a una comunió íntima entre espectacle i espectador que donà lloc a la imatge més buscada de l’esport: l’escala en peça aplaudint a cor què vols els quinzes, fins i tot abans no es resolien.

I és que la vesprada, en una lluita aferrissada per accedir a la final del trofeu Fundació José Luis López, va ser d’allò més vistosa, vistent, complaent, d’heroïcitats reconegudes i consagracions definitives entre els trios de Soro III, Raúl de Godelleta i Bueno de Meliana, amb l’aportació superlativa d’Oltra en la ferida, i De la Vega, Fèlix de Dénia i Tomàs II, amb Miguelín fent la pedra. La victòria recaigué en aquests darrers, enfaixats en blau, per un ajustat 50-60.

La partida va començar impetuosa, accelerada, amb tres jocs inicials que resumien l’afany de triomf, l’esperit de l’entrega. De la Vega, consagrat definitivament en l’escalafó dels elegits, va immortalitzar un seguit de pilotades que mostraren tot d’una les veritables possibilitats d’aquest escaleter.

Amb un repertori molt acurat de colps, amb una finor que l’aproxima a l’estilisme clàssic, el de la Ribera es va posar de seguida el públic a la butxaca. Amb la seguretat de l’avantatge aconseguit en l’eixida fulgurant que protagonitzà el seu equip, De la Vega assenyalava el camí a seguir, sobretot a Fèlix, que va llegir de correguda allò que estava escrivint el d’Almussafes en majúscules. La pilota llarga, fonda, implicada, del dauer permetia carregar de braç a Félix i Tomàs II, que envaïen constantment l’espai de Soro III. El parcial de 25-50 aclaria molta cosa de com sonaven els blaus.

Tanmateix, no hi ha glòria sense la complicitat del rival. Fora injust no consignar ara i ací l’heroïcitat amb que Soro III va afrontar la partida. Atacat per tots els flancs, amb uns companys com a testimonis privilegiats de la seua tenacitat en la disputa, competitiu fins l’última alenada, mantingué fins la darrera oportunitat les esperances del trio roig.

La seua feinada titànica, responsable, trobà la recompensa del públic en haver d’agrair les constants ovacions que rebia. Un parell de quinzes a temps dels seus companys hagueren posat contra la corda un trio blau que no es decidia a guanyar. El 50-55 regalà un últim joc de tensions encobertes, pors primitives i desencerts clamorosos. A De la Vega però, encara li quedava el darrer recurs: la confiança del campió.

Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.

       Cèsar Ferrandis