Campionat frenètic per a una final insulsa

Sí, el titular pot resultar polèmic, però aquesta final del Campionat Individual d’Escala i Corda, no passarà a la història com la cirereta perfecta d’un torneig que, en efecte, ha oferit més i millors partides en les rondes classificatòries. Partides vibrants, partides interessants, partides frenètiques. Amb sorpreses, amb moltíssima tensió, amb mitgers que no només han plantejat batalla sinó que han posat en serioses dificultats als considerats referents de la modalitat de l’alt, els escaleters. Sí, cavallers, sí. Puchol II és, de bell nou, el rei de pilota valenciana. I ho és amb total mereixement, també, però el millor no és això, no, el millor és que la professionalitat i la competició pura i dura pareixen haver arribat definitivament a un món on els protagonistes principals, els jugadors, estan molt per damunt d’aspectes que traspassen les fronteres estrictes dels trinquets, aspectes com ara la seua poca visibilitat en la societat valenciana, o la seua manifesta precarietat laboral, o per què no dir-ho, la seua poca transcendència dins d’un camp dels esports dominat, gairebé en exclusiva, pel futbol i la uniformitat. No ho tenen fàcil els pilotaires d’avui, no. I això val també per als jugadors de raspall. Sens dubte, l’estima i l’interés que demostren tots i cadascun per la pilota deuria ser millor valorada, ja que no es correspon en absolut amb la resposta general d’un país apàtrida que els tracta, per sistema, com a ninots de fira símbol del folklore valencià. Ale, ja ho he dit!

La final de l’Individual disputada a Pelayo, en efecte, no passarà als annals de la història d’aquest campionat. Però això és així. Hi ha finals millors i finals pitjors. Finals més llargues i finals més curtes. Finals amb més tensió i finals que no es desmarquen en cap moment del guió establert. La del 2018 pertany, per tot, al segon cas. I això malgrat el resultat tan anhelat pels aficionats: 60-55. Les coses són com són: Puchol II buscant la dreta de Pere Roc II, Pere Roc II buscant l’esquerra de Puchol II; Puchol II assegurant el dau, Pere Roc II fent el mateix. I així successivament sense deixar lloc a les genialitats o als factors inesperats que encenguen la flama del trinquet, ple de gom a gom com sol ser habitual en aquesta mena de partides. Espontaneïtat escassa, heroïcitat nul·la. I al remat, la lògica s’imposa. Això és, el de Vinalesa guanya per a més deliri d’un nodrit grup d'incondicionals que l’erigeixen, després del lapse de l’edició anterior, com l’orgull restaurat de l’Horta nord. Felicitacions i a continuar gaudint localment del poder d’un pilotaire, ara per ara, superior, com així demostra la reestrenada categoria de número u que haurà de defensar al llarg de tot un any. De mentre, la resta de pilotaires hauran de persistir com ho han fet en aquesta edició del 2018. Pere Roc II el primer, a punt de ser eliminat a semifinals per un mitger com Víctor Bueno. Soro III, Francés, Pere i De la Vega, a continuació, aspirants sens dubte al títol anys a venir, alguns amb més veterania, altres amb la desvergonya de la joventut.

 

Puchol fou mantejat pels seus seguidors. Foto: Juan Rodrigo Legua

La pilota, mentrestant, continuarà bregant entre les fangoses aigües de la identitat d’un país sense nom, aliena en termes generals a un esdeveniment extraordinari que, per primera vegada després de molts anys, ha estat retransmès en directe per un ens públic i cent per cent valencià, À punt. La llum al final d’un camí llarg i complicat, negat durant molt de temps als veïns d’aquestes terres per culpa de la neciesa i la parcialitat dels de sempre. No ens enganyem... Tant de bo siga així per molts anys més, tant de bo À punt aconseguisca deixar enrere la imatge del que fou per a desgràcia de tots. I tant de bo es referme com el complement necessari a un món que necessita de recursos i de modernitat, potser massa depenent encara d’unes estructures tradicionals i desfasades per complet. L’any que ve, més. Perquè d’això es tracta, en definitiva, de no defallir...  
 
Punxeu ací per a llegir tots els articles de Sergi Durbà.

             Sergi Durbà