La partida del dissabte: Fèlix brinda a Soro III una victòria balsàmica

Les persones que férem cap a Pelayo ens preguntàvem, sobretot, quina seria la reacció de Soro III després de la derrota inesperada de dimecres. Sota la mirada dels més fidels de la catedral, acompanyat per Fèlix i amb Aragó a la ferida, l’encara campió individual s’escalfava aparentment tranquil en els instants previs a la partida. Davant, amb Miguelín a la pedra, hi havia Santi de Silla, Javi i Tomàs II, que eixia de la corda. Fet i fet, un trio batallador i favorit per a la càtedra com es van encarregar de demostrar de bon principi.

En efecte, als rojos els va costar molt entrar en joc i concedien quinzes amb massa facilitat. Els blaus tenien prou amb la solidesa de Javi, l’aportació de Tomàs II i l’agilitat de Santi per no cometre errors i escapar-se en el marcador. En un tres i no res l’electrònic mostrava un 15-35 que responia no tant a una actuació esplèndida dels blaus sinó a l’absència de la parella roja. Si bé en general va quallar una gran vesprada, Fèlix començà imprecís i no era capaç d’encoratjar Soro III, que semblava que encara no havia tornat de Guadassuar.

El punt d’inflexió?

La tònica de la partida seguia en el cinqué joc, això és, imprecisió roja i coherència blava. Javi exhibia el repertori, ara carregant amb fúria, ara estirant-se per tornar una pilota complicada. Era un autèntic malson per als rojos. Ara bé, a les portes d’un nou val, Tomàs II colpejà quan Javi demanava pas per a rematar. ¿Hauria sigut diferent el desenllaç de la partida amb el probable 15-40? El que sí que sabem és que el 20-35, la reacció de Fèlix i els dubtes, que ara havien passat a l’altre costat, van capgirar el signe de l’encontre. El públic, que tenia ganes de brega i de vore una millor cara de Soro III, també s’animava.
Així va ser. Els rojos canviaren d’actitud, en especial Fèlix, que s’erigia en el líder capaç de despertar el públic i d’arrossegar Soro III cap a la fe en la victòria. En canvi, els blaus no saberen adaptar-se al nou escenari i Javi i Tomàs, que fins aleshores havien funcionat quasi com un rellotge, ja no eren tan resolutius. Qui més en patia les conseqüències era Santi, que es defensava amb elegància jugant-la de rebot. Així les coses, el 35-45 era un resultat més equilibrat i deixava entreveure un final renyit atesa la igualtat de forces.

La recta final va ser molt disputada. En absència de colps definitius, els jugadors havien de suar tinta per tancar cada joc tot esperant l’errada rival. Els vals desaprofitats se succeïen, de manera que feia la sensació que s’imposarien els més persistents. Fèlix feia anar la pilota i Soro veia prop la remuntada, mentre que a Santi se li feia llarga la partida i Javi i Tomàs II semblaven resignats. Els últims cinc jocs caigueren del costat roig però tenint en compte els vals malbaratats bé podia haver sigut d’una altra manera.

Amb 55-45, a la cinquena oportunitat, Soro va tancar la partida amb un colp de bot de braç. El campió es va abraçar a Fèlix, va rebre l’escalfor del públic i va tindre temps de fotografiar-se amb uns xiquets després d’una victòria costosa i poc lluïda en una setmana complicada.

Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.

       Ernest Martí