El resultat és paradoxal: 45-60. En un principi, ningú s’espera la sorpresa, però acabada la partida, tampoc a ningú li sorprèn la victòria d’un jove vingut de Petrer que es consagra definitivament per a més delit dels aficionats. Francés, en efecte, ha fet saltar la banca. Un pilotaire elegant, d’aquells que ja no s’estilen, amb maneres d’estilista. Diferent. I discret, molt discret. Un jugador enigmàtic, si més no. Amb la partida decantada al seu favor, de fet, a penes deixa esbossar cap gest, amb un rostre que resulta d’una serietat absoluta, un misteri, no obstant això que es desvela colp a colp i que deixa en evidència els poders fins ara inabastables de tot un campió com Soro III, l’actual número u. Una derrota dura per al bragat escaleter de Massamagrell, sens dubte, una derrota sense pal·liatius. Eliminat a les primeres de canvi.

Ja des dels compassos inicials, un s’alegra d’haver anat fins a Guadassuar (la Ribera) a veure un espectacle, en aparença, desigual. Però hi confia, certament, hi confia perquè es tracta del Campionat Individual i perquè Francés és un jugador d’una peça, d’aquells que cal vigilar molt de prop per si de cas, és a dir, per si de cas destapa el flascó dels perfums i revoluciona totes i cadascuna de les postures establertes entre els aficionats. I és que al remat, clar, les trenca totes, totes les postures vull dir, perquè com és natural, la partida ix roja, molt roja. Donen de quinze en un principi, però, a poc a poc, donen de deu; i en un moment donat, amb la partida ja trencada, el marxador pregunta per primera vegada allò de “on tiren”. Ha calgut que Francés situe el marcador en 30-45 al seu favor... Ja més tard, hi ha qui s’atreveix a donar de deu a favor de l’aspirant amb faixa blava. I tot seguit, des de la llotgeta, criden allò altre de “als blaus, 100”... És arribat aquest punt que la gent que pobla l’escala i part de les galeries comença a ser conscient del que està passant de veritat. No hi ha marxa enrere. El mà a mà pren múscul i no enganya. Perquè Francés de Petrer ha vingut per a quedar-se. Tot un recital.

La resta és ja una lenta agonia de Soro III, que es defèn com els grans campions, superat per les circumstàncies. Suma jocs des del dau, és cert, però no amb la claredat desitjada, bloquejat per una situació, en part, inesperada. Quan passa al rest, a més a més, pateix amb l’esquerra, un punt feble massa abellidor per a un Francés que el busca i el troba reiteradament. Entretant, els feridors lliuren una batalla que resulta també definitòria del joc que s’aprecia sobre la canxa. Per una banda, Pedrito falla algunes pilotes des de la pedra. I per una altra, Oltra força les errades de Soro III amb unes ferides magistrals de les que minen la moral. La partida acaba finalment entre abraçades emotives i amb una estranya mescla d’admiració i perplexitat dels aficionats cap al rest del Vinalopó. Alguns qualifiquen el moment d’històric. Els més cauts diuen allò tan sabut de saba nova. Però per sobre de tot, una cosa és clara: Francés és una realitat d’avui, un regal de tan sols vint-i-dos anys que anuncia la seua candidatura cap a l’Olimp de la pilota valenciana. Que en prenguen nota els següents...

Punxeu ací per a llegir tots els articles de Sergi Durbà.

             Sergi Durbà