Fem Pilota - Capçalera

La vergonya del trinquet de Sagunt

Sembla que tal com estan les coses, cada cert temps cal escriure un article explicant la situació o, en tot cas, l’abandonament al qual està sotmés el trinquet comarcal de Sagunt. En un present on les poblacions veïnes de les Valls i la Baronia, ja fa temps que s’han buscat la vida per a satisfer les necessitats dels seus aficionats, al vell Morvedre la marxa al voltant de la pilota valenciana roman muda i inactiva, envoltada de promeses esporàdiques i totalment apartada de qualsevol ingrés en la sala de reanimació. L’oblit és clar, ja ho crec que és. I cal dir-ho, sí, cal dir-ho: també és una vergonya. Un espai enclavat al bell mig del poble que tothom, tothom amb pes polític, vull dir, ha ignorat des del mateix moment que ha ocupat les poltrones de l’ajuntament. Una instal·lació senyera en el seu dia però declarada, ara per ara, en estat de ruïna. Literalment. Tot i que sempre hi ha el dubte de saber si tal declaració és real o, en canvi, es tracta d’una argúcia per a no haver de fer res al marge d’un mural de proporcions bíbliques pintat a la frontera i alguna que altra declaració del regidor d’esports de torn, a qui pareix importar-li més l’hoquei patins o el pàdel que la pilota.

La imatge actual del trinquet de Sagunt, per tant, deu ser tan nefasta que, a més a més, no ha estat mereixedora de cap subvenció per part de la Conselleria o la Diputació de València. I no perquè no s’ho meresca, no, sinó perquè, senzillament, hi ha altres trinquets en cua que, de ben segur, duen més temps esperant l’ajuda en qüestió. Coses que passen. D’altra banda, és trist que les flamants festes patronals del poble tampoc no hagen trobat oportú incloure cap activitat relacionada amb la pilota en els seus programes. Programes, dic, perquè efectivament, n’hi ha dos, de programes. El de Sagunt, i el del Port. Un mes de festes, tot un rècord! Bous i vaques, principalment... I també orquestres i concerts mediàtics. Amb permís de les processons, clar. No convindria, en aquest sentit, que l’ajuntament delegara tant en la confecció dels actes, ja que la sensació, -i la pudor-, que fa tot plegat és que els respectius presidents de les penyes tenen molt més poder de decisió, -a banda de vot i repercussió en els mitjans i en l’opinió pública-, que la mateixa regidoria que assigna els pressupostos de festes corresponents, detall que també és vergonyós, tot siga dit de passada. I patètic, molt patètic. I això que, en essència, el debat sempre gira al voltant del mateix: bous i ànecs. Sí, heu sentit bé. Bous i ànecs, altrament dit toros y patos. Perquè cal ser bilingüe, no ho oblidem!


El trinquet de Sagunt, abandonat per a l'ús de la Pilota, llueix un bonic mural de Julieta XLF. Foto: Sergi Durbà

 
A Sagunt, en definitiva, no se celebra ni un miserable trofeu anual de pilota, ni existeix una escola de base, ni es pot adjudicar la gestió i l’explotació del bar del trinquet. A hores d’ara, és molt més primordial destinar el pressupost a arreglar l’skate park o les pistes de pàdel, que qualsevol altra cosa relacionada amb el trinquet. Almenys això és el que es desprén de les informacions periòdiques que emanen des del web de l’ajuntament, a l’abast de tot aquell bon aficionat a la pilota que es vulga indignar com més li convinga. Perquè a la pilota, ni mèu. Perquè, al cap i a la fi, ¿el trinquet sirve para algo? No ho pareix, la veritat. Però si es tracta d’una instal·lació municipal, haurà de ser tractada com a tal. Agrade o no. Es jugue a pilota o no. Em vénen a la memòria, per això, altres poblacions riques i demogràficament similars com Ontinyent o Torrent, que han aconseguit revitalitzar un trinquet i un joc de pilota que es trobava en estat comatós. No ho sé, es tracta d’exemples. Però clar, potser el problema és que Sagunt, en tot el seu conjunt, és una mostra palmària d’aquesta epidèmia global i materialista segons la qual només cal actuar de cara a la galeria, és a dir, en funció del progrés, i dels esports de moda, i dels centres comercials, i de tot allò que anul·la la personalitat d’un poble assimilat que, tanmateix, encara conserva el temple on, un dia, el Genovés es va convertir en mite.

Punxeu ací per a llegir tots els articles de Sergi Durbà.

             Sergi Durbà
www.costumaridurba.blogspot.com