Savipecho

Expedició valenciana a San Juan (Argentina) per a inaugurar el seu trinquet, l'any 1997

L’any 1997, un grup d’aficionats, jugadors professionals i familiars, férem un viatge a Argentina, a la ciutat de San Juan, on la colònia valenciana és molt gran i tot i estar ben arrelada, conserven a cada raconet del seu cor el record de les seues terres valencianes i el Joc de la Pilota que amb ells va anar a aquell país.

Un dia, essent president de la Federació de Pilota, en arribar al despatx, el secretari em va dir que uns homes procedents d’Argentina volien parlar amb mi. Fou una sorpresa bastant gran, tot i que va quedar reduïda pràcticament a res, quan en entrar i fer-los seure, començaren a parlar amb mi, i em vaig quedar bocabadat en sentir-los parlar en valencià, amb accent profund de la Marina, amb un vocabulari d’allò més correcte i inclús diria amb la fonètica i expressions que des de ben menut no havia tornat a escoltar a ningú. El que feia de cap del grup, de nom Joaquim Mulet, em va explicar que feia molts anys, alguns valencians, sobretot de les terres de Xaló, varen anar a aquelles terres, arrelant i treballant els camps i, segons em digueren, s’havien dut amb ells, la llavor de molts cultius així com els peus dels ceps de raïm de les seues terres per tal d’aclimatar-los a San Juan que fou la zona on anaren. Però no sols es dugueren això, sinó que també duien a les butxaques i als fardells i maletes, unes pilotes de vaqueta per tal de mai oblidar el què era la seua sang vital, El Joc de Pilota Valenciana.


En arribar-hi construïren un trinquet que els recordava el de la seua terra, aquella que havien deixat darrere i així pogueren jugar, però essent terra sísmica, l’any 1944 hi hagué un brutal terratrémol que a més de matar milers de persones, va fer malbé el trinquet, quedant-se sense ell. Passaren els anys i ara, pensant que eren gent d’edat tenien por de fer, “coll de figa” com ells mateixos digueren fent que la Pilota morira definitivament. Per tant, havien vingut a demanar ajut i parlant amb el President de la Generalitat, aquest els hi va fer un donatiu, no massa gran però de molt d’agrair, i ara volien saber què era el què la Federació podia afegir. Com qualsevol aficionat al nostre Joc sap, si avui no hi ha gran capacitat econòmica “Federativa” en aquells anys encara era infinitament pitjor, de forma que res podíem fer, fins que el vicepresident Bene Vijuescas va aportar una idea, consistent en fer-ne una sèrie de partides en les quals els jugadors ho farien de franc, així com trinqueters, marxadors, etc., i pagaríem tots, federatius i no federatius, de forma que tots els diners que es tragueren serien per enviar-los a San Juan.

Així es va fer i es va assolir una quantitat una miqueta substanciosa que determinada persona es va comprometre a dur-la fins aquelles terres. Quan tingueren els diners encomanaren un projecte a un arquitecte argentí, qui desconeixedor total del Joc, feu el que pogué, de forma que m’enviaren els plànols i jo, al meu estudi d’arquitectura, els hi vaig corregir, donant les instruccions per tal d’aprofitar al màxim les possibilitats. Construïren el trinquet i ens digueren si podríem anar a la Inauguració acompanyats dels millors jugadors del moment.

En aquella època el mecenes José Lluis López havia pegat un bon pessic de la Grossa de Nadal i va ser qui va pagar totes les despeses per tal d’anar-hi. No voldria oblidar a cap jugador dels que anaren però em venen al cap per ordre alfabètic, Cervera, Fredi, Genovés, José Maria, Oltra, Paquito, Pigat, Sarasol, i Sarasol II. La rebuda que ens feren fou impressionant, reunions, menjars típics, visites, partides, i la gran Inauguració amb voleiar de senyeres, desfilada i música, partida d’Escala i Corda, i l’emoció brollant pels porus d’ells i nostres, i tot encapçalat per un enorme cartell en el qual es podia llegir: “BENVINGUTS”.
 

De tota manera, pel que he pogut llegir la pràctica de la pilota ha anat minvant i malauradament sembla que darrerament el trinquet ha passat a ser un magatzem de caixons. Quina pena tan gran, si això és cert. Com que en altra zona del País bastant allunyada, la província de “Entreríos”, en la ciutat de “Paraná” hi havia una persona molt interessada en el joc de pilota, donat que tenien un club, de nom, crec recordar “Paraná Rowing Club”, férem una extensió del viatge i poguérem comprovar que tenien una modalitat de Frontó petit que em va recordar enormement a la modalitat del “Frare”, i alguns dels valencians hi varen jugar donant-se el cas que concretament Sarasol va jugar amb ells, passant-s’ho d’allò més bé. Aquella modalitat, pel que ens varen dir l’anomenaven “Manito”, tot i que aquest mot té diverses connotacions en aquell país, pel que després he sabut sembla que està perdent força davant l’avanç, per a bé o per a mal, de la concebuda “One wall”.

Sols em queda recordar, amb una fonda estima, les sensacions que fruirem en aquells dies i el caliu amb què ens reberen i tractaren. Semblava que la germanor de la Pilota Valenciana n’era ben viva a milers de kilòmetres de casa.

El meu record i agraïment a tots.
 

Sarasol jugant a "manito". Foto: Arxiu de Víctor Iñúrria