elmusa

Model Torrent

M’agrada el trinquet de Torrent, definitivament, un trinquet dels que ja no hi ha, descobert, viu, enclavat entre finques, amb bar, centre de reunió d’aficionats entusiastes i casa indiscutible d’una figura popular molt carismàtica que rep el nom de Natalio i que analitza cada rebot, i cada quinze, i cada nova incorporació a un club modèlic que deuria ser referència obligada per a qualsevol que tracte de reviscolar el delicat i complex món de la pilota valenciana.
 
No ha estat fàcil, tanmateix, el camí d’aquest trinquet, ni de bon tros, paradigma en el seu dia de tots els mals que arrossega la pilota des de temps immemorials, l’eterna problemàtica mai resolta a pesar dels grandiosos mecenatges, les subvencions antiracionals i les empreses de discutible funcionalitat. Un trinquet tancat durant una bona temporada, ignorat i menyspreat successivament pels governs municipals, a un pas de la venda o l’abandó definitiu quan les coses venien tortes, però finalment recuperat gràcies a l’empenta altruista dels de sempre, és a dir, dels qui saben caminar sols i sense ajuda, d’un grupet de gent anònima i modesta que passa desapercebuda quan les coses marxen bé i quan tot és felicitat i fotos per als mitjans de comunicació. Per això m’agrada el trinquet de Torrent, sí. Per això i també per altres coses que cal dir ben alt ara que el sentit col·lectiu del proïsme cedeix terreny enfront de la individualitat per decret i per sistema. M’agrada perquè ha sabut fer front a la uniformitat i la globalització d’aquest present devorador de costums i tradicions. M’agrada perquè compta amb una targeta de presentació que ja la voldrien molts dels que s’omplin la boca de promeses i ajudes milionàries que al remat no serveixen per a res. I m’agrada perquè té un club de més de cent integrants, amb activitat constant, format per gent d’extracció humil, sense artificis ni postures de cara a la galeria, capaç d’organitzar un trofeu de molta categoria que ja s’ha consolidat com un clàssic de l’estiu, amb les figures del moment: Puchol II, Soro III, Pere Roc... No trobareu, per tot, en aquest trinquet cap indici de falsedat, ni tampoc de submissió cap a l’amo i senyor de tot aquest canyaret de la pilota valenciana, ni evidentment cap genuflexió gratuïta cap a les més altes i distingides esferes federatives. No. A quin sant! Perquè el trinquet de Torrent, cal dir-ho clar, és del poble, purament i simplement, un trinquet lliure i que no deu res a ningú. I s’ho ha guanyat amb total mereixement. Enhorabona! A més a més, se situa en una ciutat, diguem-ne, dormitori, on el castellà ja se sent més que el valencià, on el camp ha deixat pas al creixement urbà desaforat, i on la immigració ha conformat barris de difícil acceptació en una societat actual potser massa acostumada ja a amagar les misèries i la resistència cap a les normes  i les convencions establertes. No hi ha imatge més fabulosa, en conseqüència, que veure un trinquet ple d’aficionats de diferent pelatge i condició, farcit de xiquets lliurats a la passió per la pilota, de majors gustosos de tenir cadira en un lloc de referència que un dia, per sort ja molt llunyà, va estar tancat a pany i forrellat i a un pas de la sentència definitiva del progrés.


Natalio i Rovellet durant la presentació de PilotaViu. Foto: Lluís Llapissera

M’agrada molt aquest trinquet, la veritat. I encara m’agradaria més si en comptes de dir-se José Maria Veguer, portara el nom d’un senyor que vingué de la Manxa amb a penes vuit anys i que va fer seu un recinte més que centenari datat de l’any 1901, un senyor que tothom coneix pel nom de Natalio i que entronca, ara i fins que li resistisquen les cames, amb l’autenticitat dels vells i savis jugadors de pilota. Tot un plaer en aquests temps on la pilota professional s’embolica cada dia més amb les derives incertes que planteja un futur postís i ple d’interrogants. Així és. I per tot cal donar les gràcies al meritori i esforçat club de pilota de Torrent, a la comarca de l’Horta. Endavant, amics.

Punxeu ací per a llegir tots els articles de Sergi Durbà.

             Sergi Durbà
www.costumaridurba.blogspot.com