elmusa

Joc de Pilota, present al passat

Fadrí, foraster i no fer faena...

És la tercera vegada que em presente a vostés per a comunicar-los una troballa de caràcter històric relacionada amb el joc de la Pilota a Castelló de la Ribera. Que era l'esport (en aquell moment joc) més popular de la nostra terra, no hi tenim cap dubte, però documentar esta afirmació és un altre compte. I en açò estem, rellegint llibres antics de temàtica diversa i amb un resultat gratificant. Repasse centenars de fulls, alguns en mal estat, de lectura difícil, per a trobar unes línies aclaridores que marquen una data o un procediment i, sobretot demostren la naturalitat d'una pràctica esportiva arrelada; a més a més evidencien que és molt més antiga del que havíem calculat, que es tracta d'una pràctica popular, habitual i quotidiana.

Castelló, més llarg que redó, «sempre» ha tingut carrer de la Pilota: ho confirma el nomenclàtor urbà des de 1800, si més no. Vicent Ribes Iborra en Secrets del Castelló setcentista, ja va parlar d'uns conflictes arran de la pràctica del joc de pilota a l’Estret de Castells en 1774. En les meues comunicacions anteriors vaig presentar documentació en què es demostrava que l’esport es practicava al carrer del Pedró. De la documentació que hui presente, també es pot deduir que es jugava al susdit carrer, ja que les persones que s’hi citen són veïns del Pedró, tal com es pot comprovar en una relació de propietaris urbans d’aquella època. I es tracta del carrer del Pedró i no dels seus carrers perpendiculars, perquè no existien abans de 1800 i, si existien, presentaven obstacles que impedien el joc de pilota, com era el cas d’una séquia al carrer del Pla i al carrer de la Sang.

Aclarida la ubicació, què ens aporta de nou este document? El més apreciable és la data. En la primera comunicació ja ens havíem remuntat a 1698; en la segona ens vam quedar en 1617; i ara ens trobem en 1597. La darreria del segle XVI és l'època gloriosa de Castelló. La recentment creada vila reial (1587) té un projecte que la canviarà per a bé i per a mal: la construcció d’una séquia Nova que suplirà l'antic, escàs i irregular reg islàmic. En la part positiva: noves i més abundants produccions agrícoles, més ingressos per als propietaris, per als jurats i per a la monarquia. En la part negativa: la construcció, reparació i manteniment de la séquia es va incrementant progressivament i va buidar les arques castellonenques. No era estrany en els consells generals oir del jurat en cap: «Aquesta vila es tan pobra, que no te ni un diner per...», perquè els veïns de Castelló van estar pagant-la durant cent anys. I, a més, hagueren de suportar l’enveja dels pobles de la redor, que es pensaven que tot eren guanys, però no reparaven en el que encara es devia i es pagava. I, per fi, quan ja es va poder liquidar el deute, un nou mal, este vingut d'Almansa, va prendre el relleu. Total, que continuàvem sense poder alçar el cap. Però açò ja és una altra història.
 

El carrer Pedró durant les Festes de Moros i Cristians de 2009. Foto: Joanjo Puertos

El document que presentem parla d'un fet violent. En una casa del poble apareix un home ferit de gravetat. L'aparell de la Justícia es posa en marxa per a esbrinar què ha passat: investigació, detinguts, fugits... Ningú sap res però tot el món té la seua versió. Les paraules dels testimonis, en lloc d’aportar llum al cas, revelen consideracions personals i prejudicis ancestrals. L'autoinculpació d'un personatge posa fi a l'assumpte, amb una sentència bastant benèvola: un any de desterrament i pagar les despeses del ferit i les costes de la justícia —i en cas d'incompliment, a galeres.

El document ens retrata. Si llegim entre línies, veiem de tot: amistats diverses, enveges, malícies, llengües llargues sense consideració, etc. I sobretot de la naturalitat del fet que es jugara a pilota davant de la casa de la protagonista. Res d'extraordinari, vida quotidiana. I un hàbit marcat a foc en el ser del castellonenc: el fet habitual de canviar-se de roba per a treballar, o per a fer alguna cosa diferent. La cosa més normal del món era endreçar-se per a realitzar un treball, una ocupació o un esport.

El document es referix a la Pilota en el següent fragment:
Fonch interrogada [Hierònima Moltó]: diga si coneix a Joan Casanyes, i té molta pràtica i amistat amb aquell i si entra moltes vegades en la casa de la confesant.

E dix que sols de vista coneixia la confesant al dit Joan Casanyes perquè acostuma a jugar algunes vegades a pilota davant la casa de la confesant, emperò que no hi havia gran pràtica ab aquell ni entrava en casa de la confesant ni jamais hi és entrat, sols de una vegada que entrà a despullar-se i vestir-se per a jugar a Pilota
(AHC, H023/13, olim LN 15).

Clar i net. Només cal dir que la paraula «pràtica» és la forma antiga de ‘pràctica’ o ‘plàtica’, que significava «tracte, conversació» (cf. DCVB).

Trobar estos paràgrafs entre més de quaranta folis a dues cares, és una autèntica sort. Rescatar este document d'un llibre tan fortament afectat pel pas del temps i pels xilòfags és un honor immerescut i una prova més de la capacitat de sorprendre del nostre Arxiu Històric Municipal. Que siga una publicació digital esportiva la que ho done a conéixer, és un símptoma molt positiu dels canvis produïts i sols recordar que encara que amb tres escassos anys de funcionament del diari Pilota Viu fa possible el que parafrasejant va dir aquell: 421 d'història ens contemplen....

El present article és un treball històric portat a terme per Valerià Benetó amb la inestimable col·laboració de Xavier Martí Juan.

 Valerià Benetó Ferrando