Fem Pilota - Capçalera

La partida del dissabte: Un trio sempre és un trio

Qualsevol espectador o espectadora que faça cap habitualment al trinquet acabarà escoltant més prompte que tard aquesta sentència proverbial de la càtedra: un trio sempre és un trio. La redundància ve donada en voler assenyalar les majors possibilitats de victòria que té un trio davant una parella. Dissabte a Pelayo el trio va ser el trio. En un trinquet amb tres quarts d'escala, Francés, Tomàs II i Carlos del Genovés, que també feria, feren bona l'evidència del raonament i s'imposaren a la parella formada per Soro III i Fèlix de Dénia, amb Oltra a la pedra, per un aclaridor 60-40.

I és que el trio és un trio i ho deixaren clar des de bon començament per a disgust de la parella. Així i tot, la postura eixia roja pels dubtes que poguera oferir Tomàs en la nova ubicació de mitger per bé que a la tercera pilotada no s'acabaven els blaus. El mitger de la Marina tingué prou amb tres pilotades ben distribuïdes per esvair totes les predisposicions en contra. Des del primer joc es veié a venir que la parella hauria de ratllar la perfecció si volia guanyar, i no s'acosta ni a les envistes d'un protagonisme que els poguera donar alguna oportunitat. Més enllà de la igualada a 20, de seguida la càtedra va vore que Tomàs pessigava tothora la feta de dau de Soro per més que aquest tocara els panys, la fera recta o buscara la careta. Tomàs estigué tota la vesprada a lloc i sempre la jugava des d'una posició privilegiada.

Certament, no va ser la vesprada més inspirada del rest de Massamagrell. En comptades ocasions pogué llevar-li la pilota al mitger i punter contraris, que sempre estigueren a l'aguait per rematar el quinze. Tant des del dau com des del rest, Soro deixava les pilotes penjades darrere la corda, sobretot en el rebot, que ara Tomàs ara Carlos només havien d'esperar a madurar el quinze obligant una vegada i una altra al de Massamagrell. I si tocava els caps, que fou massa vegades, allà estava Francés amb una caiguda d'escala molt apreciada per la seua resolució. El de Petrer tornà a deixar mostres de la seua vàlua per a la pilota de la màxima exigència, minimitzant errades i prenent les decisions més afavoridores per a l'interés dels seus companys. Amb aquest panorama, Fèlix solament pogué fer els quinzes que erraven els altres i a dures penes pogué portar la iniciativa del joc. El 25-50 explica el que estem dient.

El tram final de la partida fou un miratge per a la parella. Amb un punt d'amor propi, encara feren el darrer esforç per mirar de refer un marcador que pesava com una sentència però allà estava, ben falcat, un trio que fou el trio que la càtedra va augurar. El resultat final diu molta cosa: que Francés amb trio es converteix en un rival molt eficient i difícil de batre, que Tomàs i Carlos ballen entre la posició de punter i mitger i que les parelles sempre ho tenen molt magre front a un trio. Un trio sempre és un trio.

Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.

     Cèsar Ferrandis