Fem Pilota - Capçalera

Gastro Trinquet Pelayo o com la ideologia hegemònica suplanta la subalterna

La ideologia hegemònica, de totes totes, conforma una forma de veure el món, és a dir, una representació d'idees i de valors comuns. N'és, al capdavall, un clar mostrari de com s'estructura i es basteixen les relacions entre les persones i, sovint, contribueix a la reproducció del sistema dominant. Tot i això admet espais per on els grups subalterns poden esmunyir-se i desenvolupar pràctiques independents capaces de satisfer les seues pròpies necessitats dins de les seues xarxes particulars. En la societat valenciana actual el trinquet n'és un clar exemple d'aquests espais subalterns. Fins i tot, té un tarannà contrahegemònic, ja que, de fet, representa  idees i valors contraris a la de la majoria de valencians i valencianes. Roman, de fet, com un espai resistent encara al canvi cultural.

Entre altres coses el valencià continua sent la llengua vehicular (cal tenir en compte que, a hores d’ara, només una quarta part dels valencians i valencianes empren  el valencià com a llengua vehicular). Ultra això, roman com una pràctica en què la vessant tradicional, cultural i local preval per damunt de l'esportivització completa. El trinquet és, de fet, l'escenari d'una ideologia subalterna de les classes populars valencianes autòctones amb un component ètnic important -i això vol dir amb un sentiment de filiació a la història, al territori i a la llengua pròpia-.
 

El Gastro Trinquet Pelayo, el dia de la seua obertura als mitjans de comunicació. Foto: Ulisses Ortiz

De fet, l'avantsala del trinquet, que sovint és el bar, conté una vessant simbòlica important perquè, a banda del personal del bar, hi ha els marxaors i els jugadors que arriben abans d'anar a arreglar-se les mans i xerren amb els aficionats. Hi ha una familiaritat particular i específica que conforma un grup d'amics, tot i que siguen només del trinquet. Per als aficionats, és un punt de trobada un cop o dos a la setmana en el qual es fan tractes i s'estableixen lligams d'amistat. És un espai per a conversar i escoltar històries que, sovint, han passat en el mateix trinquet.

Els protagonistes del trinquet, per tant, són aquests agents: els aficionats, els pilotaris, el trinqueters i els marxaors. Aquesta premissa ha de ser respectada a l’hora d’intervindre sobre els espais vinculats a un trinquet, ja que si els protagonistes passen a ser secundaris, l’espai protagonista -el trinquet- també. El cas es repeteix en altres trinquets on no s’han contemplat mesures per gestionar l’afluència de públic, però en el cas de Pelayo la seua manifestació física és molt fàcil d’explicar. Existeix un únic espai, el que anteriorment va ser el bar, i dos usos principals:

- Per una banda està l’ús de restaurant que vol crear-se. Les seues necessitats d’espai són: mobiliari per als clients i espai entre taules per als cambrers, bàsicament.

- Per l’altra banda està l’ús de vestíbul previ al trinquet, necessari per a qualsevol instal·lació amb afluència de gent en un mateix horari. Exemples d’aquest vestíbul trobem en tots els teatres, la major part dels cinemes, o fins i tot en el camp de Mestalla amb les esplanades junt al camp. Cadascun proporcionat a la seua escala, l’única necessitat imprescindible és tindre espai lliure per a l’espera i la circulació de públic.

També podria pensar-se que el vestíbul és el carrer però no és el cas. La vorera del Carrer Pelayo és ridículament estreta i si no té espai per acollir al públic que entra o ix de les partides. Tot i que tan sols ocupant les places d’aparcament junt a l’accés es dilataria la vorera i permetria el pas i l’espera dels assistents a les partides.

La interpretació del problema que s’ha fet en Pelayo és que amb la simultaneïtat dels usos es genera una tensió, molt incòmoda en el cas del restaurant: estar dinant amb gent de peu apegada a la taula no és agradable. Per a solucionar el problema s’ha fet una solució elegant, s’eleva la zona de menjador i es protegeix amb una barana, de manera que ara hi ha més distància horitzontal entre els dos tipus d’usuaris i no existeix diferència d’altura. Aquesta solució es pot vore per exemple en la magnífica cafeteria del teatre Rialto, però aquesta està separada del vestíbul i no li lleva espai. Amb un gest es soluciona el problema del restaurant, segregant gran part del poc espai disponible per al seu ús exclusiu i creant un corredor continu des del carrer fins a l’interior del trinquet. Simplement s’obvia la necessitat d’un vestíbul, d’un espai on reunir-se, parlar i esperar abans o després de la partida. S’opta per una jerarquia d’usos de l’espai en la qual la pilota queda relegada al segon lloc.
 

Ara, de fet, amb el nou gastro trinquet els protagonistes són els que van a dinar o a sopar. La resta ambienten la vetllada com un restaurant amb música o si m'apures amb una performance o show per entretindre't als comensals. És a dir, el plaer consisteix en assaborir un àpat en un lloc queté identitat però la semanticitat funcional del lloc tan sols ambienta el dinar o el sopar.

La irrupció del gastro trinquet Pelayo, representa, de fet, la usurpació del trinquet per banda de la ideologia hegemònica, que sense concessions ha pres aquest espai emblemàtic al grup subaltern o aficionats a la pilota generant un conflicte del qual sembla que no cal parlar-ne per no alterar  l'establishment en el qual està instal·lada aquesta ideologia a la qual no li calen espais per reivindicar-se.

Fins aquesta remodelació del trinquet de Pelayo al cap i casal hi havia una total  desconnexió de la ideologia hegemònica valenciana amb la pilota, és a dir, el trinquet era un dels llocs menys coneguts pels valencianes i valencianes. Ara amb aquest nou espai “ambientado en este deporte y en los elementos más característicos de nuestra tierra” es pretén oferir “un espacio totalmente nuevo, exclusivo y ambientado en los tiempos que corren actualmente. Un concepto totalmente rompedor”.
 

Exterior del trinquet de Pelayo, un dia de partida. Foto: Ulisses Ortiz

Aquesta reidentificació de la ideologia hegemònica amb una pràctica que fins el moment l'havia menystinguda naturalitza la pràctica de la pilota dins d'una folklorització banal.

Comprendre aquest canvi de valoració de la pilota que, ara dota d'identitat a nous espais, és quelcom comú en les societats modernes òrfenes d'identitat. El gastro trinquet de Pelayo, per tant, és el reflex de la societat valenciana del segle XXI.

El problema, però, és que aquest nou espai tan innovador per a la ciutat de València té com a objectiu “incrementar la afición por este deporte autóctono” i resulta que els professionals que han dissenyat aquest nou espai, a banda de no tenir en compte la comoditat de l'aficionat que va a veure una partida de pilota, tampoc han contemplat incloure, en la seua entrada en la València del segle XXI, la llengua vehicular del trinquet. A hores d'ara obviar la dimensió ideològica en una pràctica com la pilota a València és una equivocació.

Aquests esdeveniments no fan més que palesar que cal estudiar els elements espacials, socials i identitaris de les pràctiques abans d'emprendre noves empreses a fi de poder compatibilitzar nous usos i valors de la pilota en el trinquet.