Fem Pilota - Capçalera

Alzira: conflicte entre espais emblemàtics

Ja fa temps que estem treballant des d'això és com tot: "Joc, espai i xarxa", a Alzira, la capital de la Ribera Alta, situada en el marge dret del riu Xúquer; riu que travessa i rodeja la ciutat (per això, des de ben antic se l'anomena també: "l'illa del Xúquer") i que, com tots els de per ací sabem, en més d'una ocasió, ha deixat córrer les seues aigües embravides pels seus carrers. Dit açò, potser, alguns no saben que el Xúquer va ser navegable fins a Alzira amb petits vaixells de no massa tonatge. D'això, però, ja fa uns quants anys: la navegació va ser possible fins al segle XVI (llevat, és clar, de les "navegacions provisionals" postinundacions), pràcticament fins que altres pobles o llogarets de la ciutat es separaren (Carcaixent, o Guadassuar, per exemple), que provocà una recessió econòmica considerable, agreujada per l'expulsió dels moriscos. Coses dels humans, les enganxades i enfrontaments, i les xenofòbies!
 

I de les primeres coses que férem fou visitar dos dels millors pilotaris que hem tingut i dues famílies, o tres, segons es mire, i uns espais (els trinquets Vell i Nou): Jesús Rodríguez Ferrer (1938), Ferrer II, vingut de la Safor, i extraordinari pilotari, fill de Ferrer de Miramar (pilotari i trinqueter ben assentat a la Ribera), i la seua muller, Anna Fontana Ruiz (1944), filla de Francesc Fontana Mogort, Fontana, pilotari i "històric" trinqueter durant molts anys d'Alzira, i que va alliçonar Enrique Ferrandis Carbonell (1935), Enriquito, ja de ben menut, en les arts de la pilota. Un xiquet, Enriquito, que va nàixer ben a prop del trinquet vell d'Alzira (de 1907, un dels més vells de la comarca), i que no deixava de xafar en les hores lliures després de l'escola. Vaja, a tota hora que podia. Conta també, ves per on!, que a sa mare li semblava molt bé que estiguera allí, perquè estava més segur, vigilat o "controlat" dels suposats perills del carrer. D'aquesta manera establí amb Fontana una relació que va fer del xiquet l'ajudant privilegiat de l'empresari, coadjuvant-lo en totes les tasques que un trinquet comporta: venda ambulant dins el local, la neteja i pintura, recollida de pilotes després de les partides a les galeries, lliurament de talons als postors, etc. En resum: s'ho va guanyar, i, de retruc, començà a jugar amb els millors aficionats del poble per agafar un nivell que el portaria a ser considerat un dels més "aproximats" al rang de Juliet o Rovellet, als quals podia parlar-los, amb un bon trio, de tu a tu. Per cert, fóra bo recordar, i que Enriquito té tan ben present, contant-ho com si fos l'altre dia, aquelles partides que es jugaren als trinquets d'Alzira, Algemesí, Carcaixent i Gandia, entre el trio format per Enriquito d'Alzira, el Xato de Carlet, i el Xato de Museros contra Juliet i Rovellet; sí, Rovellet ferint i anat corrent al darrere. "Extravagàncies" o capritxos que sols la vaqueta permet.
 
I també ens entrevistàrem amb l'empresari i trinqueter, Eduard López, al Trinquet Nou d'Alzira. Un trinquet que més d'un ha criticat per la conveniència o no de si calia fer-lo... Un problema o una situació, treure l'espai de joc de dins del poble, i que s'ha generat també en altres pobles (Sagunt, Montcada, Moncofa, etc.) amb conseqüències distintes, però que, generalment, no han acompanyat com caldria la revitalització o el mateix joc, malgrat els esforços del trinqueter o d'altres organismes, entitats o institucions per fer-lo viable. Per què la pregunta que ens fem, i que és la que es fan alguns en aquests casos, és: com és possible que es gasten els diners que s'han arribat a gastar en alguns trinquets nous i d'última generació, i que no funcionen, o almenys el que seria desitjable...? Què falla?
 

Entrevista als protagonistes al nou trinquet d'Alzira. Foto: aixo és com tot.

I és que si reflexionem sobre la noció d'espai, o d'espai públic, veuríem com aquest concepte s'ha imposat, almenys en les tres últimes dècades, com a ingredient fonamental tant dels discursos polítics (d'un costat o l'altre, d'ací i de més enllà) relatius a la realització dels principis igualitaristes atribuïts als sistemes nominalment o formalment democràtics, com d'un urbanisme i una arquitectura, o la manera d'entendre l'ús de l'espai —treure quasi tot als afores, per exemple—, i que, sense desconnexió possible amb aquests pressupòsits polítics, treballen en la qualificació i la posterior codificació dels buits urbans que precedeixen o acompanyen tot entorn construït, sobretot si aquest apareix com a resultat d'actuacions de reforma, tematització o revitalització de barris o de zones industrials, o espais d'oci i de joc considerats obsolets i en procés de reconversió, perquè sí.

Nosaltres pensem que la ciutat, pel fet de ser-ho, viu en temps real tensions fruit de la diversitat d'interessos que existeixen, de dinàmiques de diferents col·lectius i individus. Aquestes tensions es mostren a l'espai públic, on es manifesta de forma nítida que és un lloc de negociació constant i automàtica. També de competència entre diferents recursos. És l'escenari on s'observa la convivència, bona o no tan bona, de col·lectius ben diversos. El lloc on es posen de manifest les visions que col·lectius i individus fan d'aquest espai a través de diferents interpretacions simbòliques. També és l'indret on neix l'oportunitat i on es genera ciutat.

La cosa és que el que trobem sovint a l'espai públic és el reflex de la situació social de la ciutat en determinats moments, convertint-se així en un valuós indicador de la situació social, política i cultural d'aquesta. En ella es fa visible de forma espontània el seu pols. És evident que en moments de crisi, l'espai públic recull el malestar d'una part de la ciutadania que no troba els canals institucionals adients, i tampoc els no tan oficials, per vehicular les seues necessitats i expectatives. Així, doncs, ens trobem amb situacions que no s'adeqüen a l'espai públic, quan no amb espais públics estigmatitzats. I això poden esdevenir motiu de conflicte entre ciutadans, ja que l'espai públic deixa de ser un espai comunitari, accessible, confortable, agradable, segur, divertit, promotor de xarxes i d'interacció social.

És evident, per tant, que el disseny urbà, per si sol, no pot evitar situacions, conflictes o agressions però si pot col·laborar a crear espais vius i vigilats per l'activitat de la mateixa gent. La configuració de l'espai públic no és mai neutra, pot ser un espai amb què sentir-se compenetrada i acollida, o agredida i violenta i, per tant, que afavorisca la integració o l'exclusió. Un espai públic que incorpore en el disseny criteris socials i l'acompanye de polítiques de promoció social, de prevenció i solució de conflictes, o d'incorporació de la perspectiva de gènere, tindrà impactes molt positius en la generació de vincles, de capital social i, en definitiva, afavorirà allò de pensar-se junts, la cohesió social en les nostres ciutats i pobles, així com la mateixa cura de l'espai urbà i la corresponsabilitat ciutadana. També en el món de la pilota.

Tots els articles de 'això és com tot', ací.