Fem Pilota - Capçalera

La partida del dissabte: en les mans de Puchol II

El dissabte passat acompanyava passa rere passa el tio Riola camí de casa i comentàvem i gaudíem i lloàvem la partida que acabava de jugar, en paraules majors, Puchol II. Capficat, pensava com expressar amb frases curtes i reconeixements llargs aquesta magnitud, aquesta desorbitada autoritat que té el de Vinalesa dins del trinquet. El tio Riola, sempre il·lustrat d’anys i panys per tots els trinquets, tingué a bé contar-me una feta de les seues per posar terme a totes les sensacions i satisfaccions que em sobrevenien en eixir del Trinquet de Pelayo. Temps fa temps, quan els duros valien a sis pessetes, va dir, el Genovés venia de jugar cinc dies seguits, i el que feia sis jugava a Pedreguer, una volta més, contra un trio que comandava Eusebio. El Genovés no podia guanyar. Plovia a bots i barrals però allà que vaig fer cap pensant-me que eren segurs. En acabar, vora la caseta, estava Eusebio llevant-se el guant i em mirava: -què vols, Alfredo? Si nosaltres haguérem jugat més, ell haguera jugat més!

Això mateix va passar el dissabte. Pere Roc II, Javi de Massalfassar i Natxo de Beniparrell van jugar a faixes descordades contra Puchol II, Raúl de Godelleta i Carlos del Genovés i no pogueren guanyar. Es van quedar en 45. I és que el trio de Puchol, com el de Pere Roc, ho va fer tot bé com per guanyar. La diferència però estigué en l’autoritat, en les mans de Puchol. El seu joc imprimeix caràcter, els seus recursos són inabastables, les seues errades són insignificants, la seua pilotada porta decisió, la seua superació a disposició de la victòria. Puchol II juga i fa jugar als companys. El dissabte passat va desplegar totes les seues condicions en una partida, una més, de màxima exigència física i mental. Va respondre com en les millors ocasions. Tant se val que la pilota punxonada de Javi i Pere Roc repique tots els panys del trinquet, ell sempre és a lloc. La llotgeta de baix de Pelayo va poder viure a tocar algunes pilotes impossibles de tornar que acabaren convertint-se en quinze d’ell. Tot el joc passava per les seues mans i la seua elegància. Si no coneixérem el joc, diríem que qualsevol pot jugar de tan fàcil com ho fa.

La partida fou frenètica des de bon començament. La lluita aferrissada entre bàndols posà la igualada a 30 al marcador entre els aplaudiments de l’afició, agraïda com mai davant l’esforç titànic de tots els jugadors. En eixe moment, Puchol ja ratllava els rengles més alts i tant Raúl com Carlos se n’aprofitaven del seu joc a l’hora de fer quinzes. El de Godelleta va quallar una partida molt seriosa, redona, fent-la rodar, trobant la corda quan convenia. Sens dubte, li calia una partida d’aquesta graduació a Raúl per retrobar el joc que porta dins. Segur de sí mateix, sumava quinzes i aportava profunditat al joc mentre que Carlos tornà a demostrar les seus garanties darrere la corda, la qual cosa els valgué avançar-se 30-40 al marcador, avantatge que no abandonarien fins al final.

Certament, davant trobaren un Pere Roc voluntariós, corretjós, amb un Javi molt competitiu i mereixedor de més coses. En cap moment no van abandonar el repte de la partida i fins l’últim moment van intentar refer els camins que trobava Puchol II. No era el dia, però. M’ho havia explicat el tio Riola camí de casa: si ells hagueren jugat més, Puchol haguera jugat més!

Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.

     Cèsar Ferrandis