elmusa

Josep Lluís Bausset, cronista i cavaller de la pilota

Era una freda vesprada de novembre de 2002 quan vaig conèixer a Bausset. M’havia citat un dimarts de vesprada al bar San Patricio al bell centre del Cap i Casal. En la part superior d’aquest establiment, pujant unes escales de fusta, era on quedava setmanalment per a departir amb els seus amics la tertúlia.

L’ambient imbuïa respecte i serenitat alhora. Aquella vegada, tot i la seua edat ja molt avançada (91 anys) i que gairebé ja no concedia entrevistes, va fer una xicoteta excepció i, molt amablement, va permetre que un jove de 24 anys l'entrevistara. La meua alegria va ser llavors immensa.

Després de les presentacions de rigor li vaig recordar que estava preparant un dossier monogràfic sobre la situació de la pilota valenciana i els seus reptes de futur, que eixiria publicat aviat al setmanari El Punt. La conversa amb ell era fluïda i espontània, la seua mirada enginyosa i penetrant, amb les seues ulleres inconfusibles que li donaven un aire respectable.

Al remat, el que més em va cridar l’atenció va ser la lucidesa amb què era capaç d’exposar les seues opinions o l’agudesa i precisió que demostrava per a recordar els pilotaires, les anècdotes o algunes de les partides memorables viscudes. La seua memòria, saviesa i cultura general eren realment colpidores. Un vertader exemple cívic i vital. Però més enllà de tot trobe que les seues qualitats més destacades han estat la bonhomia, la perseverança, el compromís i l’estima envers la llengua i cultura del poble valencià.

Acabada la conversa, el vaig acompanyar camí de l’Estació del Nord, on agafaria el tren de tornada a l’Alcúdia. En eixos moments que departien sense gravadora trobe que, tot i que hom pot pensar en llegir l'entrevista que hi ha un cert caire pessimista, la idea de fons que volia transmetre no era tal, sinó més aïna tota la contrària. Així, quan afirmava que a la pilota valenciana només li quedaven dues generacions ho feia per tal que ens servira de revulsiu i estímul per al treball. Almenys eixa ha estat sempre la meua interpretació de les seues paraules: en el sentit de treballar diàriament, sense descans, sense defallir, cadascú des del seu àmbit o la seua posició sumant esforços per tal que la pilota valenciana ocupe el lloc que li correspon en la societat valenciana.

Temps després, quan ocasionalment ens vam trobar -especialment pel trinquet Pelayo- vaig poder corroborar que aqueixa va ser sempre la filosofia que va tractar d’imbuir-nos als demés. Tot plegat, mai li agrairem prou tota la tasca, constant i sigil·losa, que va fer en pro de la dignificació del nostre esport. Les seues cròniques a Las Provincias i el Levante sempre amb un marcat estil personal, directe, senzill i concís són un autèntic tresor que és necessari revalorar.

Finalment cal assenyalar que m’ha semblat tot un encert que la Generalitat Valenciana li haja concedit en dates recents i a títol pòstum l'Alta Distincióper intercessió de la batlesa de Carlet, Maria Josep Ortega. En eixe sentit pense que el món de la pilota no es deuria quedar enrere i seria oportú que les diferents instàncies rectores del nostre esport instauraren algun reconeixement -per exemple uns premis d’investigació o divulgació del joc de pilota que portaren el seu nom- en honor a la seua trajectòria i llegat. I prou!
 

Article escrit per Víctor Agulló i publicat a El Punt l’any 2002.

 
Víctor Agulló