elmusa

La partida del dissabte: la Llosa, partida de referència

Magnífic ambient en el trinquet de la Llosa de Ranes per a veure les tradicionals partides de raspall que se solen programar cada dissabte: xiquets, juvenils i professionals. Escala de gom a gom i màxima expectació en una vesprada freda on el caliu dels aficionats i les converses de caire popular resultaren al·licients més que suficients per a constatar la bona salut d’una modalitat potser no tan elegant com l’escala i corda, però sí més massiva i, indubtablement, més arrelada a l’imaginari social i lingüístic dels habitants de la Ribera, la Safor, la Vall d’Albaida i la Costera. Molt caldria que reflexionara, per això, l’anomenada modalitat reina de la pilota valenciana quan un poble referència per al raspall com la Llosa, però que no arriba als 4000 habitants, és capaç de congregar el mateix dia i a la mateixa hora més aficionats que el majestuós trinquet Pelayo de València, en ple centre de la capital i recentment remodelat per a gaudi i delectació d’un milió d’habitants. És una dada, només això. Però caldria tenir-la en compte, certament. Perquè de vegades, no és or tot el que llueix.

Al marge, no obstant això, d’observacions fàcilment constatables que donarien per a celebrar no un congrés de pilota valenciana sinó tres o quatre, el cas és que el plat fort del dia en el trinquet regentat per Balduino era la partida que enfrontava la parella de Pablo i Coeter II, de roig; amb la parella de Ricard i Sanchis, de blau. En un principi, les apostes eixien roges, segurament per la superioritat que ara per ara demostra aquest jove de Barxeta anomenat Pablo, de bones maneres i amb una treta descomunal a l’abast de pocs pilotaires. I així va continuar el cant dels marxadors fins a l’equador de la partida, quan l’ofici i la solvència de Ricard i el poderós braç esquerre de Sanchis pareixien dominar el joc i també canviar les preferències crematístiques dels aficionats. Amb iguals a 15, tanmateix, Pablo i Coeter II aconseguien trencar la treta de Ricard després d’un seguit de quinzes molt disputats que s’erigiren com els millors de la vesprada. Colps de totes les factures i des de postures inversemblants ben correspostos amb aplaudiments pels nombrosos aficionats que atenien el desenvolupament de l’extenuant batalla des de l’escala, tots ben conscients de l’espectacle que oferien els quatres pilotaires. I fins ací la història. Amb 20 per 15 i amb Pablo al dau, l’últim joc pràcticament no es va disputar, un joc sabater guanyat amb quatre colps de treta molt poderosos del rest de Barxeta que tancaven el marcador i acomiadaven una vesprada més en el carismàtic recinte de la Llosa de Ranes. Tota una referència, la veritat. Perquè així són les coses. I de tant en tant, s’han de dir, ni que siga per constatar que ‘la partida del dissabte’ també té lloc fora dels dominis de València i el seu emblemàtic i flamant trinquet de Pelayo.
 

Coeter II. Foto: Ulisses Ortiz

   Sergi Durbà