Tota pilota que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres

La qüestió és ben clara: la pilota necessita un relat. El necessita més prompte que tard. En cas contrari, és a dir, en cas que el seu món fidel i popular no escriga tal relat corre el risc de diluir-se entre les tenebroses aigües de la uniformitat. O pitjor, molt pitjor, s’exposa al fet que el relat el facen uns altres, aspecte equivalent, en certa mesura, a allò que l’assagista de Sueca, Joan Fuster, expressava en un dels seus cèlebres aforismes: ‘tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres’. O el que és el mateix: ‘tota pilota que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres’.

El congrés “La pilota valenciana, reptes per al segle XXI” celebrat fa uns dies a València demostra que el joc per excel·lència d’aquestes terres reclama un procés de reordenació que el faça creïble. Un esport que ha arribat als nostres dies amb vicis heretats d’èpoques pretèrites i s’ha colat en un món actual altament despietat amb les manifestacions d’àmbit tradicional i, diguem-ne, casolà. Sens dubte, tot un repte. I d’ací, l’encert del títol del congrés. Tres dies de ponències intenses, d’intervencions acurades, de propostes, -sí, propostes!-, que incideixen en la professionalització de tots els estaments i en la viabilitat econòmica de la pilota. Particularment simptomàtica, en aquest sentit, l’absència gairebé generalitzada dels principals protagonistes, els jugadors. Encoratjadora, no obstant això, la presència de nombrosos professors d’Educació Física, de preparadors, d’especialistes en màrqueting i de cronistes entusiastes per un joc que, en efecte, compta amb ingredients més que sucosos per acarar el futur: espectacularitat, cultura popular, emoció, presència femenina cada vegada més consolidada. Vertebració. Amb el seu permís, faig meues les paraules de Guillermo Sanahuja sobre les estratègies de màrqueting i la imperiosa necessitat de construir un relat. O les reflexions, sempre serioses, del grup de treball Pilota 2.0, molt incisives i punyents si del que es tracta és de modernitzar la pilota des del punt de vista de la competició formal. O les paraules de l’arquitecte Josep Congost al voltant de la rendibilització de les canxes de joc existents. Què no dir, a més a més, dels estudis sobre la modalitat dels frares o de la sempre necessària vinculació entre pilota i identitat present al llarg de tot el congrés.

Potser el món de la pilota valenciana ja ha reflexionat prou sobre l’origen dels seus mals, potser ja ha arribat el moment de confeccionar un calendari estable, per exemple; o de donar pas definitiu a la dona; o de deixar espai a modalitats en perill d’extinció; o de bifurcar, d’una vegada per totes, els diversos camins per on han de transitar totes les sensibilitats presents en els carrers, en els trinquets i en els frontons. D’una banda, el món aficionat, relativament actiu i molt voluntariós. D’una altra, el món professional, on les aspiracions dels pilotaires en actiu xoquen molt sovint amb les ancorades estructures econòmiques d’un passat agrari totalment desfasat. Potser és l’hora de fer un pas endavant i posar-se a caminar amb concreció i decididament, amb tot el que això comportarà, tant per a bé com per a mal, per als qui no acaben de veure clar que el progrés és una màquina imparable que degluteix qualsevol ombra de titubeig i vacil·lació. S’ha de dir: el dia a dia no pot fer front a un actual sistema de valors que, per bé que no siga plat de bon gust per a molts, és el que hi governa i hi governarà. I davant d’aquesta situació, cal estar preparat, perquè, efectivament, ‘tota pilota que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres’.


Guillermo Sanahuja en el congrés de la setmana passada. Foto: Ulisses Ortiz

     Sergi Durbà