Nova televisió, nou llenguatge per a la pilota

Ara que pareix que els valencians tindrem una nova televisió en la nostra llengua i que, almenys, en la declaració de principis de l’ens es reserva un paper preponderant per al joc de pilota, molt convindria que aquells destinats a les retransmissions de les partides, professionals del periodisme en qualsevol cas, feren un esforç per depurar els barbarismes que d’un temps ençà han penetrat en el llenguatge d’aquest esport. Perquè, encara que el món de la pilota és un dels últims reductes del valencià i també la llar d’expressions genuïnes que, fins i tot, han ultrapassat la frontera del joc, també és cert que si no es posa esment, es corre el perill de passar per alt, gairebé de manera inconscient, unes altres fórmules lingüístiques que són totalment alienes al que encara és, avui, un món distingit per la riquesa del seu lèxic. I no, una televisió seriosa i que aspira a convertir-se en referent no es pot permetre tal luxe. Si més no, ha de fer servir un registre estàndard i, en el cas concret que ens ocupa, un registre adequat i coherent amb les formes vives que el valencià presenta en els trinquets i els frontons d’arreu del territori.

Una bona mostra d’aquest argumentari es demostra, per exemple, en l’última retransmissió televisiva realitzada per Mediterráneo TV com a conseqüència de la final per parelles del trofeu Diputació de València de Frontó, que sense ànim de molestar a ningú, fou l’exemple que no s’ha de seguir pel bé de la llengua i la seua projecció acadèmica. I és que, per bé que la locució fou en valencià, i en part en un valencià més o menys assumible per a l’espectador, pel camí s’escolaren barbarismes llastimosos molt fàcils de contrarestar semànticament i molt millorables des del punt de vista del vocabulari propi de la pilota. És el cas, sense anar més lluny, de número uno, que té l’equivalent literal de ‘número u’; o també el cas de jugador surdo, que substitueix a ‘jugador esquerrà’. Simples “detalls”, després de tot... Amb una especial incidència, va destacar l’ús del verb sacar en detriment del verb ‘traure’, cosa que en justa, però errònia correspondència, es va traslladar també al fet d’utilitzar el substantiu saque en comptes del genuí ‘treta’. I això per no parlar d’alguns altres ‘errors’, que no fallos; i tantes altres interjeccions com ara ojo!, que es pot bescanviar amb un simple, popular i correctíssim ‘alerta!’. Menció a banda, clar, mereix el fet de manllevar el verb servir propi del tenis per a referir-se al fet de ‘traure’ específic del joc. O també l’ús repetit de l’expressió bote pronto quan el lèxic de la pilota recull molt encertadament una altra solució molt més nostra i, molt més bonica, tot siga dit de passada, com ara bot i volea. Què no dir, per això del substantiu piso, que va eliminar per complet el terme ‘canxa’. O de frases com per exemple els dos estan peleant o han agafat un colxó de sis tantos, que només amb un mínim de formació lingüística hagueren pogut ser esmenades dient ‘els dos estan lluitant’ o ‘han agafat un marge de sis tantos’, respectivament. I ja que parlem de tantos, no seria sobrer que algú aclarirà quina és la diferència amb els punts, ja que al llarg de la retransmissió es van utilitzar ambdós substantius indistintament i de manera aleatòria. Al marge queden, evidentment, totes aquelles errades que, per desgràcia, s’agrupen en el paquet de barbarismes comuns del valencià menys respectuós amb la norma: tindre que en comptes de la perífrasi genuïna ‘haver de’, metros en comptes de ‘metres’, no arrugar-se ante res en comptes de ‘no fer-se arrere davant les dificultats’. I així successivament. Hasta, pues,...

En definitiva, no és una qüestió de manca de formació. O sí, qui sap. Però és evident que algun responsable del llibre d’estil de la futura televisió valenciana haurà de prendre nota i depurar el llenguatge per a fer-lo apte i útil. La nova televisió, en efecte, és una oportunitat; representa, com a mínim, un camp comunicatiu perfecte per a fer renàixer alternatives lingüístiques còmodes i correctes que sonen magníficament i que no resulten dificultoses per al periodista de torn. Tot al contrari, tan sols requereixen un canvi en les estructures discursives i, al capdavall, un ús adequat dels recursos semàntics que ofereix un esport ric en frases fetes i girs dialectals difícils de ser escoltats en qualsevol altre àmbit. Cal esperar, per tot, que algú en reflexione i que no els deixe perdre per pura deixadesa, ja que la pilota no és un folklore regional on es parla un valencià amable i de poble sinó que mereix serietat, i tot plegat, professionalitat. Perquè ja són massa anys els que fa que aquest joc pateix el desinterès generalitzat de la societat i dels mitjans de comunicació. Va de bo!
 

        Sergi Durbà
www.costumaridurba.blogspot.com