Alberic: un espai emblemàtic

Des de fa temps que en això és com tot, com a projecte cultural i editorial, estem fent recerca del joc, l’espai i la xarxa afectiva que encara sosté aquesta pràctica de construir món jugant a pilota. Alberic ha estat un poble que, a hores d’ara, sembla absent de la pilota, però res més lluny de la realitat. Aquest poble de la Ribera Alta té un dels trinquets més vells de tota la comarca i, és clar, jugadors que mantenen el fet d’estar junts i que, per exemple, juguen encara després d’un esmorzar. Alberic ha tingut fama sempre per ser un poble on la legalitat vigent quedava, diguem-ne, relegada. Si famoses van ser les partides de cartes en l’antic centre cooperatiu agrícola, més ho fou la partida de pilota de Divendres Sant, un dia on el règim establia que no es podia organitzar cap acte lúdic. Donada l’exclusivitat de l’esdeveniment, a Alberic acudien els millors pilotaris del territori valencià i milers i milers de persones. No en cabien més al trinquet, quasi ni al poble.

A Alberic tot és diferent, enormement explosiu, efervescent, original. Allí la pilota s’enclaustrà durant dècades al trinquet, un dels espais més emblemàtics del territori valencià, per a assolir algunes de les partides més importants que mai s’han jugat i que, difícilment, podran ser reconstruïdes literàriament en el futur. I el relat que hem fet és fruit d’una investigació que hem anat construint des de la trobada i la recerca de la proximitat entre tot allò que ha mantingut obert aquest espai: el trinquet. El trinquet, com a espai de joc que constatem, va més enllà de la seua categorització d’espai esportiu, ja que és un espai públic on el joc ho envaeix tot, fins i tot la seua  constitució espacial. Què millor que un trinquet diferent en cada lloc que siga una especificitat front a tota aquesta hegemonia de la normalitat? Per això, Alberic té futur... Perquè té vida... Vida desregularitzada.
 

Publicitat d'una partida al trinquet d'Alberic. Foto: Arxiu Això és com tot

L’amateurisme fou la sang d’aquell espai que, més enllà d’allò considerat com a “professionalisme”, va poder mantenir el joc durant molt de temps amb l’arrogància dels que no tenen amo. Per l’espai de joc alberiqueny passaren els més grans. Juliet d’Alginet, Rovellet, Llíria, Genovés, Eusebio, Guara, Batiste... I no són més coneguts al poble (o més reconeguts) que els afeccionats que la feren anar durant dècades, com ara Chiri, Paco Rosca, el Maelo, el Coixo Borràs o el Geperut. Malnoms d’un submón allunyat de l’equilibri social que marcava el règim, primer, franquista i dictatorial i, després, democràtic i modern, estètic, tirànicament jove i bell. El Coixo Borràs (Vicente Hernández Borràs) fou l’exemple més significatiu d’aquesta voluntat (i necessitat) de violar el règim establert i venut com a immòbil. Nascut el 1920 i fill d’una família nombrosa, amb dos anys patí un accident a València quan anava amb la seua germana major en ser envestit pel tramvia. El peu dret li quedà fortament afectat i els cirurgians, en una operació d’urgència, es veieren obligats a tallar-li’l. Mai va ser això obstacle per a definir-se com un home d’una gran fortalesa física amb àmplies dots pilotaires. A més, fou protagonista d’alguna de les partides més famoses de la història a la comarca riberenca en enfrontar-se a Antonio González Lacuesta, el Curret. Un coix contra un manc. Filosofia pura.

Carrer Pilota a Alberic. Foto: Aixo és com tot

Rafael Tormo i Cuenca