La partida del dissabte: De mitgers i cavallers

El dissabte passat vàrem assistir a les últimes pinzellades de Dani com a jugador professional de pilota. Dic bé: pinzellades. I és que Dani, el mitger de Benavites, sempre ha sigut un jugador de dimensions artístiques, de pilotades ben traçades, resoltes, exquisides, la mà ferma que dona color a la partida, l’artista que coneix l’ofici. Com a espectador, he tingut l’oportunitat de seguir tota la seua trajectòria esportiva, plena d’èxits, regular en el dia a dia. Ningú no li va regalar res, però. Contemporani del quinze impactant de Grau i el recorregut tècnic de Sarasol II, Dani es va fer un lloc entre els millors en duels de gran exigència, vesprada rere vesprada, contra aquells excel·lents mitgers, entre més. No sempre s’endugué la pitjor part. Amb un joc mesurat, dominador de l’espai entre la corda i el set, treballava el quinze compassadament, ara ací ara allà, fent-la rodar fins a trobar el moment just de definir-lo. No era abans ni després, era el moment just, la decisió i la precisió que porten dins els grans jugadors per poder fer el que fan. La distinció de les figures.

Dani s’ha retirat
amb la faixa roja de campió, fent parella amb Mezquita, altra llegenda del nostre esport, contra Víctor i Solaz, un duet que va donar molt a parlar en el seu temps, no tan llunyans que no els recordem. I s’ha retirat amb tots els honors, tots els agraïments i tota l’estima del món de la pilota. L’escala plena fent una tancada ovació. Cavaller dins i fora del trinquet, l’educació i respecte cap a la seua professió, els companys i l’espectador han estat un altre dels senyals que l’han definit com a jugador. L’elegància del seu joc va saber transmetre-la en la relació amb el públic, un públic que el dissabte a Pelayo va retornar-li tot d’una el reconeixement i l’estima a tants i tants anys de glòria que Dani ha donat a la pilota. Particularment, li desitge el millor per a ell i la seua família en esta nova etapa de la seua vida que ara comença.
 

Dani es acomiadat a Pelayo amb tota l'estima del món de la pilota. Foto: Javier Cid.

Pel que fa a la partida habitual del dissabte, més enllà dels prolegòmens de l’homenatge, no va respondre a l’expectació que anunciava el cartell: Pere-Roc II, Javi de Massalfassar i Tomàs II van abassegar per dalt i per baix el trio de Puchol II, Félix de Dénia i Alvaro, que es va quedar en 35, més encara si tenim en compte que eixien de 20. Des de l’inici, Javi de Massalfassar es va apoderar de la partida. El seu braç i el seu joc, hui per hui, no té contestació. Ben escortat per Tomàs II, que ha retornat a la punta,  després d’una llarga lesió, amb una formidable partida, adobant-la quan calia, obligant-la en el moment oportú, i per un Pere-Roc que va ser fidel al seu paper de guanyador, el de Massalfassar va martellar una i altra vegada el dau de Puchol II, que no va poder fer res per refer-se al marcador. Félix i Alvaro aportaren ben poca cosa i el trio roig no va fer més que retre’s a l’evidència alhora que van baixar els braços. 35-60 fou el resultat més que merescut per als blaus.

Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.

      Cèsar Ferrandis