elmusa

Dani de Benavites: un referent de la pilota

Fa un mes que el mitger d'escala i corda Dani de Benavites va jugar la seua darrera partida com a professional del trinquet, després d'una trajectòria de més de vint anys dedicat en cos i ànima a la pilota professional. Amb 42 anys i la família vivint fora de la llar, ho va deixar definitivament.
 
D'ençà que va anunciar que s'ho deixava, Dani ha estat rebent signes d'agraïment i estima per part de tots els aficionats que integren el minúscul habitat de la pilota. L'estima que va rebre el passat divendres 21 d'abril va aborronar, en el bon sentit del terme, al mateix Dani que, potser, no s'esperava que estigueren aplaudint-lo durant tant de temps i que molts dels seus antics companys, aficionats i amics hagueren omplert el trinquet de Vila-real per a retre-li un homenatge tan esplèndid i emocionant.

Els esports desperten aquesta fibra sensible de veneració als màxims protagonistes. Tot i això, en els esports que encara no ho són del tot perquè la tradició i "les formes de fer" antigues i seculars encara articulen la pràctica, aquesta esmentada veneració és d'unió entre tots, és, al capdavall, un acte de cohesió, gairebé familiar, i Dani era un dels que més unia tota aquesta comunitat que transita pels trinquets com transhumants a la recerca de les bones pastures. El quinze suprem, el fet de conversar, travessar, guanyar la postura, el contacte amb el joc, amb els pilotaris, que fa que l'espectador també ho siga i, això, precisament, conformava aquesta unió, aquesta estima en un món en què n'ixen més que n'entren.
 

Dani va rebre homenatges en diferents trinquets, com ara a Vilamarxant. Fotografia: Javier Cid.
 
Amb Dani se'n va molt més que un gran pilotari, se'n va un dels darrers exponents de la darrera generació de jugadors que, quan van començar, guanyaven molts més diners de les propines dels postors que dels jornals en pilota encara s'empra aquest manlleu agrícola per referir-se al sou del jugador per partida–. El rescat de la pilota professional per banda de les institucions no era menester perquè els trinquets es mantenien sols, sovint d'una manera anàrquica, però sense cap ajuda.

Ultra això, Dani pertany a la darrera generació que va començar a jugar, quan eren xiquets, en el carrer i no en una "escola de pilota". Tot i això, els de la generació de Dani, ja més fadrins, van ser els primers alumnes de les escoles de pilota i de tecnificació.
 

Dani sempre s'ha caracteritzat per un estil elegant jugant a pilota. Fotografia: Miquel Navarro.
 
La pilota, però, s'aprén sobre la base de partides, de moltes hores als trinquets per a conéixer el que fa la pilota de vaqueta quan bota a les lloses, als graons, a les muralles, als rebots, etc., quan va jugada per dalt o per baix, quan va d'esquerrà o de dretà, etc. i així s'acaba adquirint la capacitat d'anticipar-se al que farà la pilota.
 
Dani era, sobretot, un mitger molt regular, que errava molt poques pilotes, un jugador intel·ligent a l'hora de fer els quinzes i tot un –del que se'n diu– cavaller dins del trinquet. Sempre agraïa les mostres de afecte dels aficionats, mai se li sentia una paraula malsonant. Era, en definitiva, un model per als més joves.

             Víctor Durbà