Julio, aquells dies de pilota i roses…en la memòria

No, Julio, no. Ja sé que tu no estaries d’acord però la vida no pot continuar igual. No, Julio, no pot continuar igual. La teua mort ha sigut el gran escàndol, la infàmia que embruta qualsevol intent d’explicar aquest devenir existencial que patim. El daltabaix que ho ha canviat tot d’un dia per l’altre. Res no pot continuar igual. Els nostres dies de pilota i roses ja no podran ser els mateixos sense tu. Aniran passant dies i setmanes i mesos i la teua absència anirà fent-se més gran mentre tots plegats encara no haurem començat a despertar d’aquesta impotència, d’aquest immens dol que ha de caure fondo i eixut. Temps a venir i encara girarem la mirada cap a l’escala, allà entre el huit i el nou, empentant la pilota de Puchol, la figura del teu poble i per qui tant vas fer des del Club de Pilota Vinalesa fins al Campionat Individual. En les nits més llargues, secretament, t’envaïa el noble orgull de passejar victoriosament el nom de Vinalesa de la mà de Xavier per tots els trinquets de la geografia valenciana. Tu n’has sigut el responsable pel suport que sempre donares a la pilota.

Julio no era precisament un nouvingut a la pilota. Sabia de què parlava  en vore-la botar des dels temps de Puchol I. L’aposta pel nostre esport, ben arrelat als carrers de Vinalesa, fou inequívoca des del seu paper com a primer edil. Darrerament, com un seguidor més, era assidu a l’escala de Pelayo sempre que jugava Puchol II, l’ídol local. Envoltat dels amics de sempre, vivia les partides de Xavier com era ell: intens, apassionat, actiu, exigent, decidit, guanyador…El dissabte s’hagués reconegut a sí mateix en vore la partida memorable que els cinc jugadors de la final del Trofeu Universitat de València van deixar sobre les lloses del trinquet després de dues hores d’autèntica excel·lència de joc.

Julio, tingueres un merescudíssim homenatge. La pilota feu honor al cavaller. Des del minut de silenci inicial, solemne, respectadíssim, de goles tremoloses i ulls vidriosos, fins a l’èpic 60-45 final en que Puchol II i Natxo de Beniparrell s’alçaren amb la victòria sobre el trio de Marc de Montserrat, Javi de Massalfassar i Héctor II, la partida va ser de les que t’agradaven: sense concessions de cap a cap, extenuant, de llarg recorregut, de resultat incert, exigent fins al quinze final. L’últim joc semblava que no havia d’acabar mai. T’hagueres fet creus de com va jugar Marc i com Puchol hagué de traure el bo i millor del seu repertori si volia guanyar i dedicar-te la partida. Concentrat de bon començament, amb seguretat i templança, va jugar una de les grans partides que té guardades en les seues mans i que de tant en tant regala a l’espectador. El dissabte tocava. Tocava perquè Javi de Massalfassar i, sobretot, un consolidat Marc no regalaren ni la revallada inicial. Amb l’ajuda d’Héctor II, posaren el 25-35 al marcador jugant d’una manera culminant.

I va ser aleshores que Xavier degué pensar que havia de guanyar, que hui no es podia perdre, que era el dia que Natxo va jugar com els àngels, que era dia de remuntada fins al 55-40, dia de tiralínies i rebots compassats, que era el dia d’enlairar els braços de la victòria al cel en reconeixement íntim i sentit, que era dia de… Què més dona! Era el dia que tots els que t’estimàvem haguérem volgut quedar-nos en quinze només per sentir-te remugar a l’escala, que tot continuara igual. Ja sabem que això no podrà ser mai més, que assumirem poc a poc el buit que deixes en tants llocs, però mentre ens queden aquells dies de pilota i roses sempre estaràs en la nostra memòria. Descansa en pau, Julio.

Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de Cèsar Ferrandis.

      Cèsar Ferrandis