elmusa

Pelayo, públic i privat?

Prompte farà dos anys que el trinquet Pelayo de València estava a un pas de viure el que vora segle i mig d’història no havia aconseguit mai: el seu tancament. Per fortuna, no va ser així. I el que pareixia destinat a convertir-se en el colp mortal definitiu per a la pilota valenciana, va ser finalment reconduït gràcies a una conjunció d’astres i miracles que només aquells que freqüenten els trinquets són capaços de comprendre en tota la seua extensió. Per una banda, l’aparició d’un mecenes, potser l’últim gran mecenes de la pilota i actual propietari del trinquet, José Luis López; per una altra, el factor simbòlic, transversal i indiscutible d’aquest esport per als valencians de bé; i per últim, la mateixa naturalesa d’un joc mil·lenari que en el seu dia va ser comparat, molt encertadament, amb una planta silvestre que ni sura ni creix, però que viu i és forta per estar arrelada a les entranyes del poble.

Des de llavors ençà, vull dir des de la salvació agònica de Pelayo ençà, no hi ha dubte que la situació s’ha estabilitzat. I s’agraeix, certament. Però no per això s’ha d’oblidar el que pot ocórrer anys a venir si no es prenen mesures decidides i transparents que vagen més enllà de la gestió privada i privativa que regenta tal trinquet encara avui. Perquè això és el que importa, al cap i a la fi: si més no, obrir les muralles del vell recinte de Pelayo a la modernitat. Perquè no qualsevol societat compta amb una instal·lació tan singular i tan especial, tan antiga i tan viva al mateix temps, capaç de congregar entre l’escala gent que mai de la vida s’ajuntaria en altres circumstàncies. Perquè malgrat que l’empresa o, -el poderós propietarí-, que gestiona el trinquet ha consolidat l’atractiu de les vesprades de dissabte i ha tingut l’encert de convertir-lo en seu d’espectacles de diferent pelatge i condició, la remor persisteix. Persisteix perquè res no se sap del futur immediat del trinquet. I persisteix perquè a hores d’ara, tot allò que se suposava que havia de passar encara no ha passat. És a dir, la gestió continua en mans privades. I encara que és gràcies a aquestes mans privades que s’ha pogut mantenir, alguns aficionats es pregunten ara sobre aquella mena de compromís politicoinstitucional que el situava com a edifici públic en un període raonable de temps, més o menys un any. Que no s’oblide! L’any, de fet, ja ha passat. I tant que sí. Però tot continua igual. Incertesa...
 

L'entrada al trinquet, al carrer Pelai. Fotografia: Ulisses Ortiz.

Arribat aquest punt, per tant, la pregunta clau és: hi ha interès perquè així siga? És a dir, hi ha interès perquè una de les instal·lacions més emblemàtiques de València, i del país en general, passe a formar part del catàleg arquitectònic, cultural i patrimonial de tots els valencians? Què impedeix que no s’haja formalitzat ja el que, suposadament, s’havia acordat entre l’administració i el propietari? La veritat, no se sap. I fins ara, és tot tan misteriós que cal tornar a preguntar-se quina mena de país és aquell que acorda una cosa per a després fer justament la contrària. El trinquet Pelayo, en definitiva, no pot, ni deu, continuar sent un grup d’amics. La realitat d’avui supera ja la desfasada estructura d’aquest esport. I la realitat, a més a més, diu que a València no hi ha cap instal·lació destinada a la pràctica de la pilota que un puga utilitzar de la mateixa manera que utilitza una piscina municipal o qualsevol dels camps d’esbargiment esportiu que hi ha escampats al vell llit del riu Túria, inclosos el rugbi i el beisbol. La iniciativa privada està molt bé, sí, i és necessària de vegades, també; però si del que es tracta és de crear escoles, de fomentar la pilota des de la base i d’atraure contingents de visitants curiosos al trinquet, cal encaminar el projecte cap a la casa pública d’aquestes terres, ni que siga per a donar continuïtat als que qui s’interessen per un esport que, sens dubte, mereix més atenció, més respecte i més professionalitat.

Supose, per tot, que aquesta és la raó per la qual, en els pressupostos d’enguany, 2017, la Generalitat Valenciana té destinada una dotació de vora 700.000 d’euros per a adquirir el trinquet. Una quantitat que potser no solucionarà els problemes que arrossega l’activitat estrictament professional de la pilota, però que servirà per adquirir la instal·lació així com per integrar el trinquet en l’oferta esportiva i cultural de la ciutat de València. Això per no parlar de l’estabilitat que, sens dubte, se li donaria a un edifici massa depenent de la voluntat del mecenes. Perquè si una cosa és clara és que la pilota, en termes generals, s’esllangueix a poc a poc sense comprendre que els temps dels tractes a ull i les propines ja formen part del passat, sense adonar-se que el caràcter privat dels trinquets ja fa temps que resulta deficitari. Perquè en aquest present de globalització i progrés que ens ha tocat de viure, convindria tenir clar que un esport rural i tradicional no pot perdurar de cap de les maneres sense una profunda transformació i sense l’empenta creïble de l’administració pública, almenys per terres valencianes, poc donades a valorar el que és seu i a invertir en conseqüència. Públic o privat, doncs? El debat està servit. Però com dirien els escèptics, que cadascú extraga les seues pròpies conclusions.

Aci pots llegir tots els articles de Sergi Durbà.

            Sergi Durbà
www.costumaridurba.blogspot.com