elmusa

Trenta segons per la Pilota

En la presentació, poc abans de Nadal, de la revista Ferida en el Cabanyal es van fer unes taules redones prou polides. En un format on es combinaven personalitats de la pilota i de la cultura, es va reflexionar sobre diverses facetes del món del nostre esport, sobretot al voltant d’un futur que, ja ho sabem, és el present. Des de 2015 s’han fet innumerables conclaves per a escoltar els agents afectats per tal de dibuixar un nou escenari que permeta a l’esport un futur professional digne.
 
La gent que ha de fer la faena de dibuixar el nou escenari de pilota ha de treballar sense pressions, i òbviament no seré jo, que no sóc ningú per a fer-ho, qui els diga com han de fer la seua faena, que tots esperem que siga bona. Però també és evident que darrerament molts estem imaginant com serà la nova situació del nostre esport. Un esport que es vol més modern i amb més públic.
 
Hi ha mil temes a tocar, com per exemple el tema de la imatge de l’esport. En un moment en què, per exemple, els clubs de futbol busquen i saben vendre la tradició, fins i tot quan esta ha desaparegut, en la pilota ens trobem que hi ha tradició per a donar i vendre, però després costa que la gent s’atrevisca a passar per la porta del trinquet.
 
Però hui m’abelleix parlar un poc de la tele, de la publicitat i dels ingressos. Dani de Benavites demanava en aquella taula redona que «quan estiga Canal Nou, el trinquet ha d’estar ple en les partides que es retransmeten». M’agrada la comparació amb el futbol per a vore que sí, estem malament, però ‘al loro que no estamos tan mal’. Al cap i a la fi, els equips de futbol també pateixen per omplir els seus camps, fins i tot des de la Federació han amagat d’amonestar els equips que no siguen capaços d’omplir els seus estadis... ja que el mal ambient dóna mala imatge davant del telespectador asiàtic.
 
Lògicament, un bon ambient animarà al fet que la gent done el pas des del carrer cap a la porta del trinquet, però el futbol també perd públic a l’estadi any rere any i això no és impediment perquè cada cap de setmana genere milions d’euros. Això vol dir que l’assistència de públic al recinte esportiu no és la clau. El que trobe a faltar quan es parla de la televisió és el tema de la publicitat. Sí, s’anomena, però veig que és un tema que es tracta de manera superficial.
 
Vull dir, la tele, per se, portarà més ingressos en publicitat? La casualitat ha volgut que escriga este article mentre es juga el Lasa-Adrián al Puig. Retransmès en directe, però no per la tele, sinó per Facebook en streaming. Una retransmissió molt digna, però de la qual pocs ingressos per publicitat es podrien haver tret tal com estava feta. Vull dir: el Frontó del Puig té publicitat al frontis, per baix de la xapa. Però eixa publicitat, des de la càmera de l’streaming, no es podia apreciar. Tots coneixem les retransmissions de pilota d’ETB, amb eixos frontons plens de publicitat a la muralla, i fins i tot al rebot. Al Frontó del Puig, rebot i muralla estaven nus, només amb l’escut de l’Ajuntament. La pregunta que vull fer és: algú que veja una partida des de la tele sap quina escola patrocina Quico Soro o quin web posa publicitat en el cul de Ricard?
 
L’entrevista que Jose Genovés dóna en el primer número de Ferida tracta amb molt d’encert allò que vull exposar: «si isquera un nou Paco Genovés i no sabem aprofitar-lo, de què ens serveix?» Que la tele emeta partides ajuda a tindre un poc més de públic, però tampoc serà la panacea si no s’utilitza com cal. Continue citant Jose: «Som pobrets, però som honrats. No volem el pa. Dóna’ns un bancal, una aixada».

Com Jose, jo també faré una demanda a la nova televisió pública: un minut i mig. No demane més. Tu dóna’m un minut i mig als informatius i ja traurem els diners. Vull dir... heu vist les rodes de premsa dels futbolistes? Fins i tot quan estos fan declaracions per a la premsa des del camp, després d’acabar un partit, hi ha algú que col·loca un panell amb publicitat darrere d’ells, perquè es veja des de la tele.
 
Vos imagineu que als noticiaris i espais d’informació esportiva de la nova televisió pública li donaren a la pilota un minut i mig? O fins i tot, només 30 segons per a posar les declaracions del pilotaire de torn. Els dilluns, que aparega parlant el que guanya a Borriana, dimarts per al d’Oliva o Massamagrell. I darrere de les declaracions, la mampara amb la publicitat. Aparèixer un minutet als informatius, lògicament, faria que la gent coneguera Soro, Puchol, Moltó o Marrahí. Però sobretot garanteix als anunciants que, en un programa que s’esperaria de màxima audiència com el telediari valencià, apareixerien tots els dies. 30 segons en màxima audiència valen diners.
 
Ingressos que, en generar-se a dins del trinquet, podrien repartir-se entre l’empresa que gestione l’agenda professional, que al cap i a la fi és qui paga els xicons, i en els trinqueters, que tampoc estaria malament que tingueren ingressos extra en les partides d’entre setmana.
 
Eixa és l’aixada amb què hem de llaurar al bancalet que ens faciliten les institucions públiques. La de la pilota és una indústria que es pot alçar. I no crec que ací ningú vulga viure de la subvenció, simplement, cal que les institucions públiques posen uns diners que fan falta per a crear la infraestructura que farà que la Pilota Valenciana torne a ser rendible econòmicament. Un crèdit ICO. Al cap i a la fi, estem habituats a vore com institucions públiques (que si Conselleries, Ministeris, Universitats) financen «llançadores d’empreses». I això és bo perquè eixes empreses ixen bé, generen treball. Doncs ací hi ha una indústria que pot funcionar. Potser és que hem de trencar el xip de demanar-li solucions a la Conselleria de Cultura i Esport i enviar-li propostes a Nomdedéu, secretari autonòmic d’Ocupació, o al conseller d’Indústria.
 
Jo llance la idea de la publicitat, és la meua aportació al debat. 30 segons en màxima audiència. I després, els publicistes, si no volen, no cal que xafen un trinquet. No cal ni que sàpiguen què és allò de la Pilota Valenciana, com si volen confondre-ho amb el Frontó Basc. Però hem de ser capaços d’oferir-los un espai amb audiència on posar publicitat. I sí, les institucions ens han de donar l’aixada.
 
I ja un altre dia parlarem de les retransmissions. Encara no s’ha confirmat el model que tindrà la nova radiotelevisió, però també presenta potencialitats molt interessants per al nostre esport.
 
 
        Francesc Fort
Economista i locutor de ràdio
als programes «Colp a Colp i la Represa»