La partida de dissabte: vesprada d'expectació, partida de decepció
Un aficionat fidel a Pelayo dictava sentència quan la vesprada ja encarava la recta final i marcava el camí de la porta d’eixida al carrer: “Una partida roïna de veritat, de les pitjors que he vist”. Ai. Per tots és sabuda la tendència a exagerar que tenen alguns habituals dels trinquets, però evidentment no es pot dir que tal veredicte estiguera mancat de raó. Perquè la partida, més prompte les partides, foren fluixes i deurien haver acomplit més i millor les ganes de bona pilota que tenien els aficionats que omplien l’escala i part de les galeries. I és que aquesta és una altra: Pelayo, el vell recinte de la capital, pareix haver consolidat un públic que almenys els dissabtes acudeix alegrement al trinquet. Gent jove i no tan jove, però al cap i a la fi, gent que veu en aquest espai emblemàtic una opció més d’entreteniment i gaudi. Sens dubte, una bona notícia en aquests temps incerts per a un espectacle esportiu i cultural que, en definitiva, dóna molt més del que rep, ja siga per incompetència, ja siga perquè el present no deixa cap badall per als esports, diguem-ne, tradicionals.
Una llàstima, per això, el resultat de les dues partides disputades amb motiu de la semifinals del I Trofeu Mixt Fundació José Luis López. Perquè, com ja ha estat referit, se n’esperava més. La primera de raspall enfrontava el trio de Ricard de Castelló de la Ribera, Canari i Lorja contra el de Sergio del Genovés, Brisca i Miravalles; i encara que en un moment donat l’equip comandat per Ricard pareixia reaccionar i gairebé igualar un parcial inicial de 15-0, el marcador final de 25 per 10 resultava incontestable i reflex de la superioritat dels qui vestien de roig, amb un Sergio que pareix haver-se falcat en les finals de les grans competicions, un rest poderós i segur que potser no enamora, però que juga com el que més, molt ben acompanyat, això sí, per dos titans de la raspada, Miravalles, també del Genovés, i Brisca, d’Oliva.
La segona partida, d’escala i corda, començava, amb puntualitat anglesa, a les 18 de la vesprada, un detall molt d’agrair que no només ajuda a digerir el berenar sinó que encara la pilota cap a la seriositat que tant es reclama. Ja era hora. S’enfrontaven dos trios: Pere Roc II, Santi i Bueno, de roig; contra Santi de Silla, Javi i Monrabal, de blau. Una bona partida sobre el paper, però molt desequilibrada a partir de la igualada a 25, amb quantioses errades per part dels dos equips i amb un Javi de Massalfassar que no tenia el dia i fallava pilotes que altres dies rematen quinzes jugats de poder a poder. Tampoc Pedrito el feridor pareixia tenir el dia, amb nombroses faltes des de la pedra que, tanmateix, no eren aprofitades pel trio blau, descentrat i amb un Santi que malgrat dibuixar els rebots i mostrar classe i elegància, no podia fer front a un Pere Roc II impecable que demana pas definitiu en el selecte grup dels restos solvents i guanyadors. Resultat final: 60-25.
L’afició buidava la catedral i es diluïa entre la quotidianitat del carrer, un tant despagada, potser, però amb la certesa que el pròxim dissabte es tornara a generar l’expectació típica dels bons cartells. La pilota, si més no, té aquestes coses...
Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.
Sergi Durbà
Una llàstima, per això, el resultat de les dues partides disputades amb motiu de la semifinals del I Trofeu Mixt Fundació José Luis López. Perquè, com ja ha estat referit, se n’esperava més. La primera de raspall enfrontava el trio de Ricard de Castelló de la Ribera, Canari i Lorja contra el de Sergio del Genovés, Brisca i Miravalles; i encara que en un moment donat l’equip comandat per Ricard pareixia reaccionar i gairebé igualar un parcial inicial de 15-0, el marcador final de 25 per 10 resultava incontestable i reflex de la superioritat dels qui vestien de roig, amb un Sergio que pareix haver-se falcat en les finals de les grans competicions, un rest poderós i segur que potser no enamora, però que juga com el que més, molt ben acompanyat, això sí, per dos titans de la raspada, Miravalles, també del Genovés, i Brisca, d’Oliva.
La segona partida, d’escala i corda, començava, amb puntualitat anglesa, a les 18 de la vesprada, un detall molt d’agrair que no només ajuda a digerir el berenar sinó que encara la pilota cap a la seriositat que tant es reclama. Ja era hora. S’enfrontaven dos trios: Pere Roc II, Santi i Bueno, de roig; contra Santi de Silla, Javi i Monrabal, de blau. Una bona partida sobre el paper, però molt desequilibrada a partir de la igualada a 25, amb quantioses errades per part dels dos equips i amb un Javi de Massalfassar que no tenia el dia i fallava pilotes que altres dies rematen quinzes jugats de poder a poder. Tampoc Pedrito el feridor pareixia tenir el dia, amb nombroses faltes des de la pedra que, tanmateix, no eren aprofitades pel trio blau, descentrat i amb un Santi que malgrat dibuixar els rebots i mostrar classe i elegància, no podia fer front a un Pere Roc II impecable que demana pas definitiu en el selecte grup dels restos solvents i guanyadors. Resultat final: 60-25.
L’afició buidava la catedral i es diluïa entre la quotidianitat del carrer, un tant despagada, potser, però amb la certesa que el pròxim dissabte es tornara a generar l’expectació típica dels bons cartells. La pilota, si més no, té aquestes coses...
Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.
Sergi Durbà