elmusa

La partida de dissabte: vesprada d'expectació, partida de decepció

Un aficionat fidel a Pelayo dictava sentència quan la vesprada ja encarava la recta final i marcava el camí de la porta d’eixida al carrer: “Una partida roïna de veritat, de les pitjors que he vist”. Ai. Per tots és sabuda la tendència a exagerar que tenen alguns habituals dels trinquets, però evidentment no es pot dir que tal veredicte estiguera mancat de raó. Perquè la partida, més prompte les partides, foren fluixes i deurien haver acomplit més i millor les ganes de bona pilota que tenien els aficionats que omplien l’escala i part de les galeries. I és que aquesta és una altra: Pelayo, el vell recinte de la capital, pareix haver consolidat un públic que almenys els dissabtes acudeix alegrement al trinquet. Gent jove i no tan jove, però al cap i a la fi, gent que veu en aquest espai emblemàtic una opció més d’entreteniment i gaudi. Sens dubte, una bona notícia en aquests temps incerts per a un espectacle esportiu i cultural que, en definitiva, dóna molt més del que rep, ja siga per incompetència, ja siga perquè el present no deixa cap badall per als esports, diguem-ne, tradicionals.

Una llàstima, per això, el resultat de les dues partides disputades amb motiu de la semifinals del I Trofeu Mixt Fundació José Luis López. Perquè, com ja ha estat referit, se n’esperava més. La primera de raspall enfrontava el trio de Ricard de Castelló de la Ribera, Canari i Lorja contra el de Sergio del Genovés, Brisca i Miravalles; i encara que en un moment donat l’equip comandat per Ricard pareixia reaccionar i gairebé igualar un parcial inicial de 15-0, el marcador final de 25 per 10 resultava incontestable i reflex de la superioritat dels qui vestien de roig, amb un Sergio que pareix haver-se falcat en les finals de les grans competicions, un rest poderós i segur que potser no enamora, però que juga com el que més, molt ben acompanyat, això sí, per dos titans de la raspada, Miravalles, també del Genovés, i Brisca, d’Oliva.

La segona partida, d’escala i corda, començava, amb puntualitat anglesa, a les 18 de la vesprada, un detall molt d’agrair que no només ajuda a digerir el berenar sinó que encara la pilota cap a la seriositat que tant es reclama. Ja era hora. S’enfrontaven dos trios: Pere Roc II, Santi i Bueno, de roig; contra Santi de Silla, Javi i Monrabal, de blau. Una bona partida sobre el paper, però molt desequilibrada a partir de la igualada a 25, amb quantioses errades per part dels dos equips i amb un Javi de Massalfassar que no tenia el dia i fallava pilotes que altres dies rematen quinzes jugats de poder a poder. Tampoc Pedrito el feridor pareixia tenir el dia, amb nombroses faltes des de la pedra que, tanmateix, no eren aprofitades pel trio blau, descentrat i amb un Santi que malgrat dibuixar els rebots i mostrar classe i elegància, no podia fer front a un Pere Roc II impecable que demana pas definitiu en el selecte grup dels restos solvents i guanyadors. Resultat final: 60-25.

L’afició buidava la catedral i es diluïa entre la quotidianitat del carrer, un tant despagada, potser, però amb la certesa que el pròxim dissabte es tornara a generar l’expectació típica dels bons cartells. La pilota, si més no, té aquestes coses...    

Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.

            Sergi Durbà