Fem Pilota - Capçalera

Cant al raspall

En aquella època, l'any 85, jo estava encabotat en crear un trofeu que fóra el màxim de la pilota, tant a l’alt com al raspall, fruit del qual aparegueren els campionats individuals de totes les modalitats: a l’alt, al raspall i al frontó.

Jo somiava amb la magnificència que suposaria l’existència, com en altres esports, d’un enfrontament individual del qual eixira la nostra gran figura, perquè sempre ha estat opinió meua que els xiquets han de tenir un referent que els atraga com en altres esports; en cas contrari sols s’acostaran a la pilota quatre vells nostàlgics i il·lusionats.

No vaig ser entès inicialment, però per fi es va assolir, tot i que més d’un que avui parla de la importància dels individuals, no ho trobés molt adient.
D’eixa forma, vaig pensar com seria aquella final, i fruit d’allò fou el poema que vaig fer en arribar a casa.

En aquell temps no teníem cap ajuda com ara per guardar els escrits i amb tants canvis d’habitatge pensava que l’havia perdut, però he tingut la sort de retrobar-lo, i ara vos el faig arribar com a empenta a l’afició del Raspall.
 
LLUITA DE GLADIADORS 
 
Avui és un dia molt especial,                   
En què es jugarà la Gran Final,                
El Trinquet és ple de gom a gom,           
Ni un espectador més cap enlloc.          
 
Dels aficionats, una gran cridòria,         
Cors i pensaments presos per l’eufòria,
Marxadors amb talonets a les mans,    
Van i vénen les travesses casant.          
 
On tirem, cavallers? Rojos o Blaus?      
Amic, jo vaig donant. Tu què faràs?      
Jo prendré de ben segur, ja ho veuràs,               
Quin ambient! Quina esperança tan gran.
                              
Amb curt pantaló i blanca samarreta,  
El seu pas ferm i llarga camallada,         
Amb faixa roja, senyal que el proclama,
Entra qui el campió ho és encara.          
 
I al costat amb faixa blava,                        
Li acompanya l’aspirant,                                            
Que tot i ser bons amics,                                           
Hui serà son contrincant.                                          
 
Porten les mans arreglades,                    
Tesamoll i esparadrap,                               
Puntes dels dits protegides,                    
Amb el cotó i els didals.                                            
 
El públic no és lluny, com als altres esports,    
Es troba al costat dels dos jugadors,     
Que parlen i riuen entre bot i bot,        
Creuant-se mirades que ho diuen tot.
 
Portat per l’ambient que fa tremolar, 
La gent expectant fixa son esguard,
I analitza el rostre dels jugadors,
Alhora que vigila els Marxadors.
 
El cor li batega i empenta la sang,
Somiant la partida, pensant com serà,
Saluda al company, fa broma als amics,
Mentre en l’ànima li brolla el neguit.
 
Els dos jugadors boten les pilotes,
Provant-les amb força contra la paret,
Vella muralla plena de records,
De les grans partides que hi tingueren lloc.
 
És llarga la Història d’aquest vell esport,
Que els grecs i romans ens varen deixar,
I amb el Rei en Jaume ens va arribar,
Arrelant en l’ànima dels nostres majors.
 
L’Home Bo els jugadors ha cridat,
Cal saber qui serà el que traurà,
Reballen a l’aire un disc de metall,
I aquell que l’encerte serà qui farà.
Va de bo! És la litúrgia ancestral,
Per poder la batalla començar,
El que va traure demana permís,
I l’altre li’l dona amb l’antic estil.
 
Bota la pilota i li solta el braç,
Furienta i col·locada per terra va,
I l’altre la rep amb habilitat,
Son braç, com a fona, la tornarà.
 
La dura pilota, feta de Vaqueta,
Amunt i avall anirà i tornarà,
El d’un costat amb força avançarà,
Volent arraconar a l’altre atleta.
 
Però el contrari és home valent,
Per terra o a l’aire amb garra es defèn,
Mira la pilota i amb gest insolent,
Plantant-li cara la torna ben ferm.
 
Per terra o a l’aire, volea o manró,
Deixada de palma o duta al rebot,
S’ataquen amb força pegant-li carxot,
La raspen per terra, d’on ve el seu nom.
 
Un quinze i un altre van caient al sac,
Volen les travesses, els cors bategant,
L’honor en la canxa s’està disputant,
Suor i llàgrimes hauran de gastar.
 
Primers 5 i 10, pel 15 seguits,
Seguint el combat passaran pel 20,
Guanyarà qui faça primer 25,
Partida acabada títol assolit.
 
Dos Gladiadors s’han jugat la vida,
L’honor de guanyar ha estat la mida,
Recolzant l’esforç d’eixir al Trinquet,
Conreant un esport que és de Cavallers.
 
Però ningú mai no pense,
Que eixe esforç tan bel·licós,
Pot trencar la germanor,
Que sura entre els jugadors.
 
Han estat força agressius,
Han estat força valents,
I calfant així l’ambient,
Sols un d’ells ja té el Trofeu.
 
Mireu que gran Campió,
Amb el guardó que ha guanyat,
El públic està bramant,
Que envanida l’afició.
 
Aquest és joc de Cavallers,
Que a tots ens cal respectar,
I mai haureu d’oblidar,
Que estic parlant del RASPALL.
 
(13-07-1985)

   Víctor Iñúrria