Fem Pilota - Capçalera

La partida del dissabte [17-9-16]

Presenta el trinquet de Pelayo un aspecte molt rejovenit en esta nova temporada de pilota que tot just acaba de començar per al recinte centenari de la capital. Les millores introduïdes pretenen anar en benefici del jugador en la mesura que la lluminositat que desprenen els panys i els frontons ben emblanquinats garanteix una millor visibilitat, en benefici de l’espectador en la mesura que s’ha millorat la comoditat de l’escala i les graderies amb nous seients, i en benefici, al remat, de l’espectacle. Benvingudes siguen estes millores. Un munt de millores i alhora velles inèrcies que pateix la pilota: s’ha eixamplat el dau. Es pretén convertir la ferida en un llançament menor del joc? Dies passats vaig assistir al trinquet de Massamagrell en què es disputava una partida mà a mà organitzada per la Federació de Pilota en la qual els jugadors es donaven la pilota des de dins del dau. La figura del feridor lluïa per la seua absència. Amb estos exemples, no estem alterant l’essència del joc? El feridor no és part efectiva des de sempre de la dinàmica del joc? Sens dubte, cal una fixació consensuada i definitiva de la reglamentació del joc que pose fi a decisions arbitràries, diversificació de criteris i polèmiques innecessàries.

Més enllà de l’anecdotari que envolta el món de la pilota, la partida del dissabte posava en escena una parella poc habitual als trinquets, la formada per Santi de Silla i Fèlix de Dénia, i un trio amb la presència d’un jugador de nova fornada com és Pablo de Borriol, ben acompanyat per Salva i Hèctor II, tots dos de Massamagrell. Amb la presència de mitja escala ben complida com a públic, de bon començament, Manolo Soro cantava blaus a més no poder fins al punt de donar un joc a la parella. Com bé sabem, Pelayo no és el trinquet on més ha rendit el de Dénia, de la mateixa manera que el de Silla alterna jugades de primeríssim ordre amb errades inusitades. No fou el cas del dissabte. Tots dos ratllaren per dalt de tot, la qual cosa els valgué a la fi una victòria ben treballada. De fet, la parella, tot i el dau dubitatiu de Santi, que no acaba de fer mal quan la mou, posà un 30-20 al marcador fent ús d’empenta i col·locació fins que el trio va escalfar les mans. Pablo de Borriol començà a tindre clar el dau que havia de fer, tot evitant l’entrada en joc de Fèlix i buscant blaus enllà el huit. És el de Borriol un jugador de poders, segur quan li entra per davant alhora que ha millorat el seu físic i la seguretat en els rebots. Pocs se’n va deixar el dissabte. El dia que crega en les seues possibilitats tindrà molt a dir en els campionats importants. Ben acompanyat per Salva, jugador segur a qui no recorde més de cinc errades en tota la partida, i un Hèctor que troba el quinze quan la té darrere la corda, el trio lluí al marcador un 30-45 després de fer cinc jocs seguits.

Quan ja pensàvem que estava tot dat i beneït, Fèlix començà a fer-se arrere al rest per entrar-li més a volea i Santi lligà un parell de jocs en que el seu dau alt i moll trobava l’esquerra del trio. La igualada a 45 donà pas als moments més intensos i emocionants de la partida, jugant de poder a poder i elevant la qualitat tècnica de la confrontació. La parella tingué en estos moments crucials quatre o cinc pilotades de molt de mèrit, amb una esquerra de Santi molt elegant i un bot i braç de Fèlix que forada, la qual cosa els permeté posar-se 55-50 al marcador. Encara tingueren els blaus l’oportunitat de guanyar el joc des del dau i igualar a 55. Amb els iguals, Santi va acabar de resoldre el final des del dau i endur-se un enfrontament que havia durat pràcticament dos hores.

Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.

    Cèsar Ferrandis