elmusa

La partida del dissabte [11-6-16]

Oh, capità, mon capità! El gran timoner, el còmit, l’almirall, el maestre…Puchol II. Quina manera de governar la nau, la partida! Qualsevol espectador que estiguera el dissabte passat al trinquet de Pelayo entendrà l’elogi encés que ara faré d’este jugador, vencedor contra vent i marea en la partida del dissabte. Sobre el cartell, bufava vent de gaidó contra la parella comandada per Puchol i Jesús de Silla front a una embarcació de tres pals majors com són Pere-Roc II, Fèlix de Dénia i Monrabal. Pràcticament, abans de botar-se-la, hi havia una remor de fons que afavoria el trio en un mar de travesses blaves. No podia ser d’altra manera. Pere-Roc i els seus havien posat velocitat de creuer en un inici de màxima exigència per tal de fixar el rumb i la brúixola de la victòria.

Els primers jocs arribaven des del dau. El quadern de bitàcora de tots dos equips assenyalava el rest com el moment d’orsar la trajectòria i fou Puchol,  amb iguals a 25 i des del rest, qui començà a desplegar tot el velamen, tot l’estol de quinzes remant des de totes les posicions. La tramuntanada que els vingué damunt al trio va ser per embarrancar qualsevol nau. Un dau fet  amb tiralínies, ara llistonades paral·leles a l’horitzontal de l’escala, ara capbussant la pilota a l’encaix del pany de la seua dreta, els quinzes suraven per tot el trinquet fins a posar el 40-25 al full de ruta. La solcada del seu bot de braç deixarà rastre durant molts anys.  Puchol, en havent agafat el timó, trobava tothora el vent de popa que permetia a Jesús descarregar-se darrere la corda. Durant tota la partida, Jesús va ser el contramaestre necessari per aguantar els moments de màxima urgència i tensió competitiva.

Tanmateix, a estes alçades de la partida la mar bullia com cassola en forn, que diria el poeta. Els blaus, lluny d’enfonsar-se, en cap moment llançaren l’àncora. Pere-Roc va redreçar la seua nau quan hauria pogut fer aigües davant les escomeses de Puchol i Jesús. En un impuls de bon estratega, amb 40-25 va traure una pilota nova per refer sensacions i amarrar el marcador. Una pilotada de pacte com no es veia feia temps i un dau tancat cap al pou de Pelayo per part de l’esquerrà de Benidorm permeteren afiançar la remuntada que féu entrar en joc a Fèlix i Monrabal, molt discrets fins aquell moment. La voluntat, l’empenta, la creència en ell mateix, fan de Pere-Roc un jugador difícil de guanyar. Ben preparat físicament, el dissabte va passar totes les canonades que una i altra vegada disparaven Puchol i Jesús. De rebot, per davant, amb la dreta, descarregant-se amb l’esquerra quan passava a l’atac, encoratjava els seus companys fins a creure en la remuntada. De fet, el trio blau va ser capaç de posar el 45-50 al marcador per preparar un final apoteòsic.

Semblava que Puchol minvava físicament i Jesús no acabava d’arredonir els quinzes necessaris davant el bon quefer dels blaus quan Puchol va tornar a traure el manual de ruta. Este jugador no té pilotada perduda. Igual passa rebots que ixen contranatura que solventa el problema amb una esquerra llarga i fonda mentre no remata tots els quinzes amb el seu poderós bot i braç. En els moments de màxima tensió competitiva, bé iguals a 50 com els iguals a 55, va dominar l’escenari amb una pilotada arran de corda des del rebot cap a la careta del dau que donà per a molts comentaris en acabar la partida. Compenetrats maestre Puchol i contramaestre Jesús, els blaus encara feren remar als rojos fins a l’últim quinze, que arribaria des del dau per col·locar un ajustadíssim 60-55 al marcador, fruit de com s’havia jugat a pilota per part dels cinc jugadors. Sens dubte, les partides sabatines de Pelayo estan convertint-se en tot un espectacle i fins allà s’acosta un públic que ompli l’escala dissabte rere dissabte.

Una reflexió final. Sé que bufa vent de ponent per a la pilota. Tan mala peça tenim al teler que entre tots no serem capaços de refer unes costures filagarsades? Amb les mans, estos esportistes professionals són capaços d’oferir un espectacle bell i elegant que no té res a envejar a d’altres esports i encara s’han de pagar l’aigua en acabar la partida! Alguna cosa no acaba d’ajustar-se més enllà dels comptes. Necessitem un pla d’actuació integral. Tant de bo els repics de la vaqueta arriben a les institucions ara que deurien estar obertes algunes finestres.


Clicant al següent enllaç podràs llegir tots els articles de La partida del dissabte.
 
Cèsar Ferrandis