elmusa

“Traure” La revista de Pilota. Moments difícils i il·lusionants

Primeres passes
Diu una vella dita que “Allò que s'oblida o es desconeix mai ha existit” i, basant-me en ella, moltes de les meues activitats han tingut com a finalitat recordar coses passades que romanen en el calaix de l'oblit com si foren andròmines abandonades.
 
Quan, l'any 1985, es va crear la Federació de Pilota Valenciana, amb gran il·lusió per part de tot l'equip que la integràrem, començàrem a lluitar per tractar de reivindicar que el nostre esport fóra la imatge de la nostra terra, alhora que quelcom que els xiquets haurien d’aprendre a les escoles per tal que posteriorment pogueren reblar-ho en els instituts i les universitats, empentant així les autoritats per tal que el potenciaren, el reconegueren com la nostra senya d'identitat, etc.
 
Treballàrem ben afanyosos i, des del primer moment, ens trobàrem que no partíem de zero, sinó de números rojos, ja que per a certs nivells, diguem-ne intel·lectuals, la pilota era quelcom marginal que no calia valorar, pel que haguérem de lluitar amb tota la nostra força per tal d’obtenir eixa necessària comprensió i valoració en tots els àmbits.
 
Aportàrem il·lusió i treball desinteressat, sense emoluments, entregant el nostre temps i coneixements barata res,  i cadascú segons la seua faceta més personal, és a dir, els mestres per a les ensenyances, els esportistes i jugadors per al coneixement, tots involucrant llurs coneixements socials, cercant les corresponents ajudes, i jo, personalment, com a president i home de gran il·lusió, connectant amb autoritats, artistes valencians, clubs, jugadors, periodistes locals i de comarques, així com amb els seus respectius periòdics, creant campionats, trofeus, símbols, premis, guardons, i, tot això, per tal de donar una imatge seria, al temps que alegre, del nostre esport.
 
Hi havia tantíssim a fer!
El treball va ser dur, no teníem capacitat econòmica ni tampoc teníem local, ja que l'única cosa que estava en el nostre poder era un petit document en què es deia “Ja són vostès la Federació, ja és vostè el president” i entre nosaltres dèiem càusticament “I ja t'apanyaràs si no tens cabàs”.
 
Entre les moltes activitats que es van dur a terme des del primer moment caldria destacar l'homologació de les pistes de joc referencials, els reglaments de competicions, dels tipus i pes de les pilotes segons modalitats i de l’edat dels jugadors (adults i infants), els cursos de monitors, les conferències, la creació de premis i de la marca de la Federació, els guardons per a les distintes competicions i per a aquelles persones o entitats que d'alguna manera hagueren destacat en la potenciació del nostre esport. Però, sobretot, la creació del Premi Saque d'Honor.
 
Com a cosa puntual vull remarcar l’epopeia que va suposar l’obtenció del Fris de la Fendide, imatge del joc a llargues de fa més de 2.500 anys que vaig localitzar a Grècia. Me’n vaig anar a aconseguir-lo a Atenes i el vaig dur a València. Posteriorment va ser reproduït i va constituir el gran premi en els campions individuals (Trofeu President de la Generalitat), tant de dalt corda com de raspall.
 
Seria llarg relatar tots els problemes que ens vam trobar i que, a poc a poc, s’ anaren solucionant, així com les passes que vàrem pegar per assolir que la pilota fóra reconeguda com una senya d'identitat del poble valencià. No em pararé a exposar la quantitat de viatges i profundes discussions amb les federacions d'Holanda i Bèlgica per tal d’unificar una confederació europea amb més potencial que la que fins aleshores existia, integrant-nos amb els països inicials d'Itàlia, França, Bèlgica i Holanda.
 
No puc acabar de recordar aquesta succinta relació d'activitats i solució de problemes sense referir-me a l'organització del Primer Congrés Mundial de Pilota a Mà,  amb la presència dels països abans esmentats, a més de Mèxic, l’Argentina, l’Equador, Colòmbia, Suècia, Tenerife i Euskal Herria, i que va concloure amb la signatura de l'anomenada Carta de València que va ser, ha sigut i sembla que continuarà essent, la base de l'Organització Mundial del Joc de Pilota a Mà al Llarg que, en aquests moments, dirigeix la Confederació Internacional de Joc de Pilota (CIJB, Confederation Internationale du Jeu de Balle).
 
Índex primera edició revista Traure. Fotografia: Victor Iñúrria
 
Aportacions desinteressades
Doncs bé, en aquells primers anys trobàvem a faltar alguna publicació que informés tota l'afició i a aquells que, inclús no essent afició, pogueren estar interessats en saber quines, quan i on eren les partides que anaven a jugar-se, així com els seus resultats posteriors, conèixer qui eren les figures, quines les activitats, com es podia donar una millor imatge, com recordar i enlairar les figures ja retirades, que generés coneixement i respecte.
 
Cal adonar-se’n de quina era l’època, no existien els mòbils ni les tauletes ni, per tant, les xarxes socials, hui tan “normals”. La comunicació via informàtica es trobava en bolquers i tan sols alguns més “avançats” començàvem a utilitzar-les en les nostres tasques professionals, però mai no en la comunicació informativa ni de relació.
 
Així doncs, mentrimentres anàvem pegant-li voltes a la roda del molí per tal de fer-ne alguna petita publicació, o cosa semblant, se'ns va presentar en la Federació un senyor parlant un meravellós valencià, que jo, per la meua especial afició a la nostra llengua, vaig detectar com a pròpia de la Vall d’Albaida, el nom del qual, segons ens va informar, era Vicent Juan Llorens. Ens va dir que era impressor, gran aficionat a la pilota i que li encantaria poder publicar una revista amb la qual es pogueren cobrir tots aquells buits.
 
Qualsevol pot imaginar l'enorme il·lusió que ens va fer, i vam voler ser molt clars amb aquell home que aportava aquella meravellosa possibilitat, informant-li de com de precària era la nostra situació econòmica, partint d'on partíem, i patint la impossibilitat d'aconseguir aportacions econòmiques d'un altre tipus, amb la qual cosa ens resultava pràcticament impossible ajudar-li econòmicament. Malgrat tot, vàrem quedar a la seua completa disposició per tal de facilitar-li tot el que estigués en la nostra mà, tant pel que fa a informacions com a fotografies, articles d'opinió, calendaris de competició, resultats, etc., de manera que el resultat fóra quelcom abellidor per al món pilotaire.
 
Va sorgir un cert dubte respecte de com podria anomenar-se la revista, però, al final, va haver-hi consens valorant que, com que en les partides de llargues l'important és el servei, és a dir, el “saque” en l’expressió col·loquial, així seria com anomenaríem la revista, però en valencià i fou pactat el nom de “Traure”. Concretament, el primer exemplar va veure la llum el dia 15 de març de 1987 per 125 pessetes (IVA inclòs) que, vist des de la perspectiva actual, equivaldria a uns 0,76 €., davall la direcció del fidel aficionat de Borbotó, Enric Balaguer Farga.
 
La primera revista tenia una portada amb una meravellosa fotografia en què es veia una partida de llargues amb el carrer ple de públic, que segueix amb tota il·lusió el joc, i un editorial en la primera pàgina interior, al qual hom informava que, per poc que es poguera, la revista veuria la llum quinzenalment.
 
**Em complau aportar les imatges de la primera i l'última portada, així com el primer full interior amb totes les explicacions sobre l'edició.
 
Va haver-hi una bona acollida per tots els il·lusionats “comandos” d’aquella “selva” encara bastant salvatge disposats a ajudar en l'organització del nostre món pilotaire i, de fet, al llarg de les seues pàgines s’hi poden llegir articles sense peu de firma i altres amb noms o pseudònims. Entre d’altres, es poden detectar les signatures, per ordre alfabètic, de:
 
Albert Delhom Costa
Antoni Martí i Milà
Artur Vila
Francesc Gregorio
Francesc Pons Pla
Frederic Llopis Bausset
Germans Cortell (Francesc, Josep Mª. i Jesús)
Ignasi Pinazo
Josep Fabado Domingo (Carboneret)
Josep Ivancos Bru
Josep Miguel Valero Aparicio
Juli Sanchis “Expedició militar”
Julià P. Garcia i Soler
Julián de la Font
Manel Alcaraz “Mauri”
Manel Moncho Fenollar
Rafel Blasco Hernàndez
Ramon Vicent Guarner i Gil
Remigi Xifre Zaragozà
Sesé, “Pistonet de Monserrat”
Terenci Miñana Sanfelix
Vicent Cardet
Vicent Malonda i Mestre
Vicente Muntó
Vicent R. Juan
 

PSEUDÒNIMS (No afig els noms):
 
“Quinze”
“Tamborí”
“Va de Bo”
“Val Net”

 
El públic no va respondre com esperàvem econòmicament i el senyor Llorens va haver d'abandonar la publicació després de 7 números perquè la seua capacitat de mecenatge va arribar al seu límit, amb gran dolor dels qui amb tota il·lusió valoràrem l'esforç que havia realitzat, i ploràrem la manca de resposta pels que, crèiem, haurien d'haver-se sentit contents, il·lusionats i atrets per la possibilitat que el nostre esport aconseguira els nivells de coneixement i difusió que crèiem que li corresponia, però, malauradament, aquest món nostre de la pilota és d’allò més especial i, de vegades, descoratjador.
 
Han passat 29 anys i desconec quants aficionats puguen guardar algun número d'aquesta revista. Jo vaig tenir la precaució de guardar-los i tinc els 7 relligats, raó per la qual he volgut repetir hui, per a qui ho vulga sentir, per més que qualcú ho interprete com una reconvenció, allò que en començar a presidir la Federació vaig dir: “La pilota serà el que el poble valencià vulga que siga”.
 

Portada úlitma edició revista "Traure". Fotografia: Victor Iñúrria
 
Altres passes
Ja sabem que altres juntes han regit, fins al dia de hui, la Federació, continuant amb la tasca que assumírem els qui durant 10 anys partírem de la línia d'eixida, pensant en arribar a una meta ben llunyana. No vull oblidar ressaltar com, en algun mitjà de comunicació, es va dir que jo era una persona “utòpica”, cosa que no deixava de ser un afalac, ja que realment ho sóc.
 
Sembla que aquestes successives juntes han anat realitzant el seu treball amb el major o menor beneplàcit del món pilotaire. Hi han hagut altres presidents, altres col·laboradors i no sóc jo qui dega dir ací el que està bé i el que està malament, ja que la veritat no és solament una. No obstant això, vull, amb aquesta aportació, dir a aquelles persones, a aquells aficionats, als jugadors en general, que pel que fa a la difusió i coneixement de la nostra pilota, cal aprofitar tot el que la tècnica actual permet amb les xarxes socials, però sense oblidar eixa cosa tan senzilla i abastable que és una publicació en paper, eixa que pots portar a la cartera, a la butxaca o, simplement, a la mà, i ensenyar-la, comentar-la, persona a persona i no mitjançant això tan actual de “T’envie un whatsapp” o en un “sms” o un “e-mail”, etc.
 
Mai haurem de perdre la relació humana directa, eixa que es produeix amb un encaix de mans i una mirada directa.
 
Som molts, tot i que no tants com voldríem, tenim una Federació, més bona o més roïna, tenim una història i una tradició, tenim joves il·lusionats i tota aquesta riquesa cal conrear-la i potenciar-la i crec que una bona manera seria fer-ne una publicació amb dos nivells: un per a xiquets, més divertit i captador, i un altre amb els mateixos criteris que empentaren la comentada revista “Traure”, mantenint una bona informació per a tot el món pilotaire.
 
Però, alerta!
Amb la col·laboració i empenta de tots, no fóra cas que tornàrem a repetir allò que va ocórrer amb la susdita “Traure”: aconseguir un impuls de set quinzenes que no conduisca enlloc i que no equilibre el tremend esforç que cal fer amb els guanys, com li va passar al senyor Vicente Juan Llorens.
 
Això ens deixà un regust agredolç en la boca. Tothom pensava que havia fet el millor que es podia fer, mentrimentres que la resposta no arribava a ser tan positiva com s’esperava.
 
El nostre esport, el nostre joc, la nostra història, la nostra senya d'identitat, ha de donar les gràcies a tots els que han aportat el millor que podien, com ho va fer el senyor Llorens i com ho estan fent tots els jugadors jóvens i els grups que volen millorar la situació del nostre joc valencià per excel·lència.
 
I recordant i valorant l’esforç i sacrifici desinteressat que feu el senyor Llorens, donant exemple a tots els qui, per la pilota, treballàvem i hem seguit treballant, vull dir públicament: “Senyor Llorens, gràcies de cor per la seua aportació i exemple”, igual que aprofite per tornar a manifestar el meu agraïment a tots aquells que dins la junta, dins els clubs, dins les institucions i en l’àmbit individual van col·laborar en els difícils primers 10 anys d'organització i fonament del que després ha sigut el desenvolupament de la pilota valenciana i, amb eixe criteri, em dirigisc a tots vosaltres, joventut il·lusionada que ara, amb el vostre amor pel nostre esport, aspireu a recuperar les il·lusions passades, projectant-vos cap al futur.
 
Vos entenc, valore la vostra actitud com a element positiu i “rendible”, i vos anime  per tal d’encetar un treball de comunicació que puga ser la mel atractiva per a tota mena d’insectes, óssos i qualsevol mena d’animalet que vulga amb ella saciar la curiositat, al temps que li servisca per tal d’arrimar-se al nostre món, recuperant el nivell que històricament ha tingut i que mai haurem de permetre que perga.
 
Sobre el fonament històric ferm i segur podrem bastir un renovat edifici, i perdoneu la meua expressió, perquè no debades sóc arquitecte.

Victor Iñúrria 
Primer President de la F.P.V