elmusa

Memòries de la Marina

Hi hagué un temps, no tan lluny que no l’haguem conegut, en què la vitalitat del valencià arribava a Guardamar, sud enllà. Fa dies però que la nostra llengua va perdre la prominència natural d’aquella contrada i recula en cada bugada assimiladora fins mantindre posicions més bé bellugadisses i disseminades a les envistes de la Marina, en altre temps la nostra Arcàdia lingüística. I amb la nostra llengua en retirada del migjorn valencià, el nostre imaginari col·lectiu, el nostre univers cultural, l’àmbit nostrat de generació en generació, entre més, la Pilota valenciana, també se’n va en orris.

Per damunt damunt vaig improvisant aquestes preocupacions personals a corre-cuita mentre no travessem la Serra de Bèrnia pel Mascarat. En un dia seré i lluminós, agraït en el cap d’any, ens dirigim a l’últim reducte professional de la Pilota valenciana a les comarques meridionals: el trinquet de Benidorm. Feia temps que no ens aplegàvem en aquest trinquet. Com el valencià, a dures penes el nostre esport fa cap al sud de L’Albir a hores d’ara. Molt enrere queda quan el Rovellet encara va jugar al trinquet d’Alacant, a finals dels anys 40 del segle passat, o el Rata d’Alacant i Moragues de Xàbia s’enfrontaven el 1927 contra Rafel el del camp, el Forner i el Pelat, tres il·licitans que es feien forts al trinquet del Quarter, a Elx. Obert el clevill a L’Alacantí de fa temps, l’esquerda amenaça d’estendre’s cap amunt sense aturador.
      
La Marina Baixa sempre ha estat bressol de grans jugadors en l’especialitat que més han dominat: les llargues. El 1912 l’erudit alteà Francesc Martínez i Martínez dedicava diverses pàgines en “Coses de la meua terra”, en la seua primera tanda dedicada a la Marina, a explicar el joc de pilota a Altea: “No hi ha trinquets, per això que les partides es fan als carrers. Diferents són els jocs: el primer i principal és el de llargues”. Callosa, Altea, Sella, Finestrat, la Vila Joiosa, Benidorm..., han estat exponents competitius d’aquesta modalitat de joc. En l’actualitat, tret d’honroses excepcions, en molts d’aquests pobles la Pilota ha decaigut vertiginosament en els darrers deu anys. Així estan les coses.
    
Entrem a dinar en un restaurant tocant l’església d’Altea. Acollidor i de bona cuina, som molt ben atesos per Florenci Cano, el propietari i antic jugador de Pilota. De seguida reconeix les figures i tot d’una comença a rememorar quan ell feia les primeres incursions en el món professional com a punter. “No vaig poder continuar, tenia massa faena a casa, però me’n recorde molt d’aquella època. A l’Horta vaig traure a llargues en un parell de pobles. De tant en tant vénen ací antics aficionats i parlem de la Pilota de fa vint-i-cinc anys...” Mentre voregem la platja de L’Albir camí del trinquet vaig pensant en aquesta darrera frase, fa vint-i-cinc anys. En arribar al trinquet, el bon estar ens convida a fer rotgle al voltant d’una taula a la terrassa mentre no es fa l’hora de la partida. Barraca d’Altea refà un seguit de noms que animaven el trinquet, hui sense continuïtat de partides: els germans Berbegall de Castalla, el Roig de Benissa, el Pagell, Juan Julio el patatero, de L’Alfàs, Quico de Balones...Parla amb certa nostàlgia de tot plegat mentre al fons es dibuixa la silueta escardalenca dels gratacels de Benidorm, tan aliens els seus habitants a tot el que va desgranant Barraca com al seu fill més il·lustre, Pere Maria Orts.
 
    
Entre al trinquet i em ve al cap la primera vegada que vaig vindre farà vora vint anys. Jugaven els germans Pigat i en aquell moment la llotja de dalt tenia un seient fix: Vicent Pérez Devesa. Alcalde de Benidorm molts anys, aquest cavaller fou un gran valedor de la Pilota al seu poble i a la comarca. Amb la seua empenta es construí el trinquet que acull el tradicional trofeu de Nadal i que hui en dia porta el seu nom. No podria entendre que ara es fan tres partides a l’any. De mica en mica, va omplint-se l’escala d’aficionats, molts d’ells jugadors en actiu d’esta comarca, com ara Pere-Roc II o Santi de Finestrat, que permetrà mantindre viva la flama de l’esperança pilotaire almenys en els pròxims anys, juntament amb Pablo de Sella. Com una mena de refugi del món pilotaire dels voltants, apareixen pel trinquet antics jugadors com Jaumet de Sella, Juanfran d’Altea o el mateix fill de Barraca, jugador fi i elegant, amb bona esquerra, potser li faltara algun blau, però que hagué de deixar-ho córrer en no tindre la sort de Jaume Morales, el Tato d’Altea, el referent professional d’estes contrades en els darrers anys.
    
El pròxim diumenge se celebrarà la final d’este trofeu de Nadal al trinquet de Benidorm. Certament, el trinquet s’omplirà de gom a gom per veure en acció dos jugadors de la talla de Pere-Roc II, l’ídol local, i Puchol II cara a cara. Amb tot, la sensació que tinc és que la Marina Baixa té una esquerda oberta profunda pel que fa a la pràctica de la Pilota, en molts casos de mera subsistència. Si fa o no fa com l’ús del valencià a Benidorm, L’Alfàs del Pi o d’altres nuclis urbans que no vull citar, molts d’ells en un punt de difícil retorn. Fronteres difuminades i que trontollen en tots dos mons que amenacen de guanyar la Serra de Bèrnia.
   
Tornem cap a casa sota un cel impropi de l’hivern de tan estelat com està. Les nostres converses són altres mentre no decidim on podríem sopar. Hem passat un dia fantàstic, de records i retrobaments, així que tal vegada tinga raó l’amic Joan Cortés d’Altea, partícip també d’esta gran família que és la Pilota: “està tot molt malament però anem fent coses xicotetes”.

 Cèsar Ferrandis