Fem Pilota - Capçalera

Per un diagnòstic de la Pilota Valenciana

Un podria estar lamentant-se constantment sobre la situació actual de la pilota valenciana, sobre com s’ha arribat a un punt inversemblant en què tot es manté sobre un fil de pescar ple de nusos i a un pas de trencar-se, però és evident que això no solucionaria res, res de res. Perquè ja no hi ha marxa enrere. Els trinquets van com van, la nòmina de pilotaris professionals decreix cada dia més, i els diners balafiats, allí estan, balafiats. I a més a més, a compte de tots els valencians, que no és poca cosa. Gràcies, de tot cor, a qui corresponga. Moltes gràcies. Però anem al tema. Des de la meua humil opinió, i com a simple aficionat a la pilota, crec que cal donar un pas essencial si del que es tracta és de redreçar l’esport per excel·lència d’aquest raconet del país. És un pas senzill, pot ser costós això sí, però molt necessari i, sobretot, interessant ara que vénen nous aires tant des del vessant purament esportiu com també des de l’institucional. Perquè cal un diagnòstic, un simple diagnòstic a mode d’auditoria que permeta saber, entre altres, amb quines instal·lacions es compta actualment i quin és el seu ús i estat, això sense oblidar tots aquells trinquets abandonats entre els quals cal incloure els que s’han fet d’un temps ençà en els centres d’educació secundària i que ara per ara no són més que dipòsits de trastos inservibles en la seua gran majoria. Dit així pot semblar tòpic i elemental. “Ens ha fotut!”, dirien alguns. Però si fóra tan elemental, la pregunta que caldria fer-se és: per què no s’ha fet? Només a tall d’exemple, un diagnòstic podria fer veure qüestions tan fàcilment deduïbles com que aquest país ha destruït trinquets vius integrats en la vida diària dels pobles a la mateixa velocitat que n’ha alçat tants altres molt més cars que no han cobert el buit, canxes gelades i aïllades de la quotidianitat que, al remat, s’han demostrat inútils, o en el millor dels casos, convertides en espais multiusos amb bar inclòs. Jo sóc d’un poble pioner en aquesta pràctica, Sagunt, amb un trinquet que avui resta abandonat a la seua sort, isolat i sense ús, emblema de la situació real de la pilota a nivell general, de la que es dessagna sense remei a la vista. I el model, per desgràcia, ha sigut la tònica predominant en els darrers vint anys: la ciutat de la pilota de Montcada és, diguem-ne, el cas més clar. O també el nou trinquet d’Alzira, exemple del que comporta fer una instal·lació caríssima i ni tan sols oferir la seua activitat en el tríptic informatiu de les escoles esportives municipals. És així, ho sé. Actualment visc a la capital de la Ribera. Així que jo em pregunte: quina classe de gestió és aquesta? Hi ha prevista alguna acció institucional per redreçar la pilota més enllà de reobrir Pelayo? És a dir, hi ha algú amb responsabilitat que tinga previst posar en valor, per exemple, les escoles de pilota que hi ha en marxa actualment? Se sap quantes d’aquestes escoles hi ha? Hi ha mestres titulats en pilota de la mateixa manera que hi ha entrenadors de futbet, bàsquet, handbol, vòlei o natació? Les escoles de tecnificació tan publicitades fa un temps van bé? Amb un diagnòstic ambiciós, i comandat per gent seriosa i responsable, es podria saber, tot això i molt més. Per exemple, podria servir per constatar també que els pilotaris d’avui no són els d’antany, que hi ha un gruix molt important de jugadors formats a la universitat, amb estudis superiors d’educació física i preocupats pel futur d’aquest esport, implicats, molt implicats, i molt seriosos des del punt de vista professional, amb una preparació específica, rendits en cos i ànima al seu somni particular, que no és altre que el de ser pilotaris. No deixa de ser curiós, per això, que molts d’aquests jugadors cobren menys que els de fa trenta anys. Però és així. I de mentre, els gestors de tot el canyaret continuen tirant mà d’una tradició esgotada, obsoleta, repartint-se la misèria, sense empenta ni idees que vagen més enllà del bot i volea, això és, “avui cobrem, demà ja vorem”. Per a quan un aprofitament dels recursos existents, per a quan una gestió ferma i transparent i per quan una televisió que visibilitze la voluntat de canvi que expressen pilotaris joves i amb projecció com ara Soro III, Puchol II, Moltó de Barxeta... Per a quan una planificació del futur de la pilota que, almenys, faça sentir orgullosos tots aquells que l’estimen o l’han estimat? Actualment, gran part de les comarques del País Valencià tenen almenys una instal·lació dedicada a la pilota. S’utilitzen realment? De veritat? Em ve a la memòria el dia que un incipient i voluntariós club de pilota de Sagunt volgué fer ús del trinquet comarcal. Resultat: l’ajuntament no trobava la clau perquè hi poguera entrenar. És només un exemple. El club ja no existeix, mai va eixir de la marginalitat. No he vist mai un resum tan nítid de l’estat de coses. Això va passar fa uns pocs anys. Així que per tot, la pilota necessita un diagnòstic. Només aleshores es podrà parlar del seu futur. De mentre, a picar muralla. Perquè això no hi ha cap mecenes que ho canvie. Així de trist, així de clar. 

   Sergí Durbà
Costumari Durbà