Fem Pilota - Capçalera

Entre ‘la por a guanyar’ i el desgast psíquic

Repassant les notes que anava guardant al meu mòbil durant la final individual entre Soro III i Puchol II, veig com les dades i les xifres que tinc, (moltes d’elles anava contant-les en directe mitjançant Facebook) ens parlen  que Puchol II, llevat del primer joc, tenia presa la mida a Soro i duia la partida per on ell més li convenia. Jugant sempre amb coneixement, dominant els espais i buscant més bé que el contrari fera una errada que ell el quinze de pacte, encara que quan la tenia bona, sabia aprofitar-la.
 
Mentrestant, Soro III, després del segon joc, pareixia molt cansat, massa, tan prompte. De tal manera, que el de Massamagrell se les veia apurades per contenir un rival que cada vegada li se n’anava més. I amb el marcador 50-35 i Val i 15, tothom pensava que allò estava sentenciant i que el títol se n’aniria a Vinalesa.
 
Aleshores, es pregunta molta gent que allí no estava. I fins i tot els que estàvem. Què havia passat perquè a Puchol II se li escapara un triomf que pareixia tenir en la butxaca?
 
Segons ens declarava son pare, i gent del seu entorn tan pròxim a Puchol com Bene Vijuescas davant les càmeres de Levante TV, el “xiquet” havia “regalat” la partida quan la tenia guanyada. Potser que no els falte raó, però no és menys cert que les partides no s’acaben fins que no apareix a l’electrònic el tanto 60. I, per tant, alguna cosa podem pensar que li faltà a l’escaleter de Vinalesa. (Em ve a la memòria aquella antiga pel·lícula basada en una novel·la titulada El Salario del miedo. I no seria que tingué “por a guanyar”?
 
Sí, “por a guanyar”. Perquè, de vegades, són tantes les ganes per guanyar una partida important, que a un jugador li pot crear ansietat el fet de veure tan prop l’èxit que abans de jugar li pareixia tan lluny, fins al punt que eixa “ansietat”, producte de la “por”, li resta efectivitat i dóna pas a un rival que fins a eixe moment el tenia “contra les cordes”.
 
Per altra banda, tampoc és massa normal que un campió com Soro III, tarde tant en connectar-se a la partida com cal. Perquè el paper del campió, sense que açò siga restar mèrits a Puchol II, que en féu i molts, no va ser el que pot donar el rest de Massamagrell, fins que no arribà la partida al 50-35 i Val i 15. I és que el Soro que vam veure en eixos cinc jocs últims no tenia molt a veure amb el que havíem vist en la resta de la partida, en la qual només jugava a gran altura Puchol II.
 
Aquest comportament tan desigual del campió, probablement, té molt a veure amb el desgast psíquic que li suposa a Soro III cada vegada que disputa una final individual, segons ens han revelat fonts del seu entorn. Per això l’any passat va mostrar molts dubtes al plantejar-se si valia la pena  tornar a disputar l'Individual,  una competició que l’ha consagrat dins l’escalafó de grans figures de la pilota. I per ací podríem tindre l’explicació de per què la final va tenir un desenvolupament tan inesperat i desigual, en el qual guanyà el què pareixia derrotat i va perdre el que ja quasi llepava el títol.

 Paco Durà