Fem Pilota - Capçalera

La il·lusió de preparar l’individual… a qui corresponga

Si algun trofeu ens fa especial il·lusió a tot aficionat a la pilota és el campionat individual. Si pensem en l’escala i corda ens poden vindre a la ments les magistrals partides que ens ha regalat la modalitat del mà a mà. Els millors mesurant les forces, posant al límit les seues capacitats per doblegar al rival. Tots tenim en la nostra ment la lliçó de coratge i punt d’honor de Paco Cabanes l’any 95 a Sagunt… “i per què no plorar!?” exclamava un Alberto Soldado en èxtasi als micròfons de l’extinta RTVV.

I els qui venim del món del raspall, no podem només que rendir-nos a l’evidència d’un incomparable Waldo que podria escriure “El manual del Perfecto Manomanista”.

Doncs bé, amb aquests precedents, amb tan grans sentiments en l’imaginari col·lectiu dels valencians, no podem dubtar aleshores que tots els xiquets que s’inicien en la pràctica de la pilota valenciana somien ser un dia els protagonistes de tan èpiques partides.

Però darrere de tantes alegries ha d’haver un immens treball, un gran sacrifici i hores de dedicació. “Tot esforç té recompensa” diuen, per tant, les recompenses d’aquests jugadors han de tindre un esforç previ. Lògic.

Els joves que lluitem per açò de la pilota, inspirats per les victòries dels ídols de totes les èpoques, entrenem incansablement per poder fer-nos un lloc entre els grans. Alguns amb més èxit que els altres, però que res ens frene la il·lusió d’almenys intentar-ho.

Així de mentalitzats arribàvem molts al Campionat Individual sub-23 de Raspall. Tot i assabentar-nos a última hora del començament del campionat, descol·locats i de bot i palma, ens hem de  posar a preparar-nos en temps rècord. L’individual és una disciplina a la qual no acostumes a jugar durant tot l’any, cal fer-se a ella. Resistència física, adaptació tècnica a la disciplina i mentalització, molta mentalització.

En esta vida cal ser realista i ser coneixedor de les possibilitats de cadascú, però sense posar-li sostre a les aspiracions. Cal ser ambiciós i lluitador.

Sis joves érem a qui ens tocava jugar la fase prèvia. Com deia, “botant i pegant” i a peu canviat pel poc de temps de preparació ens toca jugar la prèvia. “Però avant, més rodats estarem per a les següents fases1”, pensàvem…

Les condicions eren clares al principi, dels sis sols pot passar un. Veges com ho fem? S’aporten solucions… el guanyador a qui menys jocs li facen serà qui passe. Una condició no del tot justa, ja que per a començar, els aparellaments no es fan per sorteig, si no per proximitat geogràfica. “Valor y al toro!”
 

Murillo i Mata abans d'una de les eliminatòries. Fotografia: Jose Tomé

Casualitats de la vida, les tres partides conclouen amb igual resultat, 25 per 5. I ara? Cavallers, on tirem?
           
Doncs tirem d’improvisació… el guanyador a qui menys quinzes li hagen fet en l’últim joc, eixe passarà a la següent ronda. “A los problemas soluciones”.

Als jugadors aquesta solució no ens va parèixer adequada. Primerament perquè no s’havia acordat prèviament, i després perquè continuava essent tan injusta com el fet que passara qui menys jocs rebera.

Solució democràtica “donde las haya” es decideix donar. Com la democràcia dels antics grecs, passarà de ronda qui isca el seu nom en el paperet. Per sorteig.

Vaja… anàvem a tirar a sorts el nostre esforç? Òbviament ens oposem, volíem un altra solució. I n'hi havia. Dissabte a les 10 i escaig de la nit ens informen per anar a jugar a l'endemà de matí al trinquet d’Oliva. Ni 24h d’antelació! L’opció era impossible… uns treballant, altres fora del seu poble… no podia fer-se tot d’aquella manera. Tornem a mostrar la nostra disconformitat.

I la solució torna a vindre igualment. Diumenge a les 9 de la nit s’ens informa de  jugar dilluns a la vesprada un triangular on el guanyador passaria a la següent ronda. Tot molt seriós.

De nou no teníem disponibilitat per acoplar-nos als horaris marcats d’un dia a l’altre. De nou presentem la nostra disconformitat.

“Tempus fugit”, i el campionat continua esta mateixa setmana i això s’ha de resoldre ràpidament. “A sorteig i en pau, i qui no estiga d’acord que es rasque.”

Fins ací la meua participació al campionat individual. Ja he acabat. Com els campions, sense perdre cap partida. El meu treball i el meu esforç sols ha valgut la malaurada sort d’una papereta.

En suma, no pot ser que tot açò passe a un campionat individual sub-23 de raspall, el previ al professional. No es pot mimar tan poc la base amb l’excusa que aquestes partides no són atractives per al públic. No és cert, el que no seran és atractives per a la butxaca! Com sempre en la pilota amb poca altura de mires.

El “quid” de la qüestió és, la poca consideració que hi ha per a un campionat que per a uns significa tant i per a uns altres tan poc.
           
Si hui la pilota és el que és, és gràcies als records i vivències de les partides esmentades a l’inici d’aquest article. No podem mimar tan poc la base.
 

Gabriel de Palomar, un dels jugadors afectats. Fotografia Jose Tomé
           
Aquest escrit no és motiu d’una injustícia cap a la meua persona, no. És motiu de la indignació com a jugador i aficionat de vore l’alt grau d’improvisació, i per tant, de discrecionalitat que hi ha hagut en la forma d’organitzar un campionat.
           
Com en totes les organitzacions o esports que coneguem –seriosos- les regles cal donar-se prèviament a l’acció i tindre tot un camí marcat per evitar arbitrarietats i injustícies. És inconcebible que hui dia encara fem les coses al moment, com vinguen… d’aquesta manera sols poden haver injustícies i problemes.
           
Açò no és més que una plasmació de la necessitat de dignificació que té la nostra pilota. Dignificació que no sols passa per, com diria aquell, “echarle billetes”, també passa per una planificació i una organització seriosa. Les coses clares i el xocolate espès!
           
Que les coses  milloren està en les mans de tots. No poden tallar-se il·lusions d’una forma tan freda.
           
Tal vegada, açò no és més que un intent d’insuflar la il·lusió de preparar un individual… a qui corresponga.
                                 
P.D.: Desitjar tota la sort del món als meus companys que continuen avant en el campionat. I els qui ens hem quedat fora dir-nos allò que “la fi sempre és un començament”. L’any que ve més i millor.

               Joan Mata
Pilotari i membre del CPV Oliva