Fem Pilota - Capçalera

Waldo li ho devia a la història, per Pere Moll

Waldo (d’Oliva) li ho devia a la història, perquè la història s’havia d’escriure d’aquesta manera i així havia de ser:

WALDO I BRISCA (rojos) campions del 1er trofeu Gregori Maians, jugat al nou coliseu de la pilota, el trinquet d’Oliva.

I així ho escriurem i ho recordarem, victòria èpica, si cal més valuosa, contra els més nobles lluitadors que es pogueren trobar en el país de la pilota: SIDHAMED i MOLTÓ  (blaus). Talent i força la de Moltó i Waldo i la dels seus egregis, la resta de l’espectacle era qüestió de bots, mals bots i sort o mala sort, que també jugaven (i prou que hi  jugaven).

El públic va gojar, es va delitar i es va fer les mans roges d’aplaudir. Quina altra cosa podia fer? Estava obligat a fer-ho pel que estava presenciant. Quina trinquetada i quina gojada. Hi havia gent de totes les comarques valencianes al nou trinquet d’Oliva (de ja fa anys, càtedra del raspall). I això es deu en gran part a la voluntat i el “savoir faire” del Club de Pilota d’Oliva i el mecenatge de Savipecho.
 

Trinquet durant la final. Fotografia: Jose Tomé

Anem al joc. Encara que siga quasi indescriptible, es va vore tant i tan selecte, que millor ometre abans de dir-ne poc. Si havíem parlat abans de talent i força, cal afegir també l’elegància, la d’aquestos gegants que han elevat la categoria del raspall, han convertit el colp a la pilota en un ball de saló.

Tots quatre esgotats, igualats a vint i val i quinze per als blaus, i la pilota parada al set i mig; els rojos contraresten braument i tot seguit a l’escenari bèl·lic s’hi juga la batalla final, després el deliri i el triomf del públic, testimoni privilegiat de la disputa, “això no es veu tots els dies”. Ens hauríem de retrotraure als anys 90 del passat segle per recordar una final com aquesta: Pasqual guanyà el Trofeu Individual de raspall President de la Generalitat. En aquella ocasió Pasqual i Juan (tots dos de Genovés) van lliurar la que segons molts ha estat la millor partida de raspall que hom puga recordar. I si això ho afirma Pepito Malonda, pilotari de llegenda (que aleshores fou el marxador d’aquella partida i ara ho ha estat d’aquesta) la cosa és seriosa i més que certa. Vint-i-cinc anys després, Oliva ha encetat un nou escenari amb una gran contesa, i que siga per a llarg.

Waldo va guanyar el  trofeu, al seu trinquet i al seu poble, i el millor que li va passar a Moltó, potser siga, quedar-se dolgut, ferit en la seua estima i maleint la seua sort. D’eixes braves disputes perdudes sorgeixen les grans figures. La successió al tron del raspall sembla més que assegurada, saludem el seu nou príncep: sa excel·lència Moltó.
 

Moltó durant la final. Fotografia: Jose Tomé

Pere Moll (Amarcord)