Fem Pilota - Capçalera

San Fermín també és pilota

El passat San Fermín (del 12 al 14 de juliol) vaig poder estar a Iruña de la mà de pilotaveu.com i, com no, gaudir, una vegada més, de la pilota basca.
 
Perquè San Fermín és alguna cosa més que bous i festa desbocada. És un fum d’activitats culturals al voltant de la mateixa. La prova va ser una de les que vaig poder assistir, des d’un concert de música rock a un dels conegudíssims “encierros”, encara que no vaig vore cap bou, passant pels pinxos, els xurros i la xocolata, les visites culturals i més pinxos.
 
Però, el que a mi m’interessava era la pilota basca, vore com era en la festa dels navarresos, com la viuen, quin ambient es respira, tot això que l’envolta. I vaig poder estar als vestidors en els moments d’abans de la partida, fer fotos al procés d’arreglar-se les mans, escoltar tot allò que es diu a un vestidor, com ho viu el jugador i, fins i tot, com són els moments després de la partida, tant si es perd com si es guanya.
 
El diumenge 12 de juliol convidats pels Dimonis de Campanar i els organitzadors del festival alternatiu de San Fermin Gora Iruña, començarem la vesprada realitzant un taller d’iniciació a la pilota valenciana per donar a conèixer el nostre esport a la gent d’Iruña. Taller en el que obtingueren gran satisfacció ja que no coneixien el nostre esport i xiquets i grans pogueren gaudir d’un esport germà al seu esport nacional.
 

Taller de pilota valenciana al recinte de Gora Iruña. Fotografia: PilotaVeu
 
Tot seguit i gràcies als amics d’Aspe i Asegarce, així com de Barriola i Irujo, vaig entrar al Labrit quan encara no estava obert al públic, vore’l a fosques, sense gent, en silenci. Accedir al vestuari per fer un reportatge sobre com s’arreglen les mans, concretament Abel Barriola, un dels millors jugadors. Tot amabilitat i facilitats, com ací, però hi ha coses distintes, massa. Ningú entra a un vestidor sense permís i, per descomptat, ningú accedeix a un jugador amb la facilitat que ho fem amb els nostres jugadors. Els vestidors, que dir, dignes, grans, cada parella té el seu. L’ambient, el mateix que es viu als nostres. Tots es coneixen, es gasten bromes, es riuen, entren els responsables del frontó, comenten partides. Quan s’acaba la partida, si guanyen cares contentes, si perden cares serioses.
 
Arriba Irujo, alegre com sempre, ens alegrem de vore’ns de nou, ens conta mil històries, “vaig eixir l’altre dia a passejar i ens faríem més d’un centenar de fotos”, ens deia. El preu de la fama, li comença a pesar.
 
Entra el mític Rubén Beloki, xarrem molt amb ell, s’interessa per la nostra pilota i mostra moltes ganes de conéixer-la en directe, el convidem a vindre. Obre un armari del vestidor i treu pilotes de calfar, reparteix una a cada jugador.
 
Al vestuari del costat Beroiz i Urrutikoetxea, el nou campió individual, que es passa a saludar els altres i puc parlar-ne un ratet amb ell. Això sí, molta concentració, tal com s’acosta el moment d’eixir al frontó més nervis. Ens ho diu Barriola que, després de quasi vint anys, encara es posa nerviós abans de les partides. I comenta, entre rialles, “no li ho digues als contraris.”
 
El frontó ja està ple de gent amb ganes de vore pilota, tots vestits de blanc amb el mocador i la faixa roja, criden i, quan ixen les figures, encara més. La televisió basca està en directe, entrevista a tots els jugadors abans de la partida, són grans figures mediàtiques, més de deu marxadors canten les travesses, els xiquets estan a l’aguait per a quan s’acabe córrer a per les canelleres.
 

Barriola amb els xiquets. Fotografia: David Sarasol
 
La partida espectacular per part dels guanyadors (Irujo i Barriola) qui, després d’un 22-08, tornen als vestidors més contents que del normal. Perquè guanyar en San Fermín té alguna cosa especial per als jugadors navarresos. Els menuts corren cap als jugadors i es fan amb el preat botí. Més entrevistes als guanyadors i a vestidors que, al guanyar, són cares amb somriures d’orella a orella. Ens acomiadem fins a la final.
 
El dia 13 visites culturals a Leitza i Baiona, amb l’amic Víctor Agulló, que està allà fent un treball d’investigació. Visitem frontons, exposicions i edificis emblemàtics.
 

Ricard jugant al frontó de Leitza (Navarra). Fotografia: David Sarasol
 
I arriba el dia de la final, a més de l’últim dia del San Fermín (14 de juliol) i, perquè no ens ho conten, assistim a un “encierro”, per saber el que és. A les huit del matí, com un clau, estem al costat de les barreres d’Estafeta, la gent no ens deixa vore, però, ens pugem a l’ampit d’una finestra i, encara que tampoc es veu massa, s’aprecia l’ambient, la gent omple el carrer de gom a gom. S’escolta la carcassa que indica que ja vénen els bous i, dos minuts després i un fum de gent corrent, no es veuen els bous. Després uns xurros i xocolata.
 
A la vesprada, de nou al Labrit, és hora de la final a la qual han arribat Irujo i Barriola, davant Berasaluze II i Albisu. Tornem a fer el mateix, frontó buit i fosc, vestidors…
 
És distint, l’ambient de festa, la cridòria, més nervis, la televisió, la resta de la premsa, més moviment pels vestidors, apareix Bengoetxea VI i parlem amb ell, un altre amb ganes de vindre a València. Galarza III, el gran rival de Retegi II, ens parla de Paco Genovés amb gran admiració. Una altra vegada amb Beloki, comentem les diferències entre la nostra pilota i la d’ells. Els jugadors van amunt i avall esperant que acabe la primera partida per eixir ells. Ja!
 
Fins i tot, apareix l’amo de Dorna a fer la treta d’honor. Aniran a invertir allí. Ixen els jugadors i comença l’espectacle, aquesta vegada guanyen Pablito i un espectacular Albisu (22-19). Als vestidors cares llargues dels perdedors que, al remat, són els nostres amics i els que volíem que guanyaren. Però, passada una estona i ja assimilat tot, torna la normalitat. Han vingut uns altres amics valencians que treballen ací, els hi presentem els jugadors i xarrem amb ells.
 
Podríem treure moltes conclusions i buscar les diferències existents allí i ací, però no, no estem millor ni més malament, estem com estem, tenim coses molt dolentes i altres millorables. Ells també en tenen de males, i moltes de millors, és cert. La tele, la primera. Si no apareixes no hi eres. Els jugadors van pel carrer i saben qui són. Però, en el fons, és el mateix, un esport arrelat al poble, amb una cultura al voltant especial i, això és el que a mi m’interessa, donar a conéixer-la i que la gent l’entenga i la valore.
 

David Sarasol Moscardó
Director del Museu de la Pilota de Genovés