Fem Pilota - Capçalera

Al carrer de la Pilota, o la Pilota al carrer, per Daniel Castillejo

He de confessar-me nou al món de la pilota. Nàixer en una família que mai s'ha reconegut com expressament valencianista pel seu perfil sociològic (com tantes altres que resideixen al cinturó obrer de València) més enllà de participar en certs actes de la cultura pròpia, no va propiciar la meua socialització en l'esport autòcton. L'esport a l'imaginari col·lectiu hegemònic queda reduït al futbol, al bàsquet i tímidament a altres esports que apareixen a les notícies del migdia, igual de tímidament que apareixia la pilota a la ja desapareguda RTVV cosa que complexava l'arribada d'altres esports a la població.
 
Actualment, estem vivint temps convulsos al món professional que centren quasi exclusivament el debat en aquest, però hi ha món més enllà. Gràcies a l'esforç anònim i quasi militant de moltes persones que fan pilota (pilotaries, pàgines webs, campanyes de pilota a l’escola, cançons al dau i un llarg etcètera) aquesta comença a tindre visibilitat i recupera la tradició. Cada vegada més gent jove, la pilota es modernitza i fa el pas a les xarxes socials facilitant l'accés a la informació sobre els esdeveniments del nostre esport.
 
Equip de Borbotó a la final del Interpobles de Galotxa a Meliana. Fotografia: Paco Durà
 
Qui estiga mínimament informat sobre el tema, sabrà que el mes passat Meliana va rebre les finals del Trofeu Interpobles de Galotxa Edicom, aquest cap de setmana venia a confirmar qui eren els millors equips de diferents categories i tot açò al carrer municipal de pilota d'aquesta població de l'Horta Nord. Durant tota la jornada de diumenge una idea recorria el meu cap, la perduda de l'espai públic (entès aquest com l'espai comú, de socialització primària; el carrer, la plaça, el poble). L'espontaneïtat de la Galotxa, la naturalitat de pegar-li amb la mà a la vaqueta, la trobada i celebració col·lectiva d'un esport tradicional però viu, queda substituïda per la construcció de carrers artificials de pilota, i és difícil no trobar artificial alhora allò que es dóna dintre del recinte. Sembla que la pilota, un esport nascut als carrers del nostre País haja d'amagar-se, anar-se'n fora del seu espai natural, especialitzar-se en una parcel·la aliena de la resta de la vida social.
 
Els carrers als nostres pobles o a les nostres ciutats s'han convertit en espais buits de vida, del caliu de la comunitat que li donava raó de ser, per convertir-se en artèries de pas, al carrer ja no s'està com a tal, es passa de llarg. Baixar al carrer, trobar-se amb la comunitat d'iguals és cada vegada un acte més folklòric i propi de nostàlgics que una cosa real. Al carrer es baixa actualment per consumir, per anar d'un lloc a un altre i ja no per relacionar-se, per viure. La construcció dels trinquets fora de les ciutats (com La Ciutat de la Pilota de Montcada), la generalització dels carrers artificials de pilota, la prohibició cada vegada més normalitzada de la pràctica d'esports als espais públics i les altes probabilitats de ser atropellat si s'està més de cincs minuts a una via, mata cada vegada més l'espontaneïtat de la pilota i açò és un problema que pateixen més les poblacions properes a València ciutat, que estén el seu model per tot el territori.
 

Partida de Perxa a Xixona. Fotografia: F.P.V
 
Diuen que un poble esdevé com a tal en un acte de consciència, i que aquesta en paraules de Vicent Marqués ha de passar de ser consciència fosca a consciència plena (d'aquella que sospita que s'és una comunitat diferenciada a aquella que actua com a tal). Les manifestacions culturals típiques de qualsevol comunitat (ja bé siguen musicals, lingüístiques o en aquest cas esportistes) són les que cohesionen, doten de forma i consciència de comunitat entre iguals i és a partir d'ací on es poden establir xarxes socials més fortes i formals.
 
No tenim alternativa, cal tornar a reivindicar el carrer com a l'espai natural de la Pilota. Més enllà del món professional del trinquet, ja bé siga l'escala i corda o el raspall, existeixen tota una sèrie de xarxes més o menys formals de pilotaries amateurs, clubs de pilota, medis especialitzats, aficionats, etc. Que mereixen el seu espai a la vida pública i social. La perduda de l'espai públic com a forma de socialització ens resta de poder transmetre la pilota des del dia a dia, a més a més un esport on la llengua vehicular és el valencià al perdre importància al carrer també ho fa l’idioma i les pràctiques culturals que l’acompanyen. No poder practicar pilota al carrer és un impediment més per fer comunitat.
 

Partida de raspall adaptat a Gandia. Jugador Julio Cortés. Fotografia: Jose Tomé
 
La pilota no és una cosa vella o apartada, viu a cada batec, a cada colp de vaqueta en la paret i  per això cal reivindicar el carrer de nou, no podem tornar a perdre la batalla enfront de la lògica de la individualització, enfront de l'atomització de les nostres pràctiques culturals. És possible que així, gent com jo, acabe accedint de forma molt més natural a aquest apassionant món i per suposat, que acabem entenent que la nostra herència i producció cultural és valuosa i està viva.
 
Daniel Castillejo
Sociòleg i aficionat a la Pilota

@periferiaprole