Fem Pilota - Capçalera

Paco Cabanes i la Pilota

La Pilota valenciana va ser un joc abans que un esport. Segons expliquen els historiadors, en la seua forma original, la pilota va ser un entreteniment a la Grècia clàssica. També entre els repobladors que portaren llengua i llinatge a les terres que avui anomenem País Valencià –amb perdó dels al·lèrgics a les paraules. El nostre Tirant incansable i la noblesa autòctona la coneixien i la practicaven de forma natural. Amb el pas dels segles i dels anys, la pilota ha esdevingut, finalment, una de les expressions més vives de la nostra cultura popular –amb perdó per la redundància.

Amb aquest ADN, el nostre joc més noble va travessar la línia del temps fins entropessar, a partir dels anys 50 del segle passat, amb una modernització caòtica que va clivellar la continuïtat cultural. La de la pilota i la de la cultura dels valencians en general. Ben mirat, un daltabaix econòmic i sociocultural que va recloure, per exemple, la nostra llengua a la vida rural i la perifèria social. El mateix daltabaix que va ferir quasi de mort la pràctica de la pilota. La lleialtat de les classes subalternes – especialment als pobles, ciutats i llogarets més o menys al marge d’aquella modernització– va convertir la pilota i la llengua en les expressions més explícites de la resistència cultural davant de l'estandardització adotzenada d’aquella modernització.

En aquest context, com caigut del cel, va vindre al món Paco Cabanes i Pastor, fa vora seixanta anys al poble del Genovés (la Costera). Un xicot, germà de Pepe i de Carme, que va aprendre a raspar al carrer com qui aprén a respirar. Un xicot que, de poble en poble, sempre xafant les lloses justes, es convertiria en el millor jugador de pilota de tots els temps. Una condició que, de rebot, el va elevar a sant patró de la nostra processó laica. Efectivament, la superioritat esportiva i la seua proximitat humana l’han convertit, sense buscar-ho, en la figura pública més reconeguda dels valencians de totes les condicions, blaus i rojos.

Personalment, no m'agraden els ídols ni estic a favor de les deïficacions. Però, en un país desvertebrat fins a la fatiga, el nom esportiu de Paco, el Genovés, ha esdevingut el símbol col·lectiu més unitari del país, un ídol a tocar de mans. Va ser, en la seua joventut, el providencial salvador d'un joc (i un esport) que malvivia sense alè. Quinze a quinze, entre trinquets i carrers, jugant-la a l’aire o buscant l’encaix, el Genovés ha dibuixat una croada tenaç per la dignitat de la pilota en totes les seues modalitats. Sense Paco, el Genovés, la pilota hauria tingut una història diferent. I nosaltres, els valencians, no seríem exactament els mateixos. Agraïts, per sempre, Paco.
 

Genovés, en la seua etapa com a jugador professional. Foto: FPV.

      Toni Mollà