elmusa

L’últim de la tribu


El passat dissabte dia 1 d'Octubre es retirà Víctor de Pelayo, el darrer professional de l'escala i corda d'aquest carrer que dóna nom al trinquet. Víctor, com abans Pedro, Tino, Solaz o Grau, Fredi o el mateix Rovellet, pertanyia a l'únic barri de València en què encara eixien pilotaris. L'única explicació a aquest fenomen, era, com és obvi, la proximitat del trinquet, que feia que alguns xiquets encuriosits entraren i es mimetitzaren amb el joc, talment com els xiquets del Genovés, de Murla o de Massalfassar. Víctor, que es vestí de blanc als 15 anys, com ho comencen a fer les figures, ha estat un jugador elegant que dibuixava els quinzes, sobretot fent els caps, el dau i jugant-la de rebot. Els seus colps, la seua tècnica, demostraven els anys de dedicació a un ofici, a un treball que no era altre que el de pilotari.

Amb l'adéu de Víctor els trinquets, i sobretot Pelayo, es queda sense cap jugador del barri, llevat dels feridors Pedrito o Miguelíin, que encara estan en actiu. Ser un jugador de Pelayo en el circuit professional de l'escala i corda tenia el seu mèrit, si més no, tenint en compte que la pilota ha desaparegut de les grans poblacions valencianes. Llevat d'Oliva (la Safor) la pilota no deixa de ser una anècdota nostàlgica en les ciutats valencianes, un component malenconiós que rememora un paradís perdut, un passatge pretèrit, una realitat en què la pilota resta gairebé museïtzada exhibint-se en celebracions històriques, festes i d'altres esdeveniments en què s'empra com a emblema reivindicatiu d'una identitat, d'una crida a la tradició.
 

Víctor. Fotografia: Museu de la Pilota del Genovés 
 
Tot i això, el trinquet de Pelayo, al bell mig del cap i casal, de vora de l'estació del Nord, continua i continuarà bategant, però ara sense cap jugador que el represente, sense cap pilotari de la casa. Víctor, a qui la càtedra, sempre tan crítica, li retreia que li faltava jugar per davant, ha deixat de ser el darrer producte de la factoria perquè amb la seua retirada desapareixen els jugadors de Pelayo. Com si es tractés d'una subespècie extingida ja no hi ha cap germen perquè la reproducció continue.
 
I és que els canvis en aquestes darreres dècades en la societat valenciana on més es deixa notar és en els barris cèntrics del cap i casal. No debades en el carrer de Pelayo ja duen cinc anys celebrant l'any nou xinès amb una cavalcada multitudinària. A hores d'ara el barri és un gresol d'immigrants, sobretot xinesos i llatinonamericans com ho delaten les botigues i serveis que hi ha per tot arreu. El trinquet, de fet, ha quedat completament aïllat, engolit per una cultura global que no discrimina amb les pràctiques locals i això equival al fet que molta gent al cap i casal tinga interés en conèixer l'esmentada festa xinesa, mentre el trinquet, en canvi, roman com una pràctica autòctona fossilitzada que no desperta el més mínim interès en els habitants de la capital del Túria. Víctor era l'últim que quedava en la tribu.

       Víctor Durbà