Crònica final, desafiament al futur
Sergi Durbà / Vila-real.
Les càmeres de PilotaViu retraten tots els aspectes del nostre esport. Foto: Lluís Llapissera.
Particularment, tenia moltes ganes de veure les maneres de Lluís de la Vega, un jugador d’Almussafes envoltat sovint d’una aureola d’estilista que fa les delícies dels aficionats. I la veritat és que no és per a menys. Pilotaire amb dues mans, fa la sensació de no immutar-se cada vegada que roda la vaqueta, amb una elegància exquisida, sense despentinar-se pràcticament. Alguns aficionats, en aquest sentit, ho expressen clarament: “Ho fa molt fàcil”; “Ni sua”... I és cert, a cada crit de Bueno, a cada carrera, a cada bufit i a cada palmada del de Meliana, ell respon sense moure’s pràcticament d’una quadrícula de llosa, sempre per davant, amb recursos sensacionals i de manual: per dalt, per baix, amb l’esquerra, amb la dreta, de rebot, de volea, de carxot, de butxaca, amagant, buscant...
En definitiva, manant amb una autoritat que fa preveure el que ja és una realitat: de la Vega és un prodigi, un pilotaire de formes refinades que ha vingut per a quedar-se. M’agrada, doncs, que aquesta última crònica per a PilotaViu l’haja tingut com a protagonista. A ell, i també a Bueno, clar, dos joves valors, dels que es diuen de la nova fornada, valencians de l’Horta i de la Ribera del Xúquer, seriosos de formes i amables en el tracte. Com ha de ser! Amb la partida conclosa li fem saber a de la Vega que ja no hi haurà més cròniques de PilotaViu. “Una llàstima”, respon. Ho és, clarament. Però bé, al marge de les digressions i d’un projecte editorial fracassat i caigut en desgràcia per diferents circumstàncies, sobrevola un altre fet: en les seues mans, i en les mans de tots els altres pilotaires que breguen entre la precarietat d’un món que els esmuny, resideix el fet de situar la pilota valenciana en el lloc que li correspon. I això no és que siga difícil, no, això només està a l’abast dels qui lluiten i es desviuen per les belleses, les quimeres i les interioritats d’un joc viu i arrelat a les entranyes d’aquest raconet del país. Un respecte!
Doncs sí, aquesta serà l’última, l’última crònica, almenys en un mitjà com PilotaViu que s’acomiada amb el cant del gori-gori i sense solució de continuïtat. Tot un plaer haver estat partícip del projecte, certament. Quatre anys de col·laboracions esporàdiques i constants que han finalitzat a mode de lenta agonia un 30 de desembre de 2018 en el trinquet de Vila-real, una canxa de les que resisteixen encara les envestides de la modernitat i que es troba al bell mig d’una comarca amb solera que ha donat algunes de les més velles i respectades glòries de l’escala i corda, cas d’Antoniet d’Almassora o el mateix Pepe Mezquita, actual trinqueter i marxador. La plana de Castelló.
La càmera de Lluís Llapissera, company i amic, retrata els diferents moments d’una partida que resulta especial per diferents motius, el primer perquè, en efecte, es tracta de l’última que editarà el digital que tantes bones vesprades de pilota ens ha regalat; el segon perquè és un mà a mà entre dos joves pilotaris com Lluís de la Vega i Víctor Bueno; i el tercer, perquè es confirma que aquests envits, aquests acords econòmics entre aficionats batejats com a desafíos aporten molts estímuls a la pilota i animen com cap altre l’escala dels trinquets. Resultat final: De la Vega 60, Víctor 35. Trinquet pràcticament ple i espectacle gustós de veure a càrrec de dos jugadors que adquireixen rols diferents en el seu particular dia a dia. De la Vega, de fet, és un rest format en la modalitat de frontó que ja demana pas entre els més grans. I Bueno juga sovint de punter i de mitger. Es tracta, per això, d’un pilotaire solvent i tenaç que no dóna cap pilota per perduda. Un jugador rocós però que al remat no pot fer gran cosa davant la classe i la categoria que atresora el seu oponent, un escaleter talentós que meravella en cada pilotada, destinat segons els més entesos a marcar una època. Això clar, sempre que les condicions d’un món precari com el de la pilota li ho permeten. Perquè aquesta és la dura realitat a què s’enfronten els pilotaires d’avui, per desgràcia.
La càmera de Lluís Llapissera, company i amic, retrata els diferents moments d’una partida que resulta especial per diferents motius, el primer perquè, en efecte, es tracta de l’última que editarà el digital que tantes bones vesprades de pilota ens ha regalat; el segon perquè és un mà a mà entre dos joves pilotaris com Lluís de la Vega i Víctor Bueno; i el tercer, perquè es confirma que aquests envits, aquests acords econòmics entre aficionats batejats com a desafíos aporten molts estímuls a la pilota i animen com cap altre l’escala dels trinquets. Resultat final: De la Vega 60, Víctor 35. Trinquet pràcticament ple i espectacle gustós de veure a càrrec de dos jugadors que adquireixen rols diferents en el seu particular dia a dia. De la Vega, de fet, és un rest format en la modalitat de frontó que ja demana pas entre els més grans. I Bueno juga sovint de punter i de mitger. Es tracta, per això, d’un pilotaire solvent i tenaç que no dóna cap pilota per perduda. Un jugador rocós però que al remat no pot fer gran cosa davant la classe i la categoria que atresora el seu oponent, un escaleter talentós que meravella en cada pilotada, destinat segons els més entesos a marcar una època. Això clar, sempre que les condicions d’un món precari com el de la pilota li ho permeten. Perquè aquesta és la dura realitat a què s’enfronten els pilotaires d’avui, per desgràcia.
Les càmeres de PilotaViu retraten tots els aspectes del nostre esport. Foto: Lluís Llapissera.
Particularment, tenia moltes ganes de veure les maneres de Lluís de la Vega, un jugador d’Almussafes envoltat sovint d’una aureola d’estilista que fa les delícies dels aficionats. I la veritat és que no és per a menys. Pilotaire amb dues mans, fa la sensació de no immutar-se cada vegada que roda la vaqueta, amb una elegància exquisida, sense despentinar-se pràcticament. Alguns aficionats, en aquest sentit, ho expressen clarament: “Ho fa molt fàcil”; “Ni sua”... I és cert, a cada crit de Bueno, a cada carrera, a cada bufit i a cada palmada del de Meliana, ell respon sense moure’s pràcticament d’una quadrícula de llosa, sempre per davant, amb recursos sensacionals i de manual: per dalt, per baix, amb l’esquerra, amb la dreta, de rebot, de volea, de carxot, de butxaca, amagant, buscant...
En definitiva, manant amb una autoritat que fa preveure el que ja és una realitat: de la Vega és un prodigi, un pilotaire de formes refinades que ha vingut per a quedar-se. M’agrada, doncs, que aquesta última crònica per a PilotaViu l’haja tingut com a protagonista. A ell, i també a Bueno, clar, dos joves valors, dels que es diuen de la nova fornada, valencians de l’Horta i de la Ribera del Xúquer, seriosos de formes i amables en el tracte. Com ha de ser! Amb la partida conclosa li fem saber a de la Vega que ja no hi haurà més cròniques de PilotaViu. “Una llàstima”, respon. Ho és, clarament. Però bé, al marge de les digressions i d’un projecte editorial fracassat i caigut en desgràcia per diferents circumstàncies, sobrevola un altre fet: en les seues mans, i en les mans de tots els altres pilotaires que breguen entre la precarietat d’un món que els esmuny, resideix el fet de situar la pilota valenciana en el lloc que li correspon. I això no és que siga difícil, no, això només està a l’abast dels qui lluiten i es desviuen per les belleses, les quimeres i les interioritats d’un joc viu i arrelat a les entranyes d’aquest raconet del país. Un respecte!
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari