Fem Pilota - Capçalera

Sabies que al lloc que ocupen les Corts Valencianes hi havia un trinquet?

Sabies que en 1798 hi havia un trinquet a València denominat el Trinquet de la Raqueta i que es trobava ubicat en el lloc que ocupen hui els jardins de l'actual seu de les Corts Valencianes

Sabies Què?

Recaredo i Victor Agulló.
 
Molt pocs són els documents que mostren l'estat del joc de pilota a finals del segle XVIII i principis del XIX. Sí se sap, en canvi, que en la València renaixentista el joc de pilota estava en mans de la noblesa i que es jugava en els carrers, i en nombrosos trinquets amb què comptava el cap i casal i altres localitats. Sempre en aquest sentit s'evoca el text dels Diàlegs de Joan Lluís Vives. També és notori que el segle XVIII va suposar un dur colp per a l'economia valenciana (la guerra contra els Borbó) i que molts nobles van preferir dansar el minuet en els balls de saló que suar la samarreta als trinquets.

El trinquet del reportatge es va alçar en un jardí que hui dia serveix de recreació als representants del poble valencià. Un autèntic edèn on en l'actualitat se serveixen esplèndids canapès i que en el passat va escoltar les paraules d'ànim que un públic aristocràtic dedicava als jugadors valencians o als vinguts d'altres regions i països. Aquest trinquet era conegut amb el nom de La Raqueta i es trobava situat a esquena de la Casa dels Ducs de Gandia. La seua existència suposa una doble novetat.

En primer lloc en els llibres publicats fins a la data no s'havia trobat cap referència d'aquesta instal·lació i per una altra la seua denominació indica clarament que es jugava amb raqueta, la qual cosa suposa una autèntica novetat perquè de sempre s'havia dit que a València es jugava a mà. El joc amb raqueta en un trinquet és típic de França, país que en el segle XVI comptava amb centenars de persones que vivien de la fabricació de raquetes i pilotes.
 
És el Diari de València del dimecres 31 de gener de 1798, en la pàgina 121, el que facilita una preciosa i detallada descripció de la ciutat de València, i allí es fa referència als trinquets amb què comptava la ciutat en eixes dates. La Casa dels Ducs de Gandia es va conéixer des de principis del segle XX amb el nom de Palau de Benicarló al ser adquirit en 1905 per Juan Pérez Sanmillán y Miguel, senador i president del Consell d'Obres Públiques, casat amb la senyora Emilia Fontanals y Pujals.
 
De la família dels Borja
 
Aquesta imponent residència data del segle XIV quan la van manar edificar la família dels Borja. Aquesta família en els segles XVI i XVII va exercir un paper crucial tant en l'antic Regne de València com en els estats pontificis. Aquest palau va passar per diverses vicissituds al llarg del segle XIX, entre elles la de ser fàbrica de sedes. A principis del segle XX va ser habilitat com a residència per als reis d'Espanya. En 1937 va servir de seu al govern de la II República. Posteriorment es va condicionar perquè pernoctara en una de les seues visites el llavors cap de l'estat, Francisco Franco. En 1976 es va instal·lar allí la Direcció Provincial del Movimiento i en 1984 es va convertir en seu de les Corts Valencianes.

En 1798 este palau era propietat de María Josefa Pimentel i Téllez, comtessa-duquessa de Benavente i de Gandia, casada amb el duc d'Osuna. Aquesta família posseïa un alt estatus social, i les seues relacions amb la noblesa espanyola i la francesa eren molt intenses.

D'ací que el trinquet amb què van adornar el seu jardí no seria un trinquet com els altres dos ja existents en la ciutat. Uns trinquets on es jugava a mà, les apostes eren freqüents, l'entrada estava oberta al públic, i a més a més els beneficis anirien a parar a entitats religioses.

El trinquet de la Raqueta estava destinat a l'entreteniment personal i al dels convidats d'aquesta família, tots ells d'alt llinatge. La presència d'aquest espai esportiu va desaparèixer en quant es va produir la venda del palau, fet que va succeir amb el final de les guerres contra Napoleó i l'arribada d'un nou propietari.

Comentaris

Josep V Martínez Llanera
2.

Ja ho vam comentar quan parlàvem dels trinquets de Xàtiva en el segle XVIII, es va construir un trinquet que durant un temps s'anomenava Trinquete de pala de la Alameda. Però en el cas de Xàtiva, crec que la quantitat de pales i de pilotes de pala que l'Hospital de Xàtiva, administrador dels trinquets, va comprar en aquells anys, ens fa pensar que el joc no era exclusiu de la noblesa.


Recaredo i Víctor, la pala és el mateix que la raqueta?

Rafael això és com tot Beneixida
1.
Es cert que els rics tambe sabien jugar i que allò del joc directe al final queda per a la gent de baix... Però el més potent d'aquest joc no es donava a les cuatre parets d'una construcció que intentava emular lo que era una evidència: que tota tradició fou sempre una novetat al seu temps.
Per a nosaltres el més important d'aquest joc fou la seua popularització. Que es qui a la fi ha mantes aquest joc fins el moment. Fou la gent la que va resoldre aquesta novetat i la necessitat de renegociar els estatus donats per la vida feu la resta (joc profund). Fou el joc no l'esport el lque li dona la vida no el decret.
Sembla que l'honorabilitat que constantment es busca del joc no te la potencia per a ficar se solament en el poder que representa hi ha molt mes ahi que falta retreure i escodrinyar.

Molt hi ha que retreure històricament pera sostenir un imaginari que viu ja en altres temps. Si preguntarem quants polítics han tocat la piloteta.. Oh mes fàcil quants han anat a vorer una partida sabríem que l'espectre es part del que tenim en aquest joc que "encara" queda viu com a expressió cultural "viva" en alguns pobles del territori valencià-lluny molt lluny de senyorets, nobles i futurables-. Com ha estat sempre amb pilota o sense ella.

Comenta aquest article