Víctor Iñúrria: «Som la pilota valenciana i no hem d'abaixar mai el cap davant ningú»
Víctor Iñurria Montero (València, 1939) sempre ha estat allà. Hi ha una expressió que s'ha dit sempre, aquella que diu que la pilota és un esport «molt nostre», però el que realment defineix a la pilota és que és «molt seua».
I Iñúrria sempre ha estat a mà. Ell en sap molt, d'este esport singular. I com que estava a la vora, doncs sempre se l'ha consultat quan feia falta, però tampoc s'havia preocupat ningú de preguntar-li massa coses. En esta entrevista hem deixat coses al tinter, però és sa fer exercicis de memòria de tant en tant.
Víctor Iñúrria, valencià i navarrés, russafer i elianer. Testimoni de luxe i memòria d'elefant d'un esport tan nostre, tan de tots i tan seu, tan particular. Fem nostres les seues paraules: som la pilota i no hem d'abaixar el cap davant ningú.
Francesc Fort / València.
- Víctor Iñúrria naix a València el 1939. Com va entrar en contacte amb la pilota?
En aquella època de penúries i carències, anys 40 del segle XX, anys de postguerra, els homes de l’horta solien dedicar alguns moments de lleure a jugar a llargues, i jo primer els veia amb fruïció i després feia puntetes, com ells deien, tirant-li de vegades a la piloteta.
També, quan tenien ocasió jugaven a allò que deien pareteta, és a dir a frontó d’una sola paret, i com que mon pare era un bon jugador i força aficionat, jo vaig començar a pegar-li, amb molta gana, en aquell ambient de forma i manera que, en estudiar el batxiller als anys 1956 i 1957, vaig participar als campionats escolars, arribant a ser campió de València, cosa que en aquella època, no quedava reflectit enlloc, per a la meua insatisfacció.
Les finals les jugàvem al frontó de Benimar, (Platja de Natzaret), i després vaig continuar jugant com a aficionat fins als 40 anys, que fou la darrera vegada que ho vaig fer, als frontons d’una urbanització a la platja de Puçol.
-A principis dels 80 naix la Federació de pilota valenciana, en separar-se de la Federació Espanyola de Pilota Basca. Com va ser el naixement?
Des de l’any 1.982, un grup d’amics aficionats a la pilota ens reuníem a dinar, cada dijous, al voltant d’una taula que solia presidir un advocat laboralista de fonda afició a la pilota valenciana, el nom del qual era Manuel del Hierro.
Un dia, entre tots, em varen acorralar i dient-me, que em consideraven persona amb coneixements adients per tal de presidir la Federació de Pilota Valenciana, que tractaven d’organitzar, basant-se en el decret que permetia configurar federacions en aquelles autonomies que tingueren un esport propi, no havent de dependre de la centralitzada Federació de Pilota Nacional (ja no els venia bé dir-la Basca).
I Iñúrria sempre ha estat a mà. Ell en sap molt, d'este esport singular. I com que estava a la vora, doncs sempre se l'ha consultat quan feia falta, però tampoc s'havia preocupat ningú de preguntar-li massa coses. En esta entrevista hem deixat coses al tinter, però és sa fer exercicis de memòria de tant en tant.
Víctor Iñúrria, valencià i navarrés, russafer i elianer. Testimoni de luxe i memòria d'elefant d'un esport tan nostre, tan de tots i tan seu, tan particular. Fem nostres les seues paraules: som la pilota i no hem d'abaixar el cap davant ningú.
Francesc Fort / València.
- Víctor Iñúrria naix a València el 1939. Com va entrar en contacte amb la pilota?
En aquella època de penúries i carències, anys 40 del segle XX, anys de postguerra, els homes de l’horta solien dedicar alguns moments de lleure a jugar a llargues, i jo primer els veia amb fruïció i després feia puntetes, com ells deien, tirant-li de vegades a la piloteta.
També, quan tenien ocasió jugaven a allò que deien pareteta, és a dir a frontó d’una sola paret, i com que mon pare era un bon jugador i força aficionat, jo vaig començar a pegar-li, amb molta gana, en aquell ambient de forma i manera que, en estudiar el batxiller als anys 1956 i 1957, vaig participar als campionats escolars, arribant a ser campió de València, cosa que en aquella època, no quedava reflectit enlloc, per a la meua insatisfacció.
Les finals les jugàvem al frontó de Benimar, (Platja de Natzaret), i després vaig continuar jugant com a aficionat fins als 40 anys, que fou la darrera vegada que ho vaig fer, als frontons d’una urbanització a la platja de Puçol.
-A principis dels 80 naix la Federació de pilota valenciana, en separar-se de la Federació Espanyola de Pilota Basca. Com va ser el naixement?
Des de l’any 1.982, un grup d’amics aficionats a la pilota ens reuníem a dinar, cada dijous, al voltant d’una taula que solia presidir un advocat laboralista de fonda afició a la pilota valenciana, el nom del qual era Manuel del Hierro.
Un dia, entre tots, em varen acorralar i dient-me, que em consideraven persona amb coneixements adients per tal de presidir la Federació de Pilota Valenciana, que tractaven d’organitzar, basant-se en el decret que permetia configurar federacions en aquelles autonomies que tingueren un esport propi, no havent de dependre de la centralitzada Federació de Pilota Nacional (ja no els venia bé dir-la Basca).
En fer-me càrrec de la naixent Federació, tan sols disposava d’un document, un ofici de la Generalitat, al qual deia que jo era el President, però, no tenia assignació econòmica, tret dels miracles que el Conseller d’Esports tractava de dur a terme per ajudar una miqueta.
Iñúrria, Genovés i Toni Mollà, 1994.
-Quines coses no existien a principis dels 80 que hui en dia ens semblen normals?
Són moltíssimes perquè com va dir el malaurat Llorenç Millo, la pilota creixia salvatge i amb tot el vigor de la força natural, però amb el desequilibri de no voler que ningú la condicionés.
A Madrid, els esforços dels presidents de la Delegació a València de la Federació de Pilota Nacional, servien de ben poc, perquè ells ni valoraven ni coneixien degudament el nostre joc, i pràcticament la cosa quedava a nivell molt local, sense aportar-li la qualitat i categoria que li pertocava, com a anècdota bastant negativa, puc dir que, una vegada en marxa la Federació, ens digueren que dins el paquet que havien rebut de Madrid, hi havia unes coses per la pilota valenciana, i amb gran sorpresa, disgust i somriure general, vàrem comprovar que n’eren unes pales per jugar a frontó a pala, les quals els hi vàrem dir que se les quedaren per a ells, donat que a nosaltres, de res ens servien.
Una de les coses per les quals em puc sentir ben satisfet fou el fet de crear el Comité de Frontó Valencià, malgrat que algun periodista va dir al seu moment que això "no era pilota valenciana", però gràcies a homes del frontó curt amb Rebot que s’implicaren amb força ho vàrem homologar, com a part integrant de les nostres modalitats, i ara vull agrair públicament a aquells homes l’entrega, barata res, que aportaren.
Són moltíssimes perquè com va dir el malaurat Llorenç Millo, la pilota creixia salvatge i amb tot el vigor de la força natural, però amb el desequilibri de no voler que ningú la condicionés.
A Madrid, els esforços dels presidents de la Delegació a València de la Federació de Pilota Nacional, servien de ben poc, perquè ells ni valoraven ni coneixien degudament el nostre joc, i pràcticament la cosa quedava a nivell molt local, sense aportar-li la qualitat i categoria que li pertocava, com a anècdota bastant negativa, puc dir que, una vegada en marxa la Federació, ens digueren que dins el paquet que havien rebut de Madrid, hi havia unes coses per la pilota valenciana, i amb gran sorpresa, disgust i somriure general, vàrem comprovar que n’eren unes pales per jugar a frontó a pala, les quals els hi vàrem dir que se les quedaren per a ells, donat que a nosaltres, de res ens servien.
Una de les coses per les quals em puc sentir ben satisfet fou el fet de crear el Comité de Frontó Valencià, malgrat que algun periodista va dir al seu moment que això "no era pilota valenciana", però gràcies a homes del frontó curt amb Rebot que s’implicaren amb força ho vàrem homologar, com a part integrant de les nostres modalitats, i ara vull agrair públicament a aquells homes l’entrega, barata res, que aportaren.
En l'actualitat, Iñúrria continua participants a congressos. Foto: Ulisses Ortiz.
- També coincideix amb l’entrada de la FPV a la CIJB, entitat que data del 1928. Com va ser este procés que culmina el 1992?
Cap a l’any 1987, al costat de ma casa, a L’Eliana, vivia un senyor, una filla del qual vivia a Bèlgica. Un dia, el gendre del tio Santiaguet, que així es deia el veí, em va preguntar per la marxa que duia el tema de la pilota, cosa que em va sorprendre donat que ell vivia prop de Brussel·les. En preguntar-li la raó del seu interés, em va dir que ell seguia els campionats de joc al llarg que es feien en aquelles terres, joc que ells anomenaven balle pelote i jeu de paume.
José Luis López va pagar una expedició amb un grapat de jugadors, que varen organitzar des de Godelleta, i anaren a aquelles terres on es varen assabentar de l’existència d’una Confederació del Jeu de Paume, amb seu a Brussel·les, comprometent-se a organitzar una possible visita a les nostres terres d’una delegació d’ells.
-Amb poc de temps, la FPV es consolida com el referent dins de la CIJB. El final del teu mandat coincideix amb el Primer Congrés Internacional i la Carta de València. Què va suposar tot això?
Sembla que l’exemple organitzatiu de la FPV fou una empenta per als europeus i això feu que després d’algunes desplaents “jugades” que haguérem de patir i inclús més d’un entrebanc, assumiren que la propera Junta Europea hauria de residir a València, oferint-me els holandesos i italians que em fera càrrec de la presidència, però raons molt personals em feren no acceptar.
Malgrat tot, en haver dit que no em presentaria a la reelecció, vaig pensar que l’esforç que tots nosaltres havíem fet, hauria de quedar reflectit en alguna cosa amb forta personalitat, i se’m va acudir organitzar el Primer Congrés Mundial de Pilota a Mà, el qual fou una sorpresa tant per a les autoritats com inclús per al món pilotaire que em preguntaven amb un cert sarcasme: Com va el teu Congrés?
Hi assistiren, amb gran sorpresa general, països d’Europa i Amèrica així com el representant de les modalitats canàries del pelotamano, i en finalitzar vaig demanar que tot allò fet, pactat i decidit, quedés reflectit en un document, que tots acceptaren i signaren constituint la coneguda Carta de València, origen i empenta dels campionats europeus i mundials posteriors.
La delegació valenciana en la inauguració del trinquet argentí de San Juan.
-En aquell congrés hi havien països europeus i americans, però sembla que la CIJB tira més cap a Europa que no Amèrica. Perquè creus que passa això?
Com que no estic immers en la problemàtica política, social i federativa, i mai ningú no m’ha demanat opinió, malgrat haver-me oferit a tots els presidents posteriors, per tal d’aportar allò que estigués a les meues mans, desconec quina és la problemàtica actual.
Mentrimentres José Luis López puga sostenir les confrontacions, ajudant econòmicament, les coses aniran rutllant, més bé o no tant, però penseu que per contra, els països americans estan bastant lluny i els desplaçaments i l’estança a Europa val molts diners, havent sigut jo testimoni de molts bons jugadors d’aquelles terres als quals vindre els hi ha costat sacrificis econòmics ben grans, per no tindre les ajudes reals necessàries, mentrimentres que a Europa hi ha inclús alguna Federació que compta amb el suport d’algun banc.
-Ara toca pressionar-te un poquet: la de pilota és l’única selecció valenciana que competeix a competicions internacionals de màxim nivell. Com va ser este naixement? Perquè a diferència dels bascos, on hi ha selecció espanyola i francesa, ací competim baix bandera valenciana?
Aquest tema hauria de respondre’s amb un estudi antropològic i polític de la nostra problemàtica, perquè el famós centralisme de la Federació de Pilota Nacional, no ens va permetre aclarir les coses.
Quan per fi haguérem d’anar a jugar a França, per disputar el Campionat Europeu, ens trobàrem que la Generalitat no sabia quina era la nostra representativitat, i jo vaig tindre una reunió, personal, amb el Director General d’Esports, qui en parlar del tema em digué que el Consell Superior d’Esports tan sols reconeixia la Federació Nacional i per tant nosaltres no podríem anar amb la bandera d’Espanya, ni representant-la.
Jo li vaig tractar de fer comprendre, que si havíem aconseguit esqueixar-nos de la Nacional de Madrid i havíem treballat per la nostra Pilota, arribant inclús a aquell moment organitzant o disputant un Campionat Europeu, reclamàvem el dret a tindre personalitat pròpia i representar València i el seu joc/esport.
El director es trobava descol·locat i em va dir que faria una consulta específica, però faltant molt pocs dies per anar-nos-en, encara res no en sabia, perquè segons manera aquells centralistes passaven de nosaltres, fins que en el darrer moment es va rebre un document al qual ratificaven la no representativitat de la nostra selecció, com a espanyola, cosa que em va dur a preguntar-li: Però sí que representem a València, no?
Ell es va torbar una miqueta i en veure’s, tal vegada, sensiblement arraconat, em va dir, és clar, tira endavant, i així fou com la nostra Federació representà a València i les altres federacions representaren els seus països.
Com que no estic immers en la problemàtica política, social i federativa, i mai ningú no m’ha demanat opinió, malgrat haver-me oferit a tots els presidents posteriors, per tal d’aportar allò que estigués a les meues mans, desconec quina és la problemàtica actual.
Mentrimentres José Luis López puga sostenir les confrontacions, ajudant econòmicament, les coses aniran rutllant, més bé o no tant, però penseu que per contra, els països americans estan bastant lluny i els desplaçaments i l’estança a Europa val molts diners, havent sigut jo testimoni de molts bons jugadors d’aquelles terres als quals vindre els hi ha costat sacrificis econòmics ben grans, per no tindre les ajudes reals necessàries, mentrimentres que a Europa hi ha inclús alguna Federació que compta amb el suport d’algun banc.
-Ara toca pressionar-te un poquet: la de pilota és l’única selecció valenciana que competeix a competicions internacionals de màxim nivell. Com va ser este naixement? Perquè a diferència dels bascos, on hi ha selecció espanyola i francesa, ací competim baix bandera valenciana?
Aquest tema hauria de respondre’s amb un estudi antropològic i polític de la nostra problemàtica, perquè el famós centralisme de la Federació de Pilota Nacional, no ens va permetre aclarir les coses.
Quan per fi haguérem d’anar a jugar a França, per disputar el Campionat Europeu, ens trobàrem que la Generalitat no sabia quina era la nostra representativitat, i jo vaig tindre una reunió, personal, amb el Director General d’Esports, qui en parlar del tema em digué que el Consell Superior d’Esports tan sols reconeixia la Federació Nacional i per tant nosaltres no podríem anar amb la bandera d’Espanya, ni representant-la.
Jo li vaig tractar de fer comprendre, que si havíem aconseguit esqueixar-nos de la Nacional de Madrid i havíem treballat per la nostra Pilota, arribant inclús a aquell moment organitzant o disputant un Campionat Europeu, reclamàvem el dret a tindre personalitat pròpia i representar València i el seu joc/esport.
El director es trobava descol·locat i em va dir que faria una consulta específica, però faltant molt pocs dies per anar-nos-en, encara res no en sabia, perquè segons manera aquells centralistes passaven de nosaltres, fins que en el darrer moment es va rebre un document al qual ratificaven la no representativitat de la nostra selecció, com a espanyola, cosa que em va dur a preguntar-li: Però sí que representem a València, no?
Ell es va torbar una miqueta i en veure’s, tal vegada, sensiblement arraconat, em va dir, és clar, tira endavant, i així fou com la nostra Federació representà a València i les altres federacions representaren els seus països.
Eusebio, Xatet II i Pepet a Pelayo, amb Víctor Iñúrria.
-El teu mandat coincideix amb el moment de major nivell de Paco, el mite que va reviscolar la pilota quan tot indicava que anava a la baixa. Quina salut tenia la pilota aleshores? Quin índex d’assistència hi havia als trinquets?
En aquells moments l’assistència, tret de partides molt assenyalades, no era bona, i anava arrossegant-se pels trinquets portada per la monotonia i la curta mentalitat de molts aficionats, que deien que, mentrimentres hi hagués una partideta on poder anar a jugar-se uns durets, “La pilota anava bé”.
Paco fou el ferment, el rent que va fer créixer una bona colla de jugadors en molts pobles i molt especialment en el seu, donat que fou l’aliment i referent per als joves, cosa que des la Federació sempre li vam agrair i jo personalment, sempre li he mostrat la meua amistat més íntima, esportiva i personal.
-Es va perdre aquella oportunitat per a modernitzar l’esport?
El concepte de Modernitzar és molt difús, perquè cadascú dels “Doctors” que sobre el tema opinen, tots carregats de raons, defenen la seua opinió i solució. Les característiques del Joc no ajuden massa, perquè la visibilitat de la possible publicitat és bastant limitada. Mentrimentres que nosaltres sols tenim algunes firmes, propietat de gent molt aficionada personalment, que es sacrifiquen dins les seues possibilitats, i una gran colla d’aficionats que donen el millor de cadascú.
Per altra banda la professionalització del Joc als Trinquets, ha perdut, i segueix perdent, l’oportunitat d’edificar trinquets als quals la paret de vidre estiga al costat contrari de les escales, de forma que puguen cabre més de 2.000 persones perfectament ubicades, amb una visió de totes i cadascuna de les jugades, sense punts morts, sense cap perill, amb una gran possibilitat de transmissió televisiva de totes les jugades, etc, i les noves instal·lacions bastides s’han encabotat en fer la paret de vidre, darrere l’escala, de forma que l’aficionat no veu més d’un 40% dels colps i si parlem del raspall, inclús no pot veure la jugada de la raspada per la careta, tot això em resulta incomprensible, perquè duc avisant-lo des de l’any 1.983 i sembla que sempre n’he parlat al mig del desert, perquè ningú mai no m’ha fet cas.
-Ara sembla que el One Wall siga la solució per a internacionalitzar el joc. Hi ha gent que opina que eres un poc critic amb este punt de vista.
Vull matisar-te que jo no sóc crític amb aquesta modalitat si ens adonem que, és tan nostra que fou la jugada tota la vida a les parets de les esglésies, tanques de fàbriques, parts posteriors de corrals, etc.
Ja em deia el meu mestre Enric Valor, en carta personal que em va dirigir, que al seu poble, Castalla, menuts i majors jugaven a pareteta, i per tant, parlar que el one wall és la gran troballa, em fa, si més no, somriure.
Però mai hem d’oblidar que qui té poder, poder en té, i els saxons amb algunes especificitats que han afegit ens vénen a vendre allò que ja teníem, i que per ser pilota, ja m’agrada, i tot i alçar les mans al cel agraint la meravellosa idea que han tingut, no per això accepte que la nostra pareteta passe a ser segon plat a la taula. Molt bé amb eixa modalitat, però mai deixem de banda la nostra.
-Recentment s’ha publicat un web on has participat, Pilota Didàctica. Com has viscut l’experiència?
La veritat és que es tracta d’una magnífica idea que cal desenvolupar amb tota la força que es mereix, perquè tot allò que servisca per a ensenyar i ajudar (això és la Didàctica) cal que siga benvingut i acomboiat per tots, i així ho vaig dir públicament en l’acte de la Presentació.
Víctor Iñúrria a la presentació de Pilota Didàctica. Foto: Ulisses Ortiz.
-Per finalitzar, una de futur: quines creus que haurien de ser les claus per al món de la pilota en la dècada dels 2020?
No és un tema menor, ni de bon tros, perquè portem anys i panys tractant de trobar el forat pel qual escolar-nos i localitzar el QUÈ i el COM, del nostre futur, havent pogut afermar que cal que la Pilota tinga vida per si mateix i no mitjançant subvencions, com ho fan altres esports, i això comporta el patrocini dels qui amen el Joc valencià per excel·lència, així com la professionalització dels jugadors, els empresaris, els tècnics i molt important, potser allò més necessari, l’ensenyament a les escoles, per tal que els menuts sàpiguen que hi ha molts esports a nivell internacional, però el nostre és el nostre i cal, conrear-lo i empentar-lo.
Fa poc li deia a un amic:
Tu ets conscient d’eixes dones espectaculars, eixes ciutats que deixen bocabadat qui les observa, eixes prestacions econòmiques de les grans potencies, i tu et podries dir, per molt meravelloses que semblen totes eixes, “La meua és la meua i no desmereix ni un punt en la meua estima i sentiment”
Doncs això és el què cal ensenyar als xiquets, perquè no som futbol, ni bàsquet, ni tennis, ni golf, ni rugbi, ni, ni, ni, ...., però som la pilota valenciana i no hem d'abaixar mai el cap davant ningú.
Víctor Iñúrria. Foto: Ulisses Ortiz
*Volem seguir sent el mitjà de referència del nostre esport. Sols amb el vostre suport econòmic podrem continuar informant-vos. Punxa ací i Travessa per PilotaViu, travessa per la pilota valenciana!
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari