Feia molt de temps que Waldo necessitava un homenatge com el que va viure divendres a Piles. Amb tot el món de la pilota posant-se als seus peus, trencant-se les mans aplaudint a qui, per la pràctica totalitat dels aficionats, és el millor jugador de la història del raspall. Ell diu que no era un homenatge. Que simplement era una oportunitat d'acomiadar-se de l'afició, jugant una última partida com a professional. I Waldo aprofità esta última oportunitat per a abraçar el cor de tots els aficionats. Una volta més, l'última volta vestit de blanc. No va defraudar a cap dels presents.

Unes hores abans d'això va ser entrevistat a El Joc del Poble, on va parlar de la seua carrera i dels reptes imminents que té per davant com a nou director esportiu de la Fundació per la Pilota Valenciana. Com diu Iñúrria... «Avant, sempre avant Waldo!»

El Joc del Poble / PilotaViu / Godella.

- 13 d'abril de 2018... per què és este dia la teua retirada de les partides professionals?

 

Bé, jo vaig tindre la mala sort que a finals de 2016 en una partida del dia a dia em vaig lesionar. Ja portava un temps arrossegant unes molèsties però eixe dia va ser per a mi l'últim. Se't queda una miqueta un sabor agredolç, en haver de retirar-te d'una forma prematura, sense tindre-ho planificat ni res. Des d'aquell moment no havia tornat a jugar partides de professionals. Ho vaig intentar, vaig estar uns mesos intentant-ho, però al final veig que no hi ha possibilitats.

 

Ja ho havia donat per perdut, per a mi havia sigut aquella partida la meua despedida. I es va donar l'oportunitat perquè tenim molta relació amb Piles, estem molt vinculats al poble. Van vindre les festeres, que volien fer una partida i volien comptar amb mi. Jo en principi vaig dir que no, perquè no estava vinculat ja al món professional, però clar, quan em van dir que el que volien era un comiat, que fora una cosa bonica... Aleshores no vaig tindre una altra eixida que dir que sí, encantat que em donaren esta oportunitat.

 

 

No, a vore, les coses ixen com ixen. Sí que va haver un moment que hi havia gent que es movia d'una forma informal... Dient «hauríem d'organitzar alguna cosa...». Però jo ho entenc, el temps passa, les coses van gelant-se, tots tenim obligacions i bé, la cosa sembla que es va quedar una miqueta apartada. Però sobretot perquè no és una despedida programada. És normal. El dia a dia ens porta a tots que estes coses potser no les tinguem presents.

 

 

Cadascú és lliure de plantejar-ho de formes diferents. Jo la veritat és que estic molt content del plantejament que s'ha fet i de tota la iniciativa. Cadascú és lliure. No valore que en el seu moment s'hagen fet homenatges a altres jugadors. Realment per a mi esta partida no és un homenatge, és més que res l'oportunitat de poder despedir-me com a professional.

 

 

No, sempre dic que les comparacions amb èpoques anteriors són molt difícils. I poder definir les coses com a "millors" encara és més difícil. Jo he vist jugar a pilotaris que per mi han sigut molt complets, per mi han sigut referents... Però sí que és veritat que als aficionats els agrada comparar jugadors, èpoques diferents, estils... Jo sempre tinc a una persona de referència en el món del raspall, que és Pepito Malonda. Ell va arribar a ser jugador professional amb 14 anys. Jo crec que ningú ha vist més partides de raspall que ell. Perquè continua com a marxador, continua lligat a la pilota... És una institució, i en algunes de les moltes converses que hem tingut sempre em deia que em tenia a mi com un referent. Que el que havia vist en mi no ho havia vist en cap jugador de raspall, i això li ho agraïsc. Per mi és un honor que una persona com Pepito Malonda em puga definir d'eixa forma.
 

 

_{Genovés i Waldo a la Llosa de Ranes. Foto: José Tomé}
 

 

No, no. Damunt als meus inicis tampoc era un jugador que destacara moltíssim. Jo sempre ho dic, i sobretot a la gent més jove, quan els veig jugant en els Jocs Esportius amb molta fam per guanyar. Jo no vaig guanyar cap campionat de Jocs Esportius. Només ens vam classificar una vegada per a una final en infantils i vam perdre fent només dos quinzes. La constància, ser cabut i estar centrat en el treball van fer que als 17 o 18 anys me n'adonara que tenia algunes opcions. Vaig intentar professionalitzar-me al màxim. Crec que vaig ser dels primers dins del raspall que vaig tindre un preparador. Tot això em va fer veure que tenia opcions, i va ser quan va aparéixer la primera Lliga, el primer Individual... Aleshores m'ho vaig creure, i no solament això, sinó que per mi eren somnis que estaven complint-se.

 

Jo no he sigut un jugador amb una pegada diferent de la resta. No he tingut ni la millor treta ni la millor raspada, però crec que he sigut prou complet i segur, tenint una bona raspada, una bona treta, una bona esquerra... Això m'ha fet ser un jugador complet, que a l'hora de jugar un individual tinguera més possibilitats. Als meus inicis també vaig jugar davant, i gràcies a això vaig millorar molt a l'hora de rematar un quinze. Hi ha molts restos que juguen l'Individual i els costa molt acabar el quinze. Recorde a Moltó les primeres voltes que va jugar-lo... Tot suma al llarg de la carrera i et fa més complet com a jugador. He practicat altres modalitats també. Això t'enriqueix a l'hora de jugar a raspall també. Jugar moltes vegades contra trios el que fa és que hages de superar-te dia a dia.
 

 

A vore, esta setmana la gent m'ha recordat partides, campionats... Sí, sí, està molt bé. Això ompli molt el currículum, és molt guapet. Però al final cal quedar-se amb totes les mostres d'estima que em fa arribar tota la gent, abans que en eixos campionats. Al final pots ,tindre el currículum ple, però si no arribes al cor de la gent no serveix de res. En eixe sentit em sent molt recolzat per tots els aficionats. M'ho han demostrat al llarg de la meua carrera, quan he estat lesionat i ara, en esta despedida.

 

Hi ha un moment per a mi fulminant, que és el moment en què guanye el primer Campionat Individual. És com si acabara de creure'm que podia ser professional. Ja portava un parell d'anys entrenant més seriosament en la pilota però per a mi este moment va ser el que em va fer canviar el xip i la visió de la pilota. De fet em vaig centrar molt més. Vaig deixar de banda unes altres qüestions i em vaig centrar molt més. 

 

I després, quan isc al carrer, i encara que ja no jugue de professional, que em pregunten... «Però quan tornes?». Jo els he d'explicar que tinc 40 anys, que el cos ja està molt castigat... Eixa percepció, eixes sensacions per part dels aficionats... Que encara estiguen esperant-me al trinquet, la veritat és que m'ompli molt.
 

 

_{Waldo afronta ara un nou repte com a director esportiu de la Fundació de la Pilota Valenciana. Foto: Ulisses Ortiz}
 

Sé que és complicat, i moltes vegades ho trasllade a la gent. És complicat ser pilotari professional. Has de tindre molta estima i molta paciència, perquè per desgràcia les retribucions econòmiques no són massa grans. S'ha de lluitar molt, a vegades apareixen lesions i això complica molt el ser professional d'una matèria i en este cas, de la pilota. Jo intente transmetre les coses negatives però també les positives. I entre les positives jo crec que ací hi ha futur, pel que fa a jugadors, i hi ha futur amb el plantejament que se li vol donar a la pilota. Necessitem jugadors professionals perquè realment el producte de pilota valenciana professional tinga consistència.

 

La situació és... A vore, complicada tampoc. Entenem que hi ha moltes obligacions, que hi ha moltes idees i projectes, però s'han de marcar les prioritats. Vam entrar el dia 1 d'abril i la prioritat era fer una proposta nova de contracte per als jugadors. Estem treballant en ella perquè en el mes d'abril estiguen els contractes nous. A partir d'ahí hi ha moltes idees. Estem revisant el sistema del rànquing, ja que hi ha coses millorables, a vore si podem treballar en elles. Després estem centrant-nos en el tema de les competicions. Les partides del dia a dia no tenen cabuda en esta societat actual. Però també entenem que no es pot fer un canvi natural d'un dia per a un altre. El que hem plantejat ara, tant a jugadors com a trinqueters, és llevar a poc a poc les partides del dia a dia per a donar més importància a les competicions. 2018 sabem que és un any complicat perquè ja hi havia molts compromisos adquirits, però anem a començar a trencar algunes barres perquè 2019 siga realment l'any del canvi.