elmusa

Elmusa: «La Fundació hauria d'anar encarada als jugadors, després al trinquet i per últim a la gent»

José Maria Garcia Badia «Elmusa» Empresari, aficionat i patrocinador de la pilota

José Maria Garcia Badía, porta la pilota “en la sang”. “Si haguera sigut noruec, m’haguera agradat l’esquí de fons, però com he nascut en Museros m’agrada la pilota”, afirma l'empresari de 'Elmusa'. Va nàixer el 1947, el mateix any que van construir el trinquet de Massamagrell, un dels més importants de l’Horta Nord, on ha anat des de ben menut i on continua acudint, pràcticament cada dimarts, a veure la partida setmanal. Amb la seua empresa, pionera com a patrocinadora al món de la pilota, ha recolzat a moltes de les figures de l’escala i corda, com Àlvaro, Oltra, Mezquita, Soro III o Puchol II.

Ulisses Ortiz i Ricard Sentandreu / Museros.

- Quin va ser el teu primer patrocini?
Diria que vaig ser el primer a posar publicitat en els pantalons d'un pilotari, que serien Àlvaro i Oltra.

- Moltes vegades vas amb Àlvaro als trinquets. Quina relació tens amb ell?
 Ell és com si fóra fill o germà meu. A Àlvaro el vaig ensenyar jo a jugar amb la dreta, que anàvem a Massamagrell i a Museros a practicar.
 

Àlvaro, amb la publicitat de 'Elmusa', buscant una pilota amb la dreta. Foto: Miquel Navarro

- Perquè patrocines la pilota?
És complicat des del moment en què vulgues esperar retorn. Fer una inversió forta és difícil. Jo tinc la satisfacció que els pilotaris porten el nom de la meua empresa, però les furgonetes de l’empresa passegen el nom d'Elmusa per tota Espanya i fan més publicitat.

- També dependrà del tipus d’empresa.
Sí, però en la pilota és difícil perquè hi ha molt pocs llocs on es practique.

- Gràcies a patrocinar la pilota et coneixen?
Sí, i a 'Elmusa', en tots els llocs. Puchol i Soro, que van jugar l'altre dia, porten la publicitat en el pantaló.

- Quin consell donaries als possibles patrocinadors de la pilota?
El que faig jo és perquè m’agrada la pilota. Si jo haguera d’orientar la despesa publicitària que tinc en la pilota perquè tinguera retorn en clients, diria: “s’ha acabat la publicitat”. En el meu cas s’ha d’encarar el suport publicitari sense esperar retorn, i això és complicat, no tot el món està disposat a fer-ho. Però a altres empreses que tenen el consum directe, potser sí que els pot vindre bé.

- Quina és la clau de l’èxit de l’empresa?
Treballar, treballar i treballar. Jo vaig començar a treballar per a Cárnica Roig, que és la que fundà Mercadona, del pare de Juan Roig. Quan tenia 8 o 9 tendes, ja en vaig fer 3 o 4 per a ell, també en Andalusia. Jo tinguí la sort de fer el primer supermercat per a Juan Roig, i a partir d’ací estiguérem 7 o 8 anys que fórem l'únic instal·lador elèctric de Mercadona, però ara hi ha per tota Espanya i hauria de tindre 500 o 600 treballadors.
 

José Maria Garcia davant de la seua empresa. Foto: Ulisses Ortiz

- Què creus que cal millorar en la pilota?
El problema gros és de fons, d'estructura. A banda de les institucions, el problema és de fons. Quan era xicotet ja anava al trinquet de Massamagrell. En aquella època sí que s'omplia el trinquet. La gent estava asseguda en moltes partides fins on està el cercle de ferir, mira si hi havia gent. En les finals del Bancaixa la gent no cabia en els trinquets. Perquè passava això? No hi havia on acudir, no hi havia espectacles, la tele a penes funcionava en blanc i negre, hi havia només dos canals, el joc no estava autoritzat en Espanya i en el trinquet es jugaven diners. La taronja valia diners i a escala de llaurador xicotet es podien jugar 2000, 3000, 5000 duros... segons la seua possibilitat. Aleshores el jugador guanyava diners.
 
Ací a Museros hi havia tres que eren tres fenòmens: Ruiz, el Xato i el Ferreret. Eixos guanyaven diners per a viure bé, tampoc per a fer fortuna. Es mantenien de les propines. Al jugador el contractava el trinquet i en eixos trinquets com Pelayo o Gandia és on més diners s'arreplegava, sobretot de propina. Ara mateix els jugadors no poden viure, perquè a més a més l'agricultura ha anat a terra i els llauradors no poden anar a Massamagrell i pagar 7 o 8 euros, perquè per a ells és molt. A més a més, l'espectador que va a Massamagrell és el mateix que va dissabte a Pelayo i el divendres a Vila-real. El problema és que la gent ha deixat d'anar al trinquet i ja no es juguen quasi diners en les travesses, i així el jugador no té al·licient. El trinqueter li dóna poquet, perquè no arreplega res, fins i tot perd diners.
 
- Creus que si la Generalitat diguera que va a posar 2 milions d'euros s'arreglaria?
 Sí, un poc sí. S'hauria de ficar un gestor al front bo. El més important són els diners i després buscar a la persona adequada, sempre controlant-la. On anirien eixos diners? Principalment a ajudar als jugadors.

- Com veus el naixement de la Fundació?
La Fundació hauria d'anar encarada als jugadors, després al trinquet i per últim a la gent. El problema principal és coordinar tot això perquè acudisca la gent, els trinquets i els jugadors. A través de Val Net es va intentar, però Val Net és una empresa privada, que no és el mateix que una Fundació. 

Si la Fundació s'orienta bé i s'implica als jugadors i als trinqueters i veuen que va a funcionar com toca, jo crec que podria funcionar millor.

- No creus que haurien de plantejar-se canvis com els horaris?
L’esctructura de la pilota és molt tradicional, i és molt difícil de canviar. A Massamagrell tota la vida hi ha mercat el dimarts de matí, que hi ha tres o quatre carrers plens de paradetes. Molta gent de la comarca i fins i tot de Nules, Vila-real o Castelló, venien a Massamagrell, esmorzaven, anaven al trinquet i anaven a veure aficionats jugar a pilota abans de dinar, i a la vesprada a veure pilota professional. Canviar això hauria d'estudiar-se, perquè el motiu és tradicional i canviar-ho ha de ser per alguna cosa que valga la pena.

- La televisió milloraria la situació? 
Eixe és el problema fonamental.Desaparegué la televisió valenciana i es va acabar, perquè havia agarrat auge la pilota, a través de televisar partides, i al final la gent pel carrer parlava de la pilota, encara que no en sabera. La televisió és la font més gran de publicitat que hi ha.
 

El trinquet de Museros es troba en desús. Foto: Ulisses Ortiz
 
- Ací a Museros com està el trinquet?
 Si no vaig jo, no va ningú. Venen els fallers a jugar els diumenges de matí, que fan tres o quatre partides i ja està, no es juga gens. Del poble està Adrian i Enrique però juguen a frontó, al trinquet tampoc, i Adrian haguera sigut un bon jugador.

- I Museros ha sigut un poble de tradició de pilota.
Ací hi ha hagut el millor trio de la història de la pilota en un moment determinat, després ja va eixir Genovés. Però el trio de Ferreret, Ruiz i el Xato eren tres fenòmens, no hi havia ningú que els guanyara.

- En aquella època estava actiu el trinquet?
 No, el trinquet es va construir quan va arribar la democràcia, més o menys. Això que estic dient fa més de 50 anys i eren tres fenòmens. Només queda el Xato, que té l’edat de Rovellet. Antoniet el d'Almassora li va pegar una pilotada a l'ull i es va retirar.

- Si hagueres de destacar una cosa de la pilota, quina seria?
La dificultat de jugar a pilota i lo bonic que és. Per al que ho practica com jo, que no descarte jugar alguna partida més, és com una droga. L’esport més bonic de practicar és el joc de la pilota. L'únic que els envege als pilotaris professionals és que haguera volgut jugar igual que ells, encara que no haguera guanyat una pesseta.

- Jugues darrere o davant?
Darrere. El que vull dir és que jugar a pilota i tornar una pilota que saps que és un poc difícil és una satisfacció molt gran, i si l’has feta quinze ja... (riu). Si Federer haguera vist a Mezquita en Pelayo, fent un rebot d’aquells que la tirava dalt, pensaria: “això com pot ser?”. Això és tècnica pura, i haver mamat la pilota. Jugar bé i jugar com juga ara Quico (Soro III), Pucholet o Àlvaro és molt difícil, s’ha de ser un superdotat per a la pilota. En la pilota si no estàs en el lloc, no li pots donar impuls. Quan estàs falcat i en el lloc tires la pilota on vols.
 

El trinquet de Massamagrell. Foto: Miquel Navarro
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article