Fem Pilota - Capçalera

25 anys de La Pato: «Patrocinem la pilota perquè lliga molt bé amb les cançons que fem en valencià»

La Pato Orquestra

Sixto Ferrero / Castelló de la Ribera.

Fa vint-i-cinc anys que la Pato Daniel puja i volta pels escenaris i entaulats, coberts i encoberts, de pobles, viles i ciutats del País Valencià. Són, o representen, una gran part de l’ànima de les festes locals, populars i majors. A més, són “la primera orquestra que inclogué música en valencià dins del repertori”.

La Pato, “un nom més col·loquial”, està formada per Pep Francès, qui es fa càrrec dels teclats i la direcció musical; Ximo Castillo, guitarra; Víctor Llorens, bateria; Manu Marco, baix; Álvaro Lledó, saxos, guitarra, dolçaina i veu; Nando Pérez, Jessi Aliaga i Arantxa Arnau, veus; Juanjo Gimeno, so; Diego García, llums, i Daniel Balaguer, donador de feina. Capbussats en plena temporada d’estiu, Pep Francès, un dels membres fundadors de l’orquestra, ens parla d’un sector cultural que ha viscut moments de dificultat, però que està marcat clarament per una amplia competitivitat. Així mateix, fa un repàs als 25 anys de l’orquestra i ens revela d’on ve el vincle amb la pilota.

-Com valoreu els 25 anys de trajectòria?
Els primers sorpresos som nosaltres perquè, en el món de les orquestres, durar 25 anys... És un sorpresa. A poc a poc, hem mantingut el mateixos socis que quan vam començar. Encara que no tots estan en actiu, però, començàrem cinc i els cinc continuem.

-Vols dir que l’estructura empresarial de La Pato és cooperativista?
Sí, tenim una comunitat de béns.

-No són habituals, en el món de les orquestres, aquest tipus d’estructures.
No, no és habitual. Abans sí, però ara el que funciona és el fet que hi haja una empresa de contractació que fa les seues orquestres i paga cadascun dels components. Nosaltres, en eixe aspecte, som una orquestra independent perquè és nostra.


Una actuació de la Pato amb el pilotari Moncho en la pantalla. Foto: PilotaViu
 
-Quin ha estat el millor moment per a l’orquestra després de 25 anys?
Són moments canviants. La situació d’ara no té res a veure amb la dels inicis o amb la de fa 10 anys. És un món molt canviant i l’orquestra que no sap adaptar-se als moments es queda obsoleta.

-Supose que, en aquest sentit, tindrà molt a veure el repertori, el fet d’adaptar-se als gustos.
Exacte, encara que la qüestió del repertori és una cosa que portem entre tots, estem adaptant-lo contínuament. Nosaltres fórem la primera orquestra que incorporà la musica en valencià en les revetlles. Això era impensable, però vaig veure que era el que la joventut demanava. Si no fas el que la gent vol, el que la joventut demana, et quedes obsolet.

-Aleshores, entenc que s’adapteu als gustos del públic. O intenteu tindre un repertori propi, el de La Pato?
És un repertori propi. Em vaig adonar en un concert d’Obrint Pas de fa 10 anys en Com Sona l’ESO. Tot el món coneixia les cançons. Si els joves de hui coneixen aquestes cançons, per què no ho hem de fer també les orquestres?

Nosaltres hem aconseguit tindre un segell propi, que ens identifica com a orquestra perquè hem apostat per fer un repertori valencià i ser una orquestra valenciana. Primer, començàrem amb dos cançons: una de La Gossa Sorda i una altra d’Obrint Pas. Les fèiem a tots els llocs i la gent les acceptava prou bé. Des de fa 10 anys cap ací, hem anat incorporant-ne més fins ara, que durant una actuació fem unes 40 cançons i 10 són en valencià. Això ens diferencia de la resta d’orquestres. La gent que ens contracta ja sap per què vol La Pato. Amb això també hem guanyat en adeptes. Però, igualment que hem guanyat adeptes, hem guanyat detractors que, per eixe motiu, no volien saber res de La Pato.
 

Moncho amb el patrocini de La Pato
 
-Aleshores, si feu 4 cançons de La Gossa sorda, per exemple, per què no llogar directament La Gossa?
Una orquestra ofereix un ampli ventall d’estils. Nosaltres el que decidírem fou que, en compte d’agarrar grups anglesos o europeus, agarrem música en valencià, que és el que la gent realment vol. Tot el canvi polític que hi ha hagut, sobretot els canvis als ajuntaments, ja el vèiem vindre per la resposta que vèiem a les festes de la gent jove, per la demanda que hi havia i el fort moviment que ocasionava.

-Quin ha estat el pitjor moment al llarg dels 25 anys?
El pitjor moment sempre és quan hi ha canvis de músics. Per exemple, vam tindre durant 10 anys dos cantants dels quals la xica era alemanya i el xic francès. Ací, La Pato va tindre el seu seny, sobretot de rock anglès, en portar un tipus de cantants que dominaven eixa qüestió i destacàvem en això. Però, fou una etapa en què vam haver de canviar radicalment i renovar la gent, el repertori i la línia. Eixa època de transició fou una època difícil.
 
-Quins són els problemes o desavantatges que arrossega el món de les orquestres?
No és el nostre cas, però el principal problema que hi ha és la feina. No hi ha prou per a tots. Hi ha 10 orquestres, possiblement de 100, que mantenen un volum d’actuacions de més de 50 actuacions anuals, la qual cosa els permet viure de l’orquestra. Però la majoria no apleguen a fer 50 actuacions a l’any. Aleshores, no poden dedicar-se professionalment a això. Han de compartir la tasca amb altres feines.

-És a dir, que la temporalitat encara continua sent un problema?
Sí, això encara és així. La proporció és que la temporada d’estiu tens el doble de treball que la resta de l’any. És a dir, que durant tres o quatre mesos tens el doble de la feina que tens en les altres vuit mesos.


Pep Francés, Genovés, Daniel i el pare de Moncho. Foto: La Pato
 
-Els canvis legislatius, així com els canvis en qüestions culturals que ha introduït el nou consell, us ajuda o beneficia en algun sentit a les orquestres?
El que jo he notat és que la qüestió de burocràcia o legislació ens obliga a les orquestres a tindre-ho tot legal. És el canvi que més s’ha acusat en qüestió de cinc o sis anys cap ací, perquè abans es treballava molt en negre. Hi havia molts ajuntaments i comissions de festes en què es treballava moltíssim en negre. Ara, no. Ara, cada vegada que eixim a actuar, estem obligats a tindre assegurats a tots els treballadors, tenim una assegurança de responsabilitat civil a l’empresa. Està tot legalitzat. Abans això no existia i ara està tot molt més controlat.

-Quines són les principals dificultats a què heu de fer front en l’àmbit econòmic del sector?
Hi va haver una temporada, recentment, en què els ajuntaments ens van ofegar a tots. El pla de pagament a proveïdors ens va salvar un poc. Nosaltres teníem ajuntaments per als quals actuàvem tots els anys en festes i ens devien 4 o 5 anys. No sabíem com anàvem a cobrar, perquè anaven acumulant-se els deutes i no cobràvem, fins que es va instal·lar el pla. Ara tenen un control més directe i hi ha una regularització en el pagament.
 
-Has parlat que hi ha moltíssimes orquestres al País Valencià, tal vegada més de 100, però, quins criteris cal tindre en compte per saber quina orquestra té qualitat i quina no?
Hi ha un indicador. L’assistència i la demanda del públic i la demanda de contractació. Sempre recomane que, a l’hora de contractar una orquestra, la coneguen. Abans anava un representant a un ajuntament o una comissió de festes i desplegava uns tríptics i contractaven en funció de la bonicària. Sovint no es fixaven ni en el nom. Això ja no existeix. Ara demanen conèixer l’orquestra, es desplacen als llocs i normalment saben el que contracten. Contractar una orquestra sense conèixer-la... No ho recomane, perquè el ventall econòmic que et poden demanar per una orquestra o altra és molt ampli i et poden enganyar en el preu.

-Amb la vostra trajectòria, quin consell podeu donar a les orquestres que tot just comencen?
L’orquestra que vulga continuar ha de tindre una bona gestió interna. Per a nosaltres és un dels punts més favorables que tenim. Som una família que conservem una bona dinàmica interna i bona organització. La gent que contractem, si ens calen músics, per exemple, s’incorpora i fa seua l’agrupació. Això és un èxit. No tenim gent que ve només per la pasta, sinó que és gent que s’implica i fa seua l’orquestra. Per això, el futur ha de basar-se en una bona organització i bona consideració dels membres que la formen.
 

Els seguidors incondicionals de la Pato i de Jordi Moncho

-Perquè servisca d’exemple, com teniu repartida la vostra organització?
Ho tenim repartit entre els socis. Hi ha qui s’encarrega de la gestió burocràtica, un altre de la qüestió del manteniment del material, un altre del transport i jo porte la qüestió d’arranjaments i relacions amb les comissions de festes i representants.

-De tots els concerts que heu fet, quin és del que millor record guardeu?
Particularment, el que més espere i gaudisc és el del meu poble, ací a Castelló. Perquè fem ball de disfresses, on s’ha consolidat el Cara a Cara. Ara sembla que ha estat tota la vida, però no. El primer es va celebrar fa 20 anys i hi vaig tindre part de participació perquè col·laborava amb la regidora que el posà en marxa, l’any 1995. Això s’ha consolidat i, fins i tot, vénen autobusos d’altres pobles, i això que és un dilluns.

-Què és el Cara a Cara?
Són dues orquestres. És un ball de disfresses on es contracten dues orquestres perquè comença a les 00.30 o la 01.00h i acaba al voltant de les 07.00h. Això, encara que a altres pobles ho volgueren fer, si no hi ha gent no es pot fer. Ací hi ha gent des de l’inici fins a la fi del concert.

-Quin és el lloc on més lluny de casa heu tocat?
Guadalajara, però no vull tornar allí −riu−. Després de 25 anys, hem aconseguit tindre un 95% de la contractació ací, al País Valencià, i no necessitem anar a altres comunitats. Per això el nostre repertori està més enfocat ací que a altres llocs.

-Quin és el vostre compromís amb la pilota i d’on ve?
Tot començà perquè tinc un amic personal el fill del qual és pilotari. És Jordi Moncho. Quan em va proposar ser patrocinador, vaig veure que això lligava molt bé amb les cançons que nosaltres fem en valencià, de grups valencians. De fet, projectem les imatges dels jugadors de pilota en una cançó d’Aspencat. Això fou l’inici i continuem així tres anys. De fet, ara sumem també el patrocini de PilotaViu.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article