Esperant, esperant i la casa per agranar

Editorial

Sis mesos des de la constitució del nou govern valencià. Sis. Potser hi ha cares noves, potser hi ha una nova sensibilitat, potser també s’han produït alguns gestos més o menys significatius, però la realitat, la trista realitat, és que la pilota valenciana continua igual, és a dir, amb els mateixos símptomes de mala salut, amb les mateixes dinàmiques, amb la mateixa improvisació, per desgràcia amb un pas ferm i decidit cap a l’abisme de la invisibilitat i la marginació, un espectre invisible que de tant en tant, esbufega, com un bou ferit.
 
Pelayo s’ha salvat, això és cert. Però només de moment i per obra i gràcia d’uns diners caiguts del cel. O el que és el mateix, per obra i gràcia d’un miracle que té nom i cognoms, José Luis López. Tanmateix, darrere de Pelayo, fora de València, hi ha vida. I aquesta vida està com està: perduda, desnonada. Trinquets en desús, ruïnosos, sense gestió; pilotaris desorientats, explotats, sense futur. Un esport a la deriva que, malgrat tot, resisteix quan la gran majoria dels elements que l’han de reviscolar estan desconnectats o sumits en la més absoluta indiferència, sense la cobertura popular d’antany, sense reclams publicitaris massius, sense cap plataforma televisiva, sense escoles estables, sense directius ni directrius que vagen més enllà de la supervivència i la rendibilitat econòmica immediata. Un món impregnat de la filosofia política que ha caracteritzat aquest país durant vint anys. Vint, que no és poca broma. I mentrestant, la casa per agranar. Moltes promeses, alguns reconeixements, uns quants trofeus, anuncis de càtedres misterioses, 30.000 euros per ací i per allà, un conseller voluntariós, però en essència, molt poca substància, simples moviments estètics que no resolen els problemes que arrossega la pilota des de fa temps ni tampoc fan l’efecte d’aprofitar les propostes que hi ha damunt de la taula, que en són moltes i de profunditat, com ja va avançar un editoriald’aquest mitjà ara fa més de dos mesos amb l’esperança de ser un punt d’inflexió en les polítiques de foment i potenciació de la pilota. Només un exemple: “creació d’àrees o departaments específics que donen veu a vertaders professionals capaços d’assessorar, supervisar i representar plenament els interessos de la pilota, així com de catalogar i recuperar instal·lacions i espais de joc i unificar criteris i reglaments braç a braç amb una federació ben estructurada i representativa”. Sis mesos, sis. Cap resposta coherent.


Trinquet de Rafelcofer. Foto: www.rafelcofer.es
 
Ara, la por que en queda és que, tot i les propostes i el relleu en el palau de la Generalitat, es decidisca anar pel camí més fàcil, és a dir, pel de sempre: tapar quatre forats, fer algun favor ocasional i repartir moltes palmadetes en l’esquena. I evidentment, elevar la pilota als altars dels senyals d’identitat, que sempre és molt bonic i molt adient sobretot considerant el caràcter valencià i valencianista del nou govern. És una opció, sí, però poc ambiciosa, sense massa relació, a més a més, amb el que necessita la pilota realment i amb el que reclamava el nostre editorial Una nova pilota valenciana en un nou país.Cinc eixos principals: criteri econòmic, formació de personal, gestió eficaç, aprofitament de recursos i treball cooperatiu. Sens dubte, hi ha gent disposada a assumir tal repte, gent que es desviu per aquest esport i que no vol almoines ni consells de pare, gent que dignifica la pilota a cada colp, a cada fotografia, a cada classe i a cada paraula. Gent amb experiència, evidentment, allunyada dels despatxos i les subvencions, i que, sobretot, representa una nova manera de fer les coses, amb un projecte de futur digne i responsable per a l’esport més emblemàtic del País Valencià. Algú en prendrà nota d’una vegada per totes? Esperarem. I també insistirem.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article