Blai Signes Fort (Carlet, 21 de juny de 1982) és història viva de la pilota. De nissaga de pilotaris carletins, la seua família va gestionar el trinquet de Carlet des dels inicis fins al tancament l'any 1999.
A este testimoni de luxe de la història del nostre esport li va canviar la vida quan se li diagnostica una greu malaltia hematològica. D'això fa més de 10 anys i, feliçment recuperat, la malaltia li ha permés descobrir la seua vocació: la medicina.
Ens reunim amb ell a boqueta nit d'un dimecres de tardor. Estem a les portes de la Fe, i mentre Ulisses pateix per trobar la il·luminació correcta per a fer les fotografies, em prepare per a estacar-li la gravadora. Anem a descobrir una història fascinant, de Xatets i Surets, trinquets històrics que prompte tornaran a obrir, de superació personal i d'un gran amor pel nostre esport: la pilota.
Francesc Fort / València.
- 244. És un número que significa molt per a tu.
244 és el número de transfusions que em van fer. Quan estava a l’hospital m’anotava el número de transfusions que em feien perquè significava que cada vegada una persona havia anat a donar sang per a salvar-me la vida.
- La malaltia que vas patir va ser molt dura.
Jo vaig patir una aplàsia medul·lar molt greu, que significa que la teua medul·la òssia no construeix ni plaquetes, ni glòbuls rojos, ni defenses. Això fa que estigues molt expost a qualsevol malaltia. Per a superar-ho, m'hagueren de fer un trasplantament de medul·la amb cèl·lules mare d'un cordó umbilical, el meu cas era el quart d'Europa.
-Eres president del club de pilota de Carlet. Queda clar que això pilota et ve de casa.
Em ve en la sang. No en la medul·la, que és d’una xiqueta de Califòrnia, però sí en la sang. El meu iaio i la meua iaia portaren avant el trinquet de Carlet des de la seua inauguració el 15 d’agost de 1947, mon pare va nàixer al trinquet de Carlet, jo vaig nàixer al trinquet de Carlet, els meus tios han sigut professionals, Suret I i Suret II. El meu cosí major és Xatet II, un dels millors mitgers de la història. Per a mi la pilota és més que un esport.
El meu iaio era Suret, que jugava com aficionat i també era el trinqueter de Carlet. Els seus fills majors foren pilotaris. Mon tio Antonio va ser Suret I, reboter de l’època de Rovellet. Eren dos grans amics tot i jugar sempre en contra. Mon tio Paco, Suret II, era també reboter. Professional, però de segon nivell.
I mon tio Pepe, que estava casat amb una Sureta, era el Xato I de Carlet. I si ell era un gran jugador, el seu fill, Xatet II, com que tenia sang de Surets i Xatets, encara era millor. Ha estat considerat un dels 2 ó 3 millors mitgers de la història, el que sempre jugava contra Genovés juntament amb Eusebio i Machí.
-Hi ha gent que t’anomena Suret V. Com veus això de pegar-li a la pilota?
Com aficionat m’encanta jugar, encara que molt bo no sóc. Però no hi ha dia que no pense en la pilota, ara que visc ací vinc a vore una partida cada quatre o cinc dies. I això de Suret V… doncs mira, m’ho vaig posar per a que la gent no s’oblidara dels Surets importants, especialment de mon tio Antonio, que era el Suret I.
Xatet II, amb Oltra i Pepet. Foto: Enric Bonet. -Ara mateix tens ací una pilota de vaqueta, un poc gastada, que crec que és molt especial per a tu. La pilota que sempre porte damunt és l’última que s’utilitzà en el trinquet de Carlet. El trinquet tanca el 1999, però per a les festes del 2000 es va obrir encara el trinquet.
La meua família va voler que jo guardara la pilota de l’última partida de la fira. És la pilota que apareix a les fotos de l'entrevista, i la que li vaig ensenyar al meu company de l'hospital de Navarra quan el vaig conéixer.
-També has col·laborat amb PilotaViu, com en esta entrevista al teu cosí Xatet II. Per a impulsar la pilota jo sempre estic disponible. Tant a nivell de xarxes socials com a PilotaViu. I tant jo com el meu nebot Josep, el fill de Xatet II,
hem impulsat el club de pilota de Carlet per a recuperar el trinquet i fer que qualsevol xiquet puga jugar a pilota en el seu poble. Ara gràcies al pla de trinquets esperem que en 2019 el trinquet ja estiga en marxa.
Per a sumar esforços, quatre clubs de la comarca ens hem agermanat creant un club comú d'amics de la pilota, on a més de Carlet estem també els clubs de Guadassuar, Carcaixent i Algemesí, englobant tant les escoles de xiquets com els amateurs.
Xatet II amb Blai, Suret V. -Com veus la situació actual de la pilota? A nivell amateur se que hi han més fitxes que mai, però a nivell professional veig que estem estancats. Jo visc a Pamplona des de fa quatre anys, vaig al frontó de Labrit i a Bilbao, i estem a anys llum de la pilota basca. Partides entre setmana en horaris on els joves no poden anar, hem tingut la mala sort de perdre la televisió…
al País Basc les partides són en cap de setmana, que és quan l’aficionat pot anar. -Hi ha un text a la Fundació Josep Carreras que dediques a la gent del món de la pilota, que fa que et brillen els ulls. Doncs sí. Escoltar la pilota de vaqueta quan llisca en la paret del trinquet és espectacular.
Durant les oposicions al MIR, per a desconnectar de l’estudi tan intens, anava a Pelayo a parlar amb la gent d’allà, sobretot amb el Rovell i amb Pedro, amb qui jugava a voltes.
Blai, amb els companys de Carlet amb qui juga com aficionat.
-La teua afició a l’esport no es limita a la Pilota. El diari Levante et va apodar «L’Armstrong de la Ribera».
Mentre estava ingressat em vaig assabentar que existien campionats de trasplantats. Hi han moltes modalitats, entre elles el ciclisme. Ja feia ciclisme abans de la malaltia, però l’existència dels campionats em van donar força per a continuar. El meu somni mentre estava malalt era poder participar en un d’estos campionats i quan em vaig curar no només he participat, sinó que he guanyat diversos campionats d’Espanya i segones i terceres posicions en campionats del món. Com que Armstrong havia patit un càncer i havia guanyat algun que altre tour, doncs em van traure el malnom.
- Hi havia un repte ciclista que també et vas imposar.
Un repte que he fet este any. Una manera d’impulsar les donacions i animar als que estan malalts. 224 quilòmetres en bicicleta, un per transfusió que vaig rebre i vaig apujar la «Mesa de los Tres Reyes», el cim més alt de Navarra, que representava el trasplantament de medul·la.
-Parlem de Navarra perquè encara que ara et tenim a la Fe, tu estudies a Navarra. Crec que allà has continuat vinculat al nostre esport.
En efecte, estic estudiant a Navarra i finalitze l’any que ve. I arran d'una anècdota que ara contaré que pogut continuar vinculat a la pilota a mà.
Estava a l’hospital, en Pamplona, i el meu company comença a parlar en Euskera amb una xica i li dic «Xé, Aritz, a parte de Euskera no sabrás también algo de pelota?». Se li van il·luminar els ulls i em trau de la motxilla una pilota de 110 gram. I jo li vaig dir «Pues espera, que los valencianos también jugamos a pelota». A la motxilla duia la pilota de vaqueta i una altra de badana. Des d’aleshores som els millors amics, juguem junts al frontó, i ell s’ha atrevit a fer el que no fan els professionals bascos, que és jugar a escala i corda en trinquet. Guanyà el valencià.
En el frontó és una altra cosa, com a molt li faig un parell de punts. És que m’he triat un rival que si ara es posara… podria guanyar al 70% de professionals. Aritz Sagastibelza és de Leitza, cosí de Bengoetxea i amic de Barriola. Fins als 19 estigué jugant, però hagué d’elegir entre la pilota o la medicina. Va enfrontar-se i véncer a l’actual campió del quatre i mig, Ezkurdia.
Blai Signes, metge i aficionat a la pilota.
-Dins de no res estaràs un parell de mesos als Estats Units. Vull que em resolgues un dubte que sempre he tingut, la nostra sanitat és tan bona com diuen?
Espectacular. El que passa és que hem de saber cuidar-ho. Jo abans d’estar malalt mai se m’haguera ocorregut vindre a urgències per una cagalera. I jo com a resident ho he vist. Això són recursos que un dia se’ns acabaran. Però la nostra sanitat és espectacular. Jo no me n’aniria a cap clínica privada o a un país estranger si tinguera res roín. Sí, per als lligaments o operacions que no són a vida o mort hi ha llista d’espera, però per a coses com un càncer la nostra sanitat pública és espectacular. La Fe és un centre referent a nivell mundial en trasplantaments. És un tresor el que tenim ací.
-És important posar en valor els serveis públics. Alguna última reflexió?
Jo sempre aprofite estes entrevistes per a fer pedagogia de la necessitat de donar sang, la gent no és conscient que sense donacions tots els dies moririen centenars de persones, i també per a impulsar les donacions de medul·la. Una donació molt senzilla però que molta gent desconeix. T'assentes en un sofà i és com una donació de sang, hi ha una màquina que selecciona cèl·lules mare i te tornen la sang sense cèl·lules mare. És innocu per al donant i pots salvar a un xiquet amb leucèmia o a un pare de família de quaranta o cinquanta anys.